El matrimoni va emigrar a Damasc on, gràcies als préstecs sense interessos destinats al desenvolupament del protectorat, van poder obrir una pròspera impremta de manuals escolars. Els avalots antifrancesos de 1945 abocaren els Albin a la ruïna i el cor del marit no ho va poder suportar. La senyora Albin fou repatriada l’any 1946 amb el cadàver del seu marit i gràcies a la seva amistat amb la portera va poder recuperar el seu quarto a Simon-Crubellier. Tot i pledejar tossudament amb tothom que podia fer responsable de la seva davallada econòmica, tot el que va acabar obtenint fou una trista pensió. Aquest ve a ser el resum de la «Història de la dona que va fundar una impremta a Síria».
La senyora Albin és descrita com una dona alta i ossuda, que sembla sortida d’Aquelles senyores dels barrets verds. Crec que aquest referent no dirà res a ningú; però l’original Ces dames aux chapeaux verts és un film de 1949 de Fernand Rivers sobre una noia que va a viure amb les seves quatre ties solteres.
La senyora Albin té la casa molt ordenada i polida. Com un gran honor de vegades ensenya a les visites algun objecte que guarda embolicat amb les pàgines de France-Dimanche. [France-Dimanche és un setmanari de tafaneries del cor que es publica des del 1946. Curiosament surt els divendres.] A Valène, per exemple, li va mostrar un rebab, violí àrab de dues cordes, i a la senyoreta Crespi, una estampa eròtica xinesa. Sembla que la senyora Albin està perdent el seny; ha començat a fer rareses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada