dijous, 31 de març del 2011

Pèrdues reparables (2 de 2)


—Has vist aquella tia endolada d’allà al fons? La coneixes?
    La dona de negre es manté allunyada de la pinya, on abunda la densitat d’abraçades, alguna llagrimeta formal, però també una franca rialla, que no és tan mal vista quan el difunt decideix acomiadar-se als vuitanta-vuit anys. Per l’eternament denominat Enriquet el moment no és ni molt menys tan dolorós. Potser ha arribat l’hora d’esdevenir simplement l’Enric. Als seus cinquanta-set anys no pot dir-se que hagi succeït massa aviat. Rep abraçades d’ós, tant de clients com de proveïdors, es diria que atrau tots els mascles de la reunió, mentre que les dones busquen més aviat consolar la seva germana Rita. El seu fill gran, l’Oriol, li diu que se’n va a menjar una pizza amb els col·legues. No està segur si una pizza és una falta de respecte en un funeral o no ho és. L’Enriquet, que s’està mirant les sis temporades d’“Els Soprano” a raó d’un capítol diari, darrerament ho mesura tot segons el barem televisiu i es pregunta què hauria fet Tony? Mentrestant, el fill gran ha aprofitat per desaparèixer; ho comprèn, aquest no és lloc pel jovent, a la seva edat hauria fet el mateix. Al cap i a la fi, després del papa, el veritable protagonista del dia és ell, situat de sobte com a mascaró de proa familiar, imatge de la responsabilitat i l’honor dels Tejada de Sants, hereu de la continuïtat de la sang, però també abocat a la constatació de la seva pròpia mortalitat. Es troba, com qui diu, a primera línia de mar, i per llei de vida hauria de ser el proper difunt. Allunya el pensament morbós, tot invocant la tieta Rosalia que, als seus xacrosos noranta-dos anys, sembla que sobrevisqui amb la sola intenció d’enterrar-los a tots.
    L’abraçada vigorosa d’un representant de pesticides i altres verins domèstics l’aparta de les seves cavil·lacions i li fa descobrir de cua d’ull la presència de la dama endolada. Ell, que presumeix de no oblidar mai una cara, juraria no haver-la vist mai abans. Per descomptat, amb aquesta distinció no pot ser una clienta del barri.  La senyora té els seus anys, però els porta amb una dignitat i un estil que el transporten al territori de la ficció. Potser la Rita, que és un arxiu de coneixements inútils, sabrà dir-li d’on ha sortit la dona. Seria ridícul pensar que el seu pare i aquest exemplar de femella tinguessin res a veure. L’Enriquet fa anys que veu el seu pare com un enuig inútil instal·lat en una cadira (ara en un taüt), li costa imaginar-se’l com a ens sexual. Però, i si malgrat tot?
    La dona misteriosa comença a veure que la multitud clareja i s’obre pas amb l’ajuda de la rosa vermella. Travessa el salonet minso, ple d’un públic heterogeni, i s’encara a la vitrina on jeu un ancià petrificat en un moment impossiblement plàcid d’una vida que mai no visqué. Una mirada experta, potser la seva, podria descobrir tot el maquillatge que oculta el rictus mortal sota una capa de naturalitat. Ella convulsiona les espatlles, sembla que plora darrera de la pantalla de les ulleres negres, i diposita la flor vermella sobre la superfície plastificada.
    Rita, la filla, troba que les ulleres fosques de la dama de negre atempten el sentit mínim de l’etiqueta, mentre que les veïnes del barri es pregunten qui és aquesta descarada. Tant l’Enriquet com en Josep Maria vironegen pel tanatori i oculten pensaments pecaminosos. Serà possible que el seu pare, llargs anys vidu, tingués una “querida"? Rita qui, en ple