La vida manual d’ús: CAPÍTOL XLVII. Dinteville, 2

Som a la sala d’espera del doctor Dinteville. A la consueta descripció del que conté l’estança hi ha un error flagrant:

(…) taules niu amb diferents revistes i diaris estesos: a la portada d’un d’aquests es veu una fotografia en color de Franco en el llit de mort, vetllat per quatre monjos agenollats que semblen sortir directament d’un quadre de De la Tour; (…)

Com que l’acció de la novel·la té lloc el 23 de juny de 1975, a Franco encara li queden gairebé cinc mesos d'agonia, o sigui que aquesta portada no pot ser.

A la sala hi ha dues persones. Un professor de francès jubilat, que encara dona classes per correspondència, està corregint uns treballs. L’altre no és un pacient sinó un representant d’aparells de telefonia convocat perquè presenti els nous models de contestadors.

Entre els quadres de la paret destaca per les seves dimensions (3 x 2 metres), una representació pseudonaïf de l’interior d’una taverna. Alguns detalls de la pintura mereixen un comentari, com els dos homes que juguen al tarot.

(…) un d’ells tira la carta que representa un home amb un pal, que duu alforja i és empaitat per un gos, i que s’anomena el Mat, és a dir el Boig.

A tots els tarots que he trobat a la xarxa el que duu el Boig és més aviat un farcellet que no pas una alforja. Sí que he vist que de vegades el gos sembla un gat.

Un cartell anuncia un concert on s’interpretarà Malakites, opus 35 de Morris Schmetterling. El nom del compositor es troba a Lolita de Vladimir Nabokov enmig d’una sofisticada paròdia a costa del dramaturg belga Maurice Maeterlinck. Recordem que Schmetterling és papallona en alemany, una dèria 100% nabokoviana.

Au premier plan, juste derrière la vitre du café sur laquelle de grosses letres blanches écrivent a l’envers

Les lletres que es mostren sobre la pàgina són negres. Si fossin blanques no les veuríem. Bats i Lladó se n’adonen i ho canvien a «lletres gruixudes de color» que té més sentit.

Per acabar se’ns informa que el doctor Dinteville és un metge de barriada i que, a causa de la seva fredor, no és gaire popular. El seu somni a la vida és associar el seu nom a una recepta de cuina de la seva invenció. Dubta entre «Amanida de cranc a la Dinteville», «Amanida de cranc Dinteville» o «Amanida Dinteville». Per descomptat tindrem l’oportunitat de llegir la recepta amb tot luxe de detalls.