La maternitat, considerada durant segles com el destí «natural» de les dones i per tant com experiència de realització personal plenament satisfactòria, només en anys recents ha vist qüestionats els seus suposats beneficis. Cada vegada hi ha més mares que gosen confessar que, si tornessin a néixer, no durien fills al món. A «Tully», la pel·lícula de Jason Reitman, s’aborda sense falsos dramatismes com pot ser d’exhauridora la criança dels fills.
Marlo (Charlize Theron) té una filla de vuit anys, un fill de cinc i una tercera a punt de néixer. El seu marit s’absenta sovint per qüestions de feina i no ajuda gaire a casa, mentre que l’economia domèstica no sembla gaire boiant. El seu germà, que és fatxenda i té diners, li proposa com a regal pel naixement posar-li una mainadera per a les nits. Tot i que inicialment ho rebutja, després d’un seguit de dies estressants bregant amb el tercet filial, Marlo accepta l’oferta del seu germà. Així entra Tully (Mackenzie Davis) a la seva vida, una noia de 26 anys, tan competent com enigmàtica. Amb la seva ajuda Marlo renaixerà de les cendres i es plantejarà com la seva vida hagués pogut ser diferent.
El guió de Diablo Cody —que ja havia col·laborat amb Reitman a «Juno» i a «Young Adult»— és un prodigi d’observació sobre els fets que envolten la maternitat. La seqüència del part i del que s’esdevé després, és tan poc convencional com creïble (no, no hi ha esgarips esgarrifosos, ni mirada tendra de la mare al nadó). Hi ha en canvi un muntatge de ritme creixent absolutament genial (concedim-li algun mèrit a Reitman) sobre les accions rutinàries i quotidianes d’una mare de tres, tan hipnòtic com degradant. I després hi ha un catàleg de petites catàstrofes domèstiques que només poden ser descrites des del coneixement directe.
«Tully» pertany en la seva totalitat a Charlize Theron, una actriu excel·lent, l’únic handicap de la qual és el de ser una dona preciosa. Aquí s’ha engreixat vint quilos per mostrar el cos dilatat d’una mare recent i exhausta, però la seva actuació a nivell físic va molt més enllà d’aquests gestos pirotècnics que tant agraden a l’Acadèmia de Hollywood. Vegeu-la devastada, desconnectant el seu nivell d’atenció, traient-se la samarreta tacada com una zombie, claudicant a totes les exigències que li cauen a sobre. Possiblement el millor paper de la seva vida. Fins que no en faci un altre de millor.
Llàstima que el desenllaç es basi en un truc de guió destrempant i injustificat per tot el que el precedeix. Aneu a veure «Tully»!, per la desmitificació de la maternitat, per les nostres mares combatives, i sobretot per Charlize, que es mereix figurar en pel·lícules millors que aquesta (encara que no està malament).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada