dimarts, 5 de maig de 2020

Salva-pàtries


Hace falta un hombre en Italia que imponga con decisiva voluntad el «¡basta ya!» a esta enloquecida carrera hacia el suicidio. Un hombre que no esté lastrado por la molesta preocupación diaria de mantener el equilibrio parlamentario […]. Un hombre que pueda mirar a la cara una realidad que no aguanta medidas a medias […]. La gangrena no se cura con paños calientes. ¿Existe un hombre así? Si surge este hombre, tendrá a su lado el unánime consenso nacional.

Gazzetta Ferrarese (periódico conservador),
20 de octubre de 1920, nota de la redacción
Mai no hauria llegit un volum com «M. El hijo del siglo» d’Antonio Scurati, si no fos per les moltes hores que té el confinament (i perquè Josep me’l va regalar). El llibre tracta de l’accés al poder de Benito Mussolini, començant l'any 1919, com qui diu l’endemà de la Primera Guerra Mundial, i acabant el gener de 1925, quan Mussolini, com a Primer Ministre, va abandonar definitivament qualsevol pretensió democràtica. Suposo que el personatge i el seu moment té interès, sobretot si ets un lector italià: el llibre ha gaudit d’un considerable èxit de públic i ha guanyat el prestigiós Premio Strega 2019, a més sembla ser que era la primera vegada que es novel·litzava la vida del dictador. Però per a mi 800 pàgines sobre un fragment de la vida de Mussolini supera qualsevol curiositat que pogués sentir d’entrada. De fet, Scurati té previst convertir aquest volum en part d’una trilogia que arribarà fins al final de la vida del personatge.

«M. El hijo del siglo», no sé si ho he dit, és una novel·la, però d’aquelles que et certifiquen que tot el que s’explica és rigorosament cert. A tal efecte, s’intercalen sovint notícies de premsa, fragments de correspondència o discursos parlamentaris de l’època. El text està bastit a partir de capítols relativament curts, tots ells encapçalats pel lloc i la data de l’acció i per la persona o persones que la protagonitzen, ja que, apart de Mussolini, se’ns descriuen les anades i vingudes de desenes d’altres personatges. En el meu cas aquest prolix mosaic dels fets no m’ha ajudat gaire a fer-me una idea acurada del sentit general de tota la història. Estic convençut que hagués tret més profit d’un resum de plana i mitja.

A més, els esdeveniments relatats, sovint actes de violència perpetrats per pinxos sense cap tret que els redimeixi, ni fan de bon pair, ni milloren l’experiència per la seva reiteració. L’estil de Scurati de vegades és fredament notarial, i quan intenta ser més «literari» sembla que se li empelti el tremendisme ranci de la prosa feixista: expressions com «yace con hembra», o comparar la saliva seca de la comissura dels llavis amb esperma.
Pero ahora que se ha quedado solo, Benito Mussolini se aparta de la ventana, deja la estrella de la tarde con su ocaso y deambula por la habitación colmándola de la propia euforia. Son muchos los fantasmas que ha de ahuyentar: el monigote de su cadáver ahogado en un canal milanés por los cuatro mil miserables votos de mil novecientos diecinueve, el traidor ahuyentado como un perro rabioso por sus compañeros en mil novecientos catorce, el emigrante furioso que duerme bajo los puentes en Suiza en mil novecientos ocho, el maestrillo de escuela que recorre descalzo la milla que lo separa del pueblo, caminando con los pies desnudos por las vías del ferrocarril, con los zapatos a la espalda para no gastar las suelas; en la rarísima luminiscencia diurna de Venus reverbera incluso el espectro del niño que, hace muchos años, en los campos de la Romaña, en una clara mañana soleada, con los viñedos amarillos y las cubas listas para la vendimia, oye tañer en el aire de septiembre las campanadas a muerto por su abuela.
Una justificació freqüent de la novel·la històrica és el seu poder per il·luminar els temps presents amb les lliçons que proporcionen els fets d’antany. Com que ara és l’hora dels líders populistes, disposats a arreglar els problemes de forma directa i expeditiva, la figura de Mussolini podria ser un bon model a no imitar. Jo, poc amic de buscar en la literatura receptes d’autoajuda civil, prometo que amb confinament o sense no tornaré a visitar les futures pàgines de Scurati. 
Sin embargo, el análisis de la votación, realizado en frío con los datos que afluyen del Ministerio del Interior en los días posteriores a la borrachera, revela que la gran lista fascista está en minoría en las grandes regiones industrializadas del norte y en todas sus capitales, Milán incluído: los obreros de las fábricas septentrionales han votado obstinadamente contra el fascismo. Su triunfo se debe al plebiscito del centro y, sobre todo, del sur, donde hasta la marcha sobre Roma el fascismo casi no existía. Son los fascistas de última hora los que han entregado el país a Mussolini, es la vocación por la servidumbre de los pueblos con escasa educación política, la carrera para saltar sobre el carro del vencedor.

Cap comentari:

Publica un comentari