La vida manual d’ús: CAPÍTOL XL. Beaumont, 4

Una cambra de bany on el que més destaca és un batí de setí verd amb un gat negre i el símbol de les piques de les cartes brodats a l’esquena. Segons Béatrice Breidel va pertànyer al boxejador americà Cat Spade, que va ser amant de la seva àvia Véra Orlova [Història del boxejador negre que no va guanyar ni un combat]. El nom del púgil explica les siluetes que il·lustren la bata (spade és el nom anglès del coll de piques), però també podria ser un homenatge a Sam Spade, el detectiu privat creat per Dashiell Hammett.

No obstant Anne Breidel, la germana de Béatrice, sosté que la bata pertanyé a Arnold Flexner, un altre dels amants de la seva àvia, professor d’història i autor d’una tesi sobre Els viatges de Tavernier i Chardin i la imatge de Pèrsia a Europa de Scudéry a Montesquieu. També escrigué amb diversos pseudònims —Morty Rowlands, Kex Camelot, Trim Jinemewicz, James W. London, Harvey Elliot— novel·les policíaques i mig eròtiques. 

(…) segons ella [Anne] el gat i la pica serien una al·lusió directa a la novel·la més famosa de Flexner, El setè crac de Saratoga, història d’un carterista que actua als hipòdroms —anomenat El Gat per la seva agilitat i destresa— i que es veu involucrat, a desgrat seu, en una investigació criminal que resol amb astúcia i empenta.

Arnold Flexner sembla ser una hibridació de l’autor James Thomas Flexner i la seva obra The Traitor and the Spy: Benedict Arnold and John André. No hi ha dubte sobre l’existència dels exploradors i viatgers Jean-Baptiste Tavernier (1605 - 1689) i Jean Chardin (1643 - 1713), ni per descomptat dels escriptors Georges de Scudéry (1601 - 1667) i Charles Louis de Secondat baró de La Brède i de Montesquieu (1689 - 1755). Dels pseudònims de Flexner només puc remarcar l’origen trivial de Camelot i que un caporal Trim apareix al Tristram Shandy de Sterne.

L’argument d’El setè crac de Saratoga recorda To Catch a Thief de Hitchcock: un lladre (Cary Grant) que rep el malnom d’El Gat ha de trobar el responsable d’uns robatoris dels quals és injustament acusat. I, per cert, quan diu que la pica és una al·lusió directa a aquesta novel·la és perquè a l’original es parla d’un «pickpocket», lligam que es perd amb el mot «carterista». El traductor a l’espanyol opta per «ratero» que, com a mínim lliga amb el gat. 

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXIX. Marcia, 3

 

Com tants altres habitants de l’immoble, Léon Marcia és un vell malalt reclòs al seu dormitori. Tot i ser especialista de reputació internacional en camps tan distants com les monedes prussianes, la ceràmica Ts’ing o els instruments de música antics, no ha sentit mai cap interès pel negoci d’antiguitats de la seva senyora. El seu reconeixement com a expert li va arribar aviat:

(…) va demostrar en una sèrie d’articles (…) que el conjunt de petits gravats atribuïts a Léonard Gaultier (…) amb el títol de Les Nou Muses representaven en realitat les nou heroïnes més famoses de Shakespeare (…), i eren fets de la mà de Jeanne de Chénany, atribució que va tenir un impacte merescut, ja que ningú coneixia cap obra d’aquesta artista, només identificada gràcies al seu monograma i a una notícia biogràfica redactada per Humbert…

Léonard Gaultier (1561 - 1635 (o 1641)) fou efectivament un gravador i dibuixant francès, dels meus importants del seu temps. En canvi Jeanne de Chénany és una clara referència a Jeanne (o Giovanna) Cenami, la senyora Arnolfini del famós quadre de Van Eyck. En quant a Humbert, probablement s’ha originat a partir de Humbert Humbert, el professor pedòfil de la Lolita de Nabokov. 

