divendres, 22 de maig de 2020

Infern

El 3 de gener de 1889 Friedrich Nietzsche va presenciar a la Piazza Carlo Alberto de Torí com un cotxer assotava el seu cavall. El filòsof va córrer a abraçar la bèstia per protegir-la, va murmurar «Mare, sóc beneit» i va caure rodó a terra. Van ser les últimes paraules que va dir en la seva vida, la qual encara es prolongaria durant deu anys, principalment internat en institucions mentals.

Aquesta anècdota mai confirmada, però que la tradició sanciona, és narrada per una veu en off davant d’una pantalla negra al principi d’«El cavall de Torí» (Béla Tarr, 2011). A continuació veurem una llarga seqüència en la qual un cotxer amb el seu cavall i el carro avancen per un camí. Tot i que la connexió amb Nietzsche és implícita, en cap moment s’afirma que aquests siguin els protagonistes de l’esdeveniment citat abans, i de fet aviat descobrirem que no ens trobem a Itàlia sinó en un racó desolador de la campanya hongaresa.

La pel·lícula ens narrarà les activitats a les que es dediquen els sis jorns següents el carreter i la seva filla, en una repetició quotidiana marcada pel deteriorament generalitzat. A partir del moment en el qual el cavall es nega a menjar, pare i filla passen els dies tancats a la miserable cabana, mentre el vent implacable no para de bufar ni un sol moment. Contemplarem una vegada i una altra, amb petites però sensibles variacions, com el pare es lleva i la filla l’ajuda a vestir-se, com la noia va a buscar aigua al pou i du farratge al cavall, com bullen patates i se les mengen en silenci i com acaben mirant a través de la finestra cap al no res. Tot plegat recorda el material d’una novel·la de Samuel Beckett.

«El cavall de Torí» té moltes similituds amb «Sátántangó», l’altre pel·lícula de Tarr que conec —exquisida fotografia en blanc i negre, plans llargs i elaborats, economia verbal i musical, sensació d’angoixa còsmica—, però té una conclusió tan negra que només es pot comparar amb la d'un apocalipsi de butxaca. Tot i que, amb 146 minuts, és molt més manejable que la del tango, el seu reduït nombre de personatges i situacions la fan molt més dura de seguir.

Tarr va anunciar que aquesta seria la seva última pel·lícula i des del 2011 no s’ha desdit. Recomanada per a esperits forts.


Cap comentari:

Publica un comentari