dimarts, 26 de juny de 2018

Gais a l’institut (i 2)

Encara que limitat a la plataforma Netflix, el film «Alex Strangelove» (2018) de Craig Johnson és una alternativa una mica més adulta dins del gènere dels gais als instituts a l’infantilisme de «Love, Simon». Aquí el protagonista Alex Truelove (Daniel Doheny) al principi de la pel·lícula comença a festejar amb la seva vella amiga Claire (Madeline Weinstein). Després de vuit mesos de sortir plegats encara no han anat al llit i la Claire ja comença a estar mosca. Per posar-hi remei planegen passar la nit en un hotel, però poc abans l’Alex coneix un altre adolescent obertament gai i comença a tenir dubtes sobre les seves tendències sexuals.

A diferència de «Love, Simon», que tractava del procés de sortida de l’armari, a «Alex Strangelove» la qüestió de fons és el reconeixement de les teves veritables inclinacions sexuals. Evitant els jocs d’equívocs beneitons, amb uns personatges que beuen, es droguen i carden com els adolescents de debò i uns actors tan naturals com adorables, el film resulta ser una comèdia refrescant i molt positiva. Un altre punt a favor és que aquí l’ingrat paper de la noia que fa de xicota-tapadora acaba tenint un paper ben actiu en el desenllaç.

En definitiva una pel·lícula agradable que pot veure tota la família sense que als adults els caigui la cara de vergonya.

En una lliga una mica diferent juga «Handsome Devil» (2016) de John Butler. Ja no som a la tòpica «high school» americana, si no que hem passat a un internat irlandès, famós pel seu equip de rugby. El protagonista i narrador és Ned Roche (Fionn O’Shea), un pèl-roig escanyolit, víctima freqüent d’assetjament escolar. Ned no sent el més mínim interès per l’esport i s’ha creat una bombolla pròpia per protegir-se de l’entorn hostil. Els seus prejudicis es veuran qüestionats quan li facin compartir l’habitació amb un nou alumne, l’estrella del rugby Conor Masters (Nicholas Galitzine), i aquest esdevingui el seu millor amic.

Encara que aquí també hi apareguin personatges homosexuals, el «tema» no és tant aquest com el de l’adscripció a una comunitat de gustos similars a la que tots tendim. Ned rebutja d’entrada tothom que s’identifiqui com a jugador de rugby, Conor té el cor dividit entre la lleialtat al seu amic i l’esperit d’equip, mentre que la resta de jugadors no estan disposats a que el seu capità s’associi amb un raret d’influència nociva.

El film està escrit de forma molt intel·ligent (i una mica tramposa), però que garanteix una llagrimeta final molt merescuda. Va rebre premis i nominacions a dojo en els Goya irlandesos i similars. Entre els actors adults hi surten Michael McElhatton, que és Roose Bolton a «Joc de Trons», i Andrew Scott (el Moriarty de «Sherlock»). I en general supera per forces iardes la «comèdia d’institut» de tota la vida. És per tant molt recomanable per a tota mena de públics. 

Però el que m’agrada més de tot és que el narrador, candidat ideal a ser «el gai de la pel·lícula», en cap moment s’identifiqui com a tal. De fet, mai no sabrem la seva veritable orientació sexual. Perquè aquestes coses no haurien d’importar-li una merda a ningú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada