dijous, 28 de maig de 2020

Tres misteris postmoderns

Dibuix d'Art Spiegelman

Ateses les dificultats per convocar una nova sessió en línia del nostre club de lectura, va caler acudir a un escriptor que, qui més qui menys, tothom tingués a casa. Per això vam escollir Paul Auster, encara que per no complicar les coses no vam escollir quin llibre llegiríem. Jo vaig triar la col·lecció que el va donar a conèixer internacionalment, «The New York Trilogy», títol que no havia tornat a visitar des del llunyà 1989. És un volum format per tres novel·les curtes que presenten maneres de misteri detectivesc, però que es resolen per camins metaliteraris.

«La ciutat de vidre» (1985) és la més llarga de les tres i la que conté referents més recargolats. Comença amb un error telefònic, quan l’escriptor Daniel Quinn rep una trucada demanant pel detectiu Paul Auster. Quinn, que escriu sota el pseudònim de William Wilson novel·les policíaques del detectiu Max Work, es fa passar per Auster i accepta un encàrrec en el que ha de vigilar les passes de Peter Stillman, un autor acadèmic que acaba de sortir de presó. En aquest embull d’autors reals i imaginaris, també hi ha lloc per un narrador innominat i pel Paul Auster «de debò», que apareix molt preocupat per l’autoria de «Don Quixot» (D.Q. -> Daniel Quinn).

La intriga està molt ben portada, escrita de forma despullada, però conceptualment rica. Qui esperi una solució convencional al misteri, en sortirà probablement decebut, perquè les intencions d’Auster passen més aviat per fer trontollar (amb elegància) les convencions de la ficció. Ara que ja fa anys que l’autor és una persona pública ben coneguda, fa gràcies observar com l’any 1985 ja hi feia sortir Siri, la seva segona esposa, i Daniel, el fill que va tenir amb l’escriptora Lydia Davis.

«Fantasmes» (1986) comença amb un encàrrec detectivesc similar, encara que l’acció està ambientada en el passat (3 de febrer de 1947) i els detalls del cas són molt més abstractes: Blanc contracta Blau perquè vigili Negre, apostat al pis del davant (i, sí, «Fantasmes» és anterior a «Reservoir Dogs»). El relat conté reflexions sobre la forma com es creen les ficcions i variacions sobre un tema tan clàssic com és el del doble i el mirall.

Els dos primers relats es connecten, apart de per les similituds argumentals i per un desenllaç que implica un descens a la bogeria, per un quadern de tapes vermelles on el protagonista de «La ciutat de vidre» anota tot el que fa l’home al que vigila i un altre quadern vermell on l’home vigilat de «Fantasmes» sembla escriure.

En temps previs a la Wikipedia, Auster ja introduïa en les seves ficcions anècdotes i curiositats erudites sobre la construcció del pont de Brooklyn, els nens salvatges i les biografies d’autors com Thoreau, Whitman o Hawthorne.

L’argument de «L’habitació tancada» (1986) escapa una mica a la pauta de les anteriors, encara que es menciona un detectiu de nom Daniel Quinn, com l’escriptor de «La ciutat de vidre», i un personatge secundari de cognom Walden, com el llibre de Thoreau que llegia Negre a «Fantasmes». Aquí el narrador, ran de la desaparició d’un amic d’infantesa, és encarregat per la dona del desaparegut perquè faci una revisió de la seva obra escrita per decidir si té o no valor. El que succeirà després us sorprendrà (o no).

De nou no hi falten però les dades històriques i el coneixement miscel·lani per salpebrar el relat, aquí exemplificats per les biografies del soldat La Chère i l’il·lustrat Lorenzo Da Ponte, que mostren com d’imprevisibles són les nostres vides. Cap al final l’enllaç entre les peces de la trilogia es fa més evident i es revelen com tres variacions sobre un mateix tema. Auster retira de sobte la catifa i ens deixa suspesos sobre el buit per confirmar-nos que tota literatura és artifici; encara així durant tot el trajecte ens ha mantingut embadalits.


5 comentaris:

  1. No em sorprèn gens discrepar amb tu, passa tot sovint. Vaig arribar a Paul Auster amb aquest llibre i em va semblar tremendament pesat. Després li vaig donar altres oportunitats, perquè no era possible que un autor com Paul Auster no m'agradés. I efectivament, no em va agradar. Un pesat en tota regla. L'únic que vaig dir "ah, mira', va ser 'Bogeries de Brooklyn', però ni així em vaig aficionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, potser "Bogeries de Brooklyn" és dels més lleugers. De totes maneres no passa res perquè no t'agradi Auster, faltaria més.

      Elimina
    2. Ha ha! Sense pietat, XeXu, així m'agrada. És un pesat, i punt :)

      Elimina
  2. Aquesta trilogia va ser el primer que vaig llegir de l'Auster. Ens va marcar força als que teníem 20 anys als 90. Era força innovadora. La ciutat de vidre per mi és la millor. Fantasmes em resulta massa repetitiva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, ja està plantejat com a variacions sobre un tema. Quan es van publicar separadament no es devia entendre gaire.

      Elimina