El més sorprenent de tot és que Léon Marcia a penes havia estat escolaritzat i havia adquirit els seus coneixements de manera autodidacta en un sanatori antituberculós (La muntanya màgica), on havia anat a treballar i cuidar de pas la seva tisi. Entre el miler i escaig de llibres que va llegir durant quatre anys s’hi inclouen la novel·la Silbermann de Jacques de Lacretelle, el Kublai Khan de Coleridge o el darrer volum de la Biblioteca Lusitana de Diego (en realitat Diogo) Barbosa-Machado, tots ells títols absolutament verídics. Tot plegat: La història de l’expert autodidacta. 

Treballant en la datació de les miniatures de Samuel Cooper [el més gran miniaturista anglès del segle XVII] que es troben a la Frick Collection, va conèixer la becària Clara Lichtenfeld, filla de jueus polonesos. Malgrat que era quinze anys més jove que ell, es van casar. El 1946 va néixer el seu fill David.

El moment més intrigant del capítol es produeix quan el senyor Marcia veu a la coberta de la revista iugoslava Umetnost («art» en eslovè) una escultura de l’hongarès Meglepett Egér consistent en un poliedre d’onze cares rectangulars. El nom de l’escultor, que en hongarès vol dir «ratolí sorprès», ja ens dona una pista sobre la impossibilitat de construir un tal poliedre.

Una aproximació a la solució: dotze cares, sis d'elles rectangulars

Acaba el capítol amb el record que té Marcia d’una conferència que va donar al sanatori el poeta, novel·lista i acadèmic Jean Richepin, i de l’anècdota que va explicar sobre l’exhibició anual de la cara embalsamada de Napoleó als Invalides.

Un món de metros: Copenhague visitat

El metro de Copenhague és relativament nou (fou inaugurat el 2003), però d'ençà que el vam visitar el 2010 ha duplicat la seva xarxa, ara amb quatre línies, 61 estacions i un recorregut de 53 quilòmetres. Com ja passava amb les línies verda i groga, les noves línies vermella i blava comparteixen part del traçat. El més destacable del mapa és la rotunda línia circular, així com la bàsica coloració parxís (tot i que als rètols de les estacions aquests colors queden matisats).

Com que les estacions són curtes (els combois consten només de tres vagons), m'ha semblat que hi sol haver només un punt d'entrada des del carrer, així com escales mecàniques duplicades tant de pujada com de baixada. Les andanes estan protegides per impedir caure a la via, una mesura que avui dia crec que és universal a les instal·lacions noves.

Sempre m'ha admirat l'existència de metros en ciutats on hi predomina l'aigua, com és el cas aquí.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXVIII. Maquinària de l’ascensor, 1

 

Sembla que l’ascensor no ha anat mai gaire fi. Ja el quinze de juliol de 1925 va quedar bloquejat durant set hores amb quatre persones a dins. Eren Raymond Albin, la seva promesa Flora Champigny, el professor d’història Jerôme i el pintor Valène, els quals pitofs per les celebracions de la festa nacional no s’adonaren que superaven la càrrega permesa. De com la portera espanyola, la senyora Araña, va refusar alliberar-los, de com entretingueren les hores d’espera els quatre troneres, i de com el propietari de la finca, el senyor Gratiolet, finalment els socorregué, se n’ocupa la «Història dels quatre joves bloquejats a l’ascensor».

Mereix un comentari el seu intent de jugar a les cartes, tot i que a la baralla que tenia Raymond Albin li faltava la sota de trèvols. Sembla ser que a les cartes franceses les dotze figures reben un nom particular. Valène sostenia que la sota de trèvols es deia «Baltard» (com l’arquitecte de Les Halles), el senyor Jerôme defensava «Ogier» (i Perec no n’està segur, ja que a l’índex indica «Ogier, sota de cor (?); fa bé en dubtar, ja que aquest nom correspon a la sota de piques). L’encertà Raymond Albin, quan proclamà el nom de «Lancelot».

