dimecres, 5 de febrer de 2020

Realitat oculta


Els contes de «Las cosas que perdimos en el fuego» de Mariana Enriquez  (no Enríquez) combinen una gran solidesa literària amb una unitat genèrica que es pot qualificar sense manies com «horror», un gènere diria que poc freqüent a les lletres hispanoamericanes. Aquest «horror» (el qualificatiu el prendré de manera laxa, però ja ens entenem) adopta formes molt diverses, algunes de molt clàssiques, d’altres més inclassificables; de vegades com una quasi benvinguda alteració de la quotidianitat, en altres casos com un esglaiador malson difícil d’oblidar. Un altre tret que uneix aquests contes és la seva clara adhesió a la realitat present d’un país i d’un temps, que és el de l’Argentina contemporània.

Ja a l’inicial «El chico sucio» se’ns descriu un barri que havia sigut burgès i que ara ha estat envaït per delinqüents, drogoaddictes i altres marginats, en un procés invers a la gentrificació. L’hereva d’un d’aquests casalots, intenta redimir el seu sentiment de culpa ajudant un nen desemparat sense imaginar on s’està ficant. Aquest reflex social el trobem també al sinistre «Bajo el agua negra», en el qual una aglomeració de barraques, el que anomenen a l’Argentina una «villa miseria», representa un cau d’extrema degradació i follia, al temps que serveix d’escenari per les malifetes de la policia. La riera fosca i tòxica que travessa el poblat oculta ossos i ferralla, les deixalles d’una història que s’ha volgut silenciar, ecos en gran part de la dictadura dels anys 70. Aquesta mateixa dictadura de torturats i desapareguts reapareix en forma de fantasmes a «La Hosteria», on un edifici «rememora» l’ús pervers que va tenir anys enrere.

No hi falten recursos clàssics com les cases encantades, les persones deformes o les presències fantasmagòriques, però també elements més actuals com les drogues socials, els hikikomori o la violència de gènere. Precisament, el titular «Las cosas que perdimos en el fuego» aborda una epidèmia de crims masclistes mitjançant el foc prenent una solució totalment inesperada.

Onze contes variats, tots de gran nivell, amb un poder de suggestió que els permet finalitzar abruptament abans que el seu efecte s’hagi esbravat. Si entre tots ells n’hagués d’escollir un, possiblement seria el de «Pablito clavó un clavito: una evocación del Petiso Orejudo», pel seu humor indirecte i estrafolari, on un guia turístic especialitzat en el Buenos Aires criminal comença a obsessionar-se per l’assassí citat al títol, un infanticida compulsiu.
La ciudad no tenía grandes asesinos, si se exceptuaban los dictadores, no incluidos en el tour por corrección política. Algunos de los asesinos de los que Pablo hablaba habían cometido crímenes atroces, pero bastante comunes según cualquier catálogo de violencia patológica. El Petiso era distinto. Era raro. No tenía más motivos que su deseo y parecía una especie de metáfora, el lado oscuro de la orgullosa Argentina del Centenario, un presagio del mal por venir, un anuncio de que había mucho más que palacios y estancias en el país, una cachetada al provincianismo de las élites argentinas que creían que sólo cosas buenas podían llegar de la fastuosa y anhelada Europa. Lo más hermoso era que el Petiso no tenía la más mínima conciencia de esto: a él sólo le gustaba atacar niños y encender hogueras. Porque también era pirómano; le gustaba ver las llamas y observar el trabajo de los bomberos, «sobre todo, cuando se caían al fuego», como le había dicho a uno de los interrogadores.
Mariana Enriquez acaba de guanyar el Premio Herralde de Novela amb «Nuestra parte de noche», llibre del que tothom en diu meravelles. Com que consta de moltes més pàgines, bo és tastar abans aquest recomanable «Las cosas que perdimos en el fuego» per escatir si el to i l’estil ens convencen. Aposto que sí.

Cap comentari:

Publica un comentari