dimecres, 13 de maig de 2020

Ghibli (9): famílies com la nostra

Crec que cada vegada que abordo una nova pel·lícula dels estudis Ghibli em sento obligat a dir que no s’assembla a cap de les seves produccions anteriors, potser perquè la innovació es troba al seu ADN. De totes maneres, en el cas d’«Els meus veïns els Yamada» de 1999 les diferències estètiques són aclaparadores, potser perque respecten el «manga» homònim en el que es basen. L’estil predominant (i fins i tot el format narratiu) recorda al de les tires còmiques dels diaris: un dibuix que imita el traç manual (tot i que està fet per ordinador) i uns episodis breus que es van enllaçant sense cap arc argumental unificador.

Bé, l’element unificador és el protagonisme d’aquests Yamada del títol: pare, mare, àvia materna, fill adolescent, filla petita i el gos Pochi, absolutament indiferent al que li pugui passar a la resta de la família. Es tracta d’històries quotidianes —l’àvia visita una amiga malalta, el fill s’enamora per primer cop, la família oblida la petita en un centre comercial…—, fàcilment extrapolables a qualsevol cultura. Encara que el to sigui lleuger i fins i tot còmic, també hi ha lloc per la reflexió seriosa (les citacions filosòfiques per separar alguns capítols!) i, en tot cas, els episodis no estan pensats al voltant del gag.

El director Isao Takahata —mig eclipsat per la celebritat de Miyazaki— demostra una vegada més que tenia un talent equiparable al del seu col·lega. Visualment demostra el seu tarannà experimentador, tant amb una paleta en tons pastel que sembla contraintuïtiva, com en els límits de les imatges, que no solen coincidir amb el marc del fotograma. Anant més enllà del que ja apuntava a «Pom Poko», l’estil del dibuix varia esporàdicament, i el to general caricaturesc esdevé realista, encara que sigui amb qualitat d’esbós.

Màxima simplificació caricaturesca
Aproximació al realisme
Virtuosisme realista
Takahata continua demostrant que era el gran humanista a can Ghibli, amb perspicaç poder d'observació de les nostres conductes més subtils. Si superficialment la família Yamada és caòtica, marit i muller no paren de discutir i l’àvia és una torracollons sentenciosa, no és menys evident que en el fons són un grup feliç i benhumorat que no podria viure separat. Plena de metàfores sorprenents (el matrimoni com un un descens en «bobsleigh»), de moments tendríssims (el pare fotografiant-se a la neu) i d’esclats de joia irreprimible (el karaoke de «Que será, será»), «Els meus veïns els Yamada» deixa un regust reconfortant que val tots els euros d’aquest món.

Foto de casament

2 comentaris:

  1. És tendra, irònica i també té una pàtina d'ingenuitat que la fa adorable. La part gràfica, tan allunyada de les grans produccions de Miyazaki, forma amb la resta d'elements un combinat molt ben acabat. Y per si a algú amb grans poders llegeix aquest comentari: quedaria ideal passar-la a la TV en petites dosis diàries, preferiblement just abans del telenotícies, o també després del parte meteorològic

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Seria difícil, perquè les parts en les que es divideix tenen durades molt variables.

      Suprimeix