Aquest capítol em crida l’atenció especialment, perquè jo i altres amics també vam quedar una bona estona atrapats en un ascensor després d’una festa bastant alcoholitzada. En el nostre cas el porter s’apiadà immediatament. També m’emociona que el senyor Jerôme es posi a cantar el que creu que és el tema final de l’òpera L’enfant et les sortilèges de Maurice Ravel, tot i que no és cert que l’estrena parisenca de l’obra fos al Teatre dels Camps Elisis (com es diu a la novel·la), sinó a l’Òpera Còmica.

Finalment he d’estirar novament les orelles dels traductors a causa d’un paràgraf que no s’entén. Es refereix al procediment per confeccionar la sota de trèvols que manca:

Van decidir substituir aquesta sota perduda per un tros de paper de format idèntic sobre el qual van dibuixar un ninot capiculat, un trèvol (♣︎), una J majúscula, i fins i tot el nom de la sota. (…) Van discutir una estona en veu baixa fins que van reconèixer que no era imprescindible posar el nom de la sota. Llavors van buscar un altre tros de paper. El senyor Jerôme va proposar una targeta de visita seva, però no tenia el format adient.

Comença dient que dibuixen la carta («van dibuixar»), però no especifica d’on treuen el paper. Després busquen un altre tros de paper, però no expliquen quin problema hi havia amb la primera que han dibuixat. El problema és que a l’original el que s’exposa és només la intenció de dibuixar la carta, no que la dibuixessin:

Ils deciderent de remplacer ce valet perdu par un morceau de papier de format identique sur lequel ils dessineraient un bonhomme tête-bèche… [la negreta és meva]

Un cop s’hi posen a fer-ho és quan «Ils cherchèrent alors un morceau de papier». L’«un altre» se l’han tret de la màniga els traductors.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXVII. Louvet, 1

Un altre capítol curt. Som a la sala d’estar dels Louvet, amb decoració pròpia d’un executiu, en tons marronosos (tabac, canyella, pa torrat…) El més remarcable és que el «bureau style bateau» («escritorio estilo barco» en castellà) ha esdevingut «despatx estil imperi» en català.

Com ja s’ha dit al capítol dedicat a la portera, els Louvet viatgen molt. Una foto els mostra durant una cacera d’ossos als Andes, prop de Macondo. El nom del mític poble imaginat per Gabriel García Márquez hi apareix per la trava imposada de citar Cien años de soledad, encara que potser els ossos andins quedin lluny d’allí.

A la foto també hi apareix una altra parella «que només es pot qualificar d’ejusdem farinae». Aquesta expressió llatina vol dir literalment «de la mateixa farina», o sigui de la mateixa mena, en sentit pejoratiu. La traducció castellana se salta el llatí original i fa servir la molt castissa «Dios los cría y ellos se juntan».

Hi ha un cinquè personatge, un guia, vestit de camuflatge. Sembla immers en la lectura d’una novel·la policíaca de títol El crimen de la pirámide.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXVI. Escales, 5

 

Capítol breu, poc més d’una pàgina. Un industrial alemany anomenat Herman Fugger surt del pis dels Altamont. Fugger, no casualment, era el nom de la família de banquers que col·laborà amb Carles I (i V d’Alemanya).

