dimecres, 10 de febrer de 2010

Jo, Abdelà Taia, contra vosaltres


Abdelà Taia neix el 1973 a una ciutat als afores de Rabat fill d’un funcionari menor (vigilant de biblioteca). La seva família, humil i nombrosa, encara preserva les arrels rurals. En aquest ambient, on predomina l’esperit de comunitat, coneixerà la cobdícia, la venjança, el masclisme i l’enveja; però també la solidaritat, la protecció i l’amor incondicional dels parents.

Abdelà és un bon estudiant, malaltís i efeminat. Abdelà és també homosexual. Malgrat que la llei ho castiga, al Marroc com a tants altres països de la Mediterrània s’admet qualsevol relació sexual il·lícita, sempre que es mantingui lluny de la llum del dia i no se’n parli mai en públic. Abdelà esdevé un jove atractiu amb qui els homes del seu carrer es desfoguen els dies que no tenen una dona a l’abast.

Però un dia Abdelà s’enamora. S’enamora de la cultura, s’enamora de la literatura, s’enamora de la llengua francesa. I a mesura que avança en els seus estudis, s’allunya de la pinya familiar i descobreix la seva pròpia individualitat. Comença a crear-se una nova família a la seva mesura: ara els seus pares seran Mohamed Choukri o Paul Bowles. En un darrer pas d’alliberament, emigra a París i esdevé un “mal marroquí”: la comunitat, la tribu, exigeix obediència a canvi de protecció. El seu discurs s’articula sempre entorn al “nosaltres”; el “jo” és inadmissible. Abdelà coneixerà per primera vegada, a París, el que són la solitud i la nostàlgia.

Per conjurar tot el món que ha deixat enrere, escriu en francès llibres que anomena novel·les, però que són tots ells fruit dels seus records. Són llibres que gaudeixen d’èxit i que es tradueixen a l’anglès, a l’italià, a l’espanyol, a l’euskera, al català (“Una malenconia àrab”, Alberdania). Taia esdevé, malgrat seu, el portaveu oficiós dels homosexuals marroquins, tot i que la seva veritable aspiració és dirigir una pel·lícula amb la seva adorada Isabelle Adjani.

En el seu primer llibre, “Mi Marruecos” (Cabaret Voltaire, 2009), Taia ens narra 20 fragments de la seva infantesa i joventut, primer des de les pròpies vivències, després des de l’enyorança que es desvetlla sota els plumbis cels de París. Són records plens de màgia i afecte (a penes es parla aquí d’humiliacions i sexualitat), contemplats amb el candor i la franquesa d’un infant. Frases breus, en un estil que es podria considerar senzill, però que està tocat per la gràcia. O per la “baraka”, que tan important ha estat a la vida de Taia.
“Nunca se está en paz en Marruecos, la intimidad no existe: para merecerla hay que pelearse —yo lo hice—. Te atosigan constantemente. Nunca estás solo. En nuestra tierra la soledad no existe. Los viejos, incluso enfermos, paralíticos, siempre están acompañados. Yo me había acomodado a ese sistema, iba conmigo, a pesar de mi rebelión. Llevo dentro de mí toda una colección de imágenes de esa manera de vivir, que me siguen a todas partes. Cuando llegué a París, me sorprendí rememorando dicho sistema. No quería reconocerlo, pero lo añoraba. No hay nada tan atroz como la indiferencia, el sentimiento de inexistencia, de muerte. Me di cuenta de que, como todos mis compatriotas, sentía curiosidad por la gente. Tenía hambre de gente, echaba de menos las historias. Historias contadas a lo marroquí. Me paseaba por París ante la indiferencia general. En aquel momento, lo recuerdo, deseé ser un libro tirado a miles de ejemplares y regalado a todos los parisinos. Tendrían que leerme, tendrían que mirarme. Ese libro no tendría título."

16 comentaris:

  1. ...fam de gent, m'has fet vindre ganes de llegir-lo. En italià no n'hi ha res...

    ResponElimina
  2. Maria, la traductora a l'espanyol diu que també ha estat traduït a l'italià; però, si no el trobes, s'accepten encàrrecs.

    ResponElimina
  3. No el conexia, Allau. Gràcies. Em ve com anell al dit. I aquesta construcció de la individualitat em recorda a la Najat El Hachmi. Has llegit L'últim patriarca?

    ResponElimina
  4. Sí, Matilde, l'he llegida i em va agradar força.

    ResponElimina
  5. És ben cert que, a diferència de la cultura cristiana -o la hindú-, l'islam no té cap tradició eremítica i la solitud no és un valor preuat.

    ResponElimina
  6. Matilde, fins i tot en vaig parlar aquí:

    http://allausz.blogspot.com/2009/04/tradicions-traides.html

    ResponElimina
  7. No ho havia pensat, Girbén, però crec que tens raó.

    ResponElimina
  8. Fa ben poc, Allau, vaig estar gratant -necessàriament per sobre- en els Prolegòmens d'Ibn Khaldun. Com que per alguna cosa és el fundador de la sociologia, deixa clar que l'islam neix del desert i del nomadisme (on la solitud és un risc extrem) però què, si té una virtut, és la de propiciar la polis, el contacte necessari.

    ResponElimina
  9. Ai, Allau, jo l'abril de 2009 acabava de néixer!
    A mi em va encantar la primera part. Tradició oral dels amazighs (o tamazighs o berbers, que jo ja no sé) feta tinta seca. I en un català amb aquella flaire de Rodoreda. Això és riquesa, crec.

    ResponElimina
  10. la soledat en el nostre món és força recent. Em sembla que només he estat sola dos dies de la meva vida i no em va agradar, la veritat. El text m'ha semblat fantàstic :(

    ResponElimina
  11. Jo, Clídice, sí que em puc passar un dia sol i fins i tot ho trobo un exercici necessari.

    ResponElimina
  12. però és que tu ets molt valent! :)

    ResponElimina
  13. i per si fóra poc... és ben guapo! saps si té facebook? ;)

    ResponElimina
  14. Rasoir, massa granadet per tu, que ja passa de la trentena!

    ResponElimina
  15. Segurament nosaltres hem valorat (o sobrevalorat) la solitud i la intimitat, tot i que són valors molt recents a la cultura occidental (monjos i eremites a banda). L'Islam ha de fer el seu curs i crear la seva història, és molt complicat buscar comparacions. El llibre sona molt bé, i el nom de l'editorial -que desconeixia- m'ha agradat molt!

    ResponElimina
  16. No sé si ho hem sobrevalorat, Lluís, però crec que era una conquesta necessària, una mica com l'habitació pròpia que demanava la Woolf.

    ResponElimina