dimarts, 12 de maig de 2020

El passat reescrit

Com a bons fills del passat que som, sempre ens ha agradat fer cabòries sobre allò que podia haver esdevingut si els vents de la Història haguessin bufat d’una altra manera. Per confirmar-ho, darrerament m’he topat amb tres sèries que fan del revisionisme històric la seva raó de ser, amb resultats que van des de la correcció alliçonadora fins a l’autogratificació descarada.

La més digna de les tres és sens dubte «The Plot Against America» (HBO), ja sigui perquè parteix de la novel·la homònima del molt respectable Philip Roth, ja sigui perquè de l’adaptació s’han encarregat primeres espases com David Simon i Ed Burns (responsables entre d’altres de «The Wire»). La novel·la de Roth imagina un passat alternatiu en el qual l’aviador filonazi Charles Lindbergh esdevé president dels Estats Units i, com aliat de l’Alemanya hitleriana, evita la intervenció americana a la Segona Guerra Mundial.

La sèrie està narrada des del punt de vista d’una família jueva de Newark que va contemplant amb horror com les seves llibertats es van veient amenaçades a mesura que la presidència de Lindbergh va acomodant els seus tentacles. Morgan Spector i Zoe Kazan, juntament amb els joves Azhy Robertson i Caleb Malis, interpreten de forma absolutament viscuda aquests honorables Levin destinats a ser víctimes de les circumstàncies.

Però les figures més patètiques les dibuixen el rabí Bengelsdorf (John Turturro) i la seva promesa Evelyn (Winona Ryder) quan, tot cercant la validació pública, esdevenen hostatges de la política xenòfoba del president. El seu destí final fa pensar en aquella coneguda analogia de la granota que s’endormisca complaguda en una olla d’aigua tèbia sense preveure que s’adreça a l’ebullició.

«The Plot Against America», com a bona sèrie de prestigi, compta amb interpretacions solvents i una ambientació acuradíssima. Potser peca en alguns moments de letàrgica (és el que passa quan et bases en novel·les «highbrow»), però la seva advertència sobre els perills dels líders populistes és avui més pertinent que mai.

«The Man in the High Castle» (Amazon) també es basa en un text literari, tot i que el visionari Philip K. Dick jugava a una lliga molt diferent a la de Roth. En aquest cas la idea de partida és que les forces de l’Eix van sortir vencedores de la Segona Guerra Mundial i que Alemanya i el Japó van repartir-se el domini dels Estats Units, els primers la Costa Est i la Costa Pacífica pels segons.

Així que grates una mica, això no és exactament així, ja que (sent Philip K. Dick qui és) aquest resultat només és un dels possibles en un reguitzell d’universos paral·lels, on també n’hi ha un que respon a la nostra realitat, tal com la coneixem. Jo, que no he llegit la novel·la original de Dick, m’imagino que la sèrie —que va acabar constant de quatre temporades, de les que només he vist la primera— va prendre’s tota mena de llibertats, sense cap mania de fidelitat.

El poc que vaig veure, que no és gaire, perquè «The Man in the High Castle» és un dels programes més mal il·luminats de la història de la televisió (amb permís del penúltim capítol de «Joc de Trons»), va ser una típica intriga sobre les forces de la resistència en guerra contra el feixisme, una mena d’«‘Allo ‘Allo!» que hagués sigut escrita amb summa seriositat. Confesso que em va fer mandra insistir una vegada més en els clixés dels nazis cultivats i sàdics, i els nipons subtils i perversos, o sigui que no hi haurà segona temporada per a mi.

L’últim cas és el més vergonyós dels tres; participa de la dèria —compartida pel Tarantino d’«Inglourious Basterds» i «Once Upon a Time in Hollywood»— d’adaptar el decurs del passat per acordar-lo als nostres desigs més íntims, per fer que (al menys en el territori de la ficció) siguin els «bons» els que triomfin. La sèrie es diu «Hollywood» (Netflix) i la firmen Ryan Murphy i Ian Brennan, dos dels guionistes més activament gais de la televisió americana actual. L’acció se situa a la immediata postguerra (de la Segona Guerra Mundial) i s’ambienta en el món del cinema de Hollywood de l’època, amb la inclusió de versions fictícies de personatges històrics, com l’actor Rock Hudson, l’agent Henry Wilson, o el proxeneta de les estrelles Scotty Bowers.

En aquest entorn —òbviament masclista, racista i homòfob— Murphy i Brennan basteixen una fantasia improbable en la qual un director novell, amb la col·laboració d’un guionista gai i negre, filmen la pel·lícula de l’any, protagonitzada per una desconeguda actriu negra. I a sobre, s’emporten tots els premis Oscar de la temporada. Als Estats Units, l’any 1948.

Els contes de fades estan molt bé; però estan millor quan coneixen els seus límits. Sap una mica de greu que s’hagin gastat els quartos amb aquesta producció ostentosa, farcida d’actors sexualment atractius i amb alguns noms de prestigi (Patti LuPone, Queen Latifah, Mira Sorvino, Rob Reiner…), tot posat al servei d’un desig sense fonament, el que en anglès es diria «wishful thinking».

2 comentaris:

  1. De les tres, només he vist una temporada de 'The Man in the High Castle'. Vaig llegir el llibre, però vaig cometre l'equivocació de fer-ho en anglès i no em vaig assabentar de res. El plantejament em semblava molt atractiu, però no va aconseguir enganxar-me i llavors no em vaig concentrar prou per entendre'l. La nova oportunitat li va arribar en forma de sèrie, però tampoc ens va enganxar, així que probablement tampoc hi haurà segona temporada per mi.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Pel poc que he llegit, la sèrie va anar empitjorant amb el temps.

      Suprimeix