Herman Fugger havia arribat massa d’hora a la recepció dels Altamont. Com a cuiner aficionat pensava proposar-los una recepta de braó de senglar a la cervesa, però els amos de la casa s’hi han oposat irritats.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXV. La porteria

 

Comença el capítol recordant l’antiga portera, la senyora Claveau, que va treballar a l’edifici fins l’any cinquanta-sis. Era una dona de cabells grisos, amb un mocador de color tabac al cap i un davantal negre amb floretes blaves. A la traducció catalana hi diu una brusa negra, però un «tablier» no és una brusa. El seu marit feia de repartidor d’un celler i, quan acabava la seva jornada, ajudava la seva dona a enllustrar els metalls de l’escala. S’indiquen tres cançons que solia xiular:

• La Romance de Paris, original de Charles Trenet, que la interpretava al film del mateix títol estrenat l’any 1941. Un clàssic de la chanson.
• Ramona fou escrita l’any 1927 per Gilbert Wolfe (paraules) i Mabel Wayne (música). S’estrenà l’any 1928 a la pel·lícula Ramona, on la cantava Dolores del Río. Des de llavors s’ha convertit en un estàndard immarcescible.
• Premier rendez-vous, cançó de Louis Poterat que, com en els dos casos anteriors, prové d’un film homònim. Fomentà la creixent popularitat de la seva intèrpret, l’actriu Danielle Darrieux.

Els Clavier abandonaren l’edifici ran d’un fet dramàtic, el qual s’identifica a l’índex com Història dels antics conserges. 

La nova portera, la senyora Nochère, tenia vint-i-cinc anys quan va arribar a l’immoble. Acabava d’enviudar del seu marit militar —Història del sergent primer que va morir a Algèria— mort en circumstàncies tan extraordinàries que va donar nom a la patologia coneguda com «síndrome dels tres sergents». El nom no era gaire exacte jeràrquicament, ja que les altres dues víctimes foren el brigada Olivetti i el caporal primer Margueritte. Si tenim en compte que IBM va incorporar a les seves màquines d’escriure elèctriques una peça que es denominava ‘margarita’, hem de reconèixer que tots dos noms tenen ressonàncies mecanogràfiques.

En l’actualitat la senyora Nochère té quaranta-quatre anys. És una dona menuda, xerraire i servicial, molt apreciada per tots els veïns amb l’excepció de la senyora Altamont (el motiu el trobareu a Història de la senyora amb les mongetes tendres). 

Conclou el capítol amb una descripció de l’espai físic de la porteria. De retruc ens assabentem que la portera té una filla, Martine, que avui acaba els estudis de medicina i que va exercitar-se al piano durant deu anys (La Marxa Turca (Mozart), Per a Elisa (Beethoven), Children’s Corner (Debussy), Le Petit Ane (Paul Dukas)). També té un gosset gras que es diu Boudinet (o sigui Botifarronet). Avui s’ocupa del nadó de Geneviève Foulerot, que dorm com una soca, i d’uns ficus molt frondosos dels Louvet, que estan de viatge.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXIV. Escales, 4

L’adolescent Gilbert Berger baixa les escombraries a peu coix. De la galleda sobresurten dues guies telefòniques obsoletes i una ampolla de xarop d’erable. Els Berger viuen al quart esquerra, en un pis petit que solia habitar la senyora vella que sortia al replà lleugera de roba. Gilbert fa primer de secundària. El seu professor de francès, a classe, els fa redactar un diari mural. Amb dos companys, Claude Coutant i Philippe Hémon, estan escrivint un whodunit per episodis, que es titula La picada misteriosa. Malgrat que l’índex ho resumeix amb el concís «Història de l’actor que va simular la seva mort», la trama és veritablement rocambolesca.

Es citen diverses influències sota les quals han escrit els autors el seu fulletó:

• Un article sobre el curare a Science et Vie
• Un article sobre les epidèmies d’hepatitis a France-Soir
• Les aventures del comissari Bougret i el seu ajudant Charolles del meu admirat Marcel Gotlib
• Una lectura superficial del Cid de Corneille
• La mort als núvols (1935) d’Agatha Christie, on el misteri té molt a veure amb una picada de vespa i una sarbatana.
• El film de Danny Kaye Knock on Wood (aquí es titulà Un gram de bogeria)

