Miscel·lània Chirbes

Inèdit fins prop de la quarantena i amb un reconeixement massiu que li va arribar relativament tard, el prestigi de Rafael Chirbes no ha deixat de créixer després la seva mort prematura, prestigi al qual ha contribuït la publicació pòstuma de la colpidora novel·la «Paris-Austerlitz». S’hi afegeix ara l’aparició del primer lliurament (de dos) dels seus diaris personals [«Diarios. A ratos perdidos 1 y 2», Anagrama, octubre de 2021], el que comprèn anotacions realitzades entre 1984 i 2005.

En consonància amb un període de temps tan extens, la natura d’aquests diaris varia considerablement des de l’inici fins les últimes pàgines. Els primers quaderns els escriu un Chirbes encara inèdit i que dubta sobre la viabilitat de la seva carrera com escriptor. Trobarem aquí els textos més impúdics i descarnats, tant en matèria sexual (que és descrita sovint de forma gràfica), com en consum de drogues i alcohol, a més de detalls molt íntims de la seva mala salut de ferro. També podrem seguir fragmentàriament les etapes de la seva relació de sexe i dependència amb el seu amic François, una peripècia que lliga directament amb el contingut de la novel·la «Paris-Auterlitz».

De totes maneres a partir de la dècada dels 90 les referències a la vida personal esdevenen més escasses i les entrades del diari es converteixen en un comentari de lectures (i en menor mesura de cinema). Els llibres dels que escriu Chirbes pertanyen en bona part a la gran tradició literària, amb noms com els de Balzac, Proust, Mann, Musil o Broch. Aquests dies la premsa anava plena de fragments de la demolidora crítica que va fer l’autor a una novel·la històrica d’Arturo Pérez-Reverte. Per no induir a confusió, caldrà aclarir que aquest vidriol (molt ben raonat per altra banda) constitueix més una excepció que una norma i que, qui busqui en aquests diaris satisfer les seves ganes de safareig, en sortirà decebut.

No tot són lectures però en aquesta segona part. Hi ha per exemple un quadern dedicat a un viatge promocional a Alemanya i Suïssa que combina la literatura de viatges amb un detall de la manera com contemplava l’autor el seu ofici (del que sempre es mostrava particularment insegur). M’han semblat molt interessants les seves vivències quan, ja en la maduresa, torna a viure en el País Valencià i descriu les sensacions que li produeix la recuperació de la llengua materna. En canvi, l’opinió que té dels seus conterranis en algunes d’aquestes planes segurament no li guanyaran cap simpatia. Curiosament, per a algú que durant molt de temps es va guanyar la vida escrivint a una revista gastronòmica, les mencions a cuines i restaurants són gairebé anecdòtiques.

Malgrat que ens assegurin que la publicació d’aquests diaris comptava amb l’autorització de l’escriptor, hom queda sempre amb un lleuger matís de dubte, atès el contingut tan íntim d’algunes entrades. En tot cas, l’alta qualitat de tots els textos que conté el volum és suficient per dissipar qualsevol reticència i recomanar-lo a tots aquells a qui interessi les absorbents relacions entre literatura i vida.