Bougret i Charolles

Tot plegat un deliciós còctel de lectures adolescents i irreprimible entusiasme aventurer. No hi ha millor prova del que dic que l’elecció dels noms dels personatges del serial, començant pel protagonista, l’actor François Gormas, inspirat en el Don Gomès, comte de Gormas (Gormaz) de Le Cid. Però el pintor Lucero, el comte de Châteauneuf, l’actriu Angelina di Castelfranco o l’inspector Winchester revelen també el candor juvenil amb el que es tracten els arquetipus literaris. Ségesvar, l’ajudant del comissari, bé pot rebre el seu nom de la ciutat transilvana de Segesvár (o Sighișoara, o Schäßburg, o Schäsbrich, o Castrum Saxorum). El marxant Gromek ha estat batejat a partir del personatge de l’espia Lazlo Gromek del film Knock on Wood. [Però també hi ha un Gromek a Cortina esquinçada d'Alfred Hitchcock]

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXIII. Soterranis, 1 (cont.)

 

A diferència del dels Altamont el soterrani dels Gratiolet és un batibull d’objectes de tota mena, com correspon a una família d’historial tan ric. Destacaré «una antiga màquina d’escriure Underwood de la famosa sèrie dels Quatre Milions que va ser considerada en el seu moment, a causa del tabulador automàtic, un dels objectes perfectes mai dissenyats…» Sembla ser que en una màquina d’aquest model Perec escrigué gran part de la seva obra.

Hi ha un Petit Larousse Il·lustré que comença en una mig estripada pàgina 71 amb l’entrada «ASPIC n. m. (gr. aspis). Nom vulgar de la víbora-« [No hauria de ser «escurçó»?] Evidentment la parla popular confon l’àspid amb l’aspic, que és un plat de gelatina amb menges diverses en suspensió.

L'Aiglon (Napoleó II)

Diverses piles de revistes entre les quals un exemplar d’Historia que a la portada mostra dos adolescents —un vestit de coronel dels hússars, l’altre amb redingot negre— i el titular: ¿Van trobar-se clandestinament a Fiume Lluís XVII i l’Aguiló, el vuit d’agost de 1808? L’enigma més fantàstic de la Història per fi destapat! No hi veig cap enigma, ja que l’Aiglon, el fill de Napoleó i Maria Lluïsa d’ Àustria, no va néixer fins el 1811. Pel que fa al fill de Lluís XVI, tot i que oficialment va morir a la presó del Temple el 1795, durant molt de temps es va discutir la possibilitat que hagués sobreviscut. L’any 2000 estudis de l’ADN del cadàver confirmaren que efectivament es tractava del delfí de França, com sempre havia sostingut la versió oficial.

Una capsa de fotografies, entre les quals una de Bernard Lehameau, el cosí de Marthe Gratiolet, al costat del seu vell amic el coronel Augustus B. Clifford davant del monument dels caiguts a Beirut. Suposo que es refereix a l’anomenat Monument dels Màrtirs que recorda els 21 patriotes executats pels otomans el 1916. La paraula «hameau» (en català, vilatge, poblet o aldea) en anglès es diu «hamlet», per tant es satisfà la trava shakespeariana.

Beirut, monument dels màrtirs

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXIII. Soterranis, 1

Al soterrani dels Altamont tot és endreçat, net, ben etiquetat. Conté tot el necessari per afrontar un imprevist, tant una epidèmia com un accident nuclear: queviures imperibles —pasta, llegums, condiments, conserves…—, un celler molt ben proveït [Perec llista 53 vins diferents, la majoria francesos], articles de neteja i per a la higiene personal. Com podeu imaginar, és un catàleg exhaustiu que us estalviaré. El que sí que faré es posar exemples de les diverses opcions de traducció escollides per la versió castellana (Josep Guiu) i catalana (Annie Bats i Ramon Lladó); veureu que res no és evident.

sucre glace — azúcar glas — sucre glacé

petites boîtes de pelures de truffe — latitas de cortezas de trufa — capsetes de pellofes de tòfones

amandes effilées — almendras fileteadas — ametlles picades

lait en boîte — leche en bote — llet condensada

entremets Francorusse — natillas marca Francorusse — flams Royal

bouillon Kub — cubitos de caldo Kub — pastilles Maggi

harisah — harina — harissa

piments oiseaux — guindillas — nyores

thon en miettes — atún desmenuzado — tonyina trinxada

anchois roulés — anchoas enrolladas — anxoves

maquereaux au vin blanc — caballa al vino blanco — cavalles en escabetx

sprats fumés — sprats ahumados — amploies fumades

mange-tout (tirabec) — (s’ho salta) — (s’ho salta)

macédoine — menestra — macedònia

coquillettes (tipus de pasta) — conchas — tallarines

terrines — terrinas — foie-gras

rillettes — chicharrones — (s’ho salta)

foie-gras — foie gras — fetge d’ànec

paté de foie — paté de hígado de cerdo - (s’ho salta)

museau — cabeza de jabalí — mortadel·la

cassoulet — cassoulet — favada

navarins d’agneau — cordero guisado — estofat de xai

ratatouille Niçoise — ratatouille de Niza — samfaina

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXII. Marcia, 2

Almidano Artifoni (sembla un nom de broma)

Els Marcia viuen a la planta baixa, on també tenen la botiga d’antiguitats. La seyora Marcia, una dona corpulenta d’uns seixanta anys, és al seu dormitori i va mig vestida.

Amb la mà dreta sosté un pot gros de vidre en forma de tonell, ple de cogombrets amb sal, i malda per agafar-ne un entre l’índex i el dit del mig de la mà esquerra.

La resta del breu capítol és una descripció dels objectes i el mobiliari que conté l’habitació, un poti-poti heterogeni com correspon al negoci dels seus habitants. Algunes referències que vull destacar:

• Una carta anuncia la fusió de les empreses Delmont & Co. (arquitectura d’interiors) i Artifoni (art floral). El Delmont més conegut es deia Édouard, però com altres actors francesos de l’època era anomenat simplement pel cognom. Almidano Artifori fou director de l’Escola Berlitz de Trieste i li proporcionà a James Joyce una plaça de professor. En homenatge, Joyce el va fer aparèixer conversant amb Stephen Dedalus al seu Ulysses.
• Una invitació per una retrospectiva d’Andrzej Wajda (1926 - 2016). En aquell moment (1975) ja duia a l’esquena vint-i-cinc anys de carrera. Poc podia sospitar que encara li quedaven uns altres quaranta anys de fer pel·lícules.
• La novel·la (suposadament policíaca) Clocks and Clouds es titula igual que una composició de György Ligeti per a cor femení i orquestra (que és a la vegada el títol d'un assaig de Karl Popper).
• L’aquarel·lista Silberselber, autor de Jardí japonès, IV, sembla ser una invenció que juga amb els mots alemanys que signifiquen ‘argent’ i ‘un mateix’.
• Una figureta d’alabastre que representa el famós L’indiférent de Watteau.

• «dos grans paisatges foscos d’un pintor alsacià del segle XVII, amb restes de ciutats i d’incendis a la llunyania»

Potser "L'incendi de Sodoma"

La vida manual d’ús: Lubin Baugin

Entre les traves que Perec s’imposà n’hi ha una que força fer a cada capítol una referència a un de deu quadres cèlebres seleccionats, entre els qual n’hi ha de tan famosos com El matrimoni Arnolfini de Van Eyck, Las meninas de Velázquez o La Caiguda d’Ícar de Brueghel. En alguns casos la citació és molt subtil: qui, en llegir «col·locar un mirall rectangular entre dues portes», pensaria en «Las Meninas».

De les deu opcions alguna no es refereix a un quadre sinó a un pintor —Metsys, Carpaccio, Bosch— i entre ells un tal Lubin Baugin (quin nom estrany!), que no havia sentit en la vida. Va néixer als volts de 1612 a Pithiviers a la regió de Val de Loire i morí a París el 1663. Pels seus orígens camperols tingué dificultats per obrir-se pas a la capital. Durant la primera part de la seva carrera es dedicà a les natures mortes; però després d’una estada a Roma i d’haver rebut la titularitat de pintor del rei va consagrar-se dedicant-se a la pintura religiosa. Oblidat durant molt de temps, la seva figura va començar a ser reivindicada a la segona part del segle XX.

Si bé Sant Jeroni és un dels temes recurrents de la novel·la, i a dalt es pot veure l’apreciable versió que va pintar Baugin, el quadre en el que es va inspirar Perec per extraure les seves citacions és la Natura morta de l’escaquer que es troba al Louvre.

A l’article que la Wikipédia dedica al pintor tenen el detall d’indicar totes les al·lusions al quadre que es poden llegir a la novel·la.

• Capítol XV: «…i una partitura musical de format italià, oberta.»
• Capítol XXX: «…l’únic objecte veritablement valuós que mai va posseir: una mandora del segle XVII…»
• Capítol XXXI: «Un llibre d’art de mida gran intitulat Ars Vanitatis, és obert entre els genolls i mostra una reproducció a tota pàgina d’una d’aquestes famoses vanitats […] : […] d’atributs referents als cinc sentits […] : el gust […] en substitució del clàssic got de vi; […] finalment l’olfacte no és evocat mitjançant els tradicionals rams de […] clavells…»
• Capítol XXXVIII: «…i va treure’s de la butxaca una baralla greixosa, però immediatament va adonar-se que faltava la sota de trèvols.»
• Capítol LV: «…sobre torrades del pa rodó utilitzat per fer pan bagnats.» i «…d’una important xarcuteria de Pithiviers…»
• Capítol LX: «…tres clavells ficats en un gerro de vidre de cos esfèric, de coll curt, amb l’única inscripció «PINTAT AMB LA BOCA I ELS PEUS»…»
• Capítol LXIII: «…del qual penja una escarsella, una bossa de pell verda fermada amb un cordonet de pell negra…»
• Capítol LXVIII: «un tauler d’escacs de viatge, de pell sintètica…»
• Capítol LXXX: «…i un plat octogonal d’estany…»
• Capítol XCV: «…l’esplèndid got de cristall cisellat…»

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXI. Beaumont, 3

Vanitas de Sebastian Stoskopff

Sorprèn el numeral 3, quan no havíem estat en els pis dels Beaumont més que un capítol; però cal recordar que al capítol VI (Habitacions de servei, 1) hem sabut que l’estudiosa Béatrice Bredel, neta de la senyora de Beaumont, ha estat autoritzada a fer servir com a estudi aquesta cambra de les golfes també propietat seva.

La vella senyora de Beaumont és asseguda al seu llit. Té entre les cames un llibre obert titulat Ars Vanitatis, que mostra un d’aquells bodegons de l’escola d’Estrasburg on un crani és envoltat d’objectes que simbolitzen els cinc sentits. En segueix una descripció acuradíssima, no ho dubtéssiu.

Però la major part del capítol —el més llarg de la novel·la— està dedicat a la investigació sobre l’assassinat d’Elisabeth, la filla fugitiva de la senyora de Beaumont, i el seu marit François Breidel. La fascinant resolució del misteri inclou un parell de relats que l’índex final anomena «Història del diplomàtic suec» i «Història de la noia que va fugir de casa».

Un últim paràgraf intenta explicar l’aparent estoïcisme de madame de Beaumont davant de la mort de la seva filla i el suïcidi del seu marit pel fet d’haver estat testimoni de l’execució de gairebé tota la seva família durant la Revolució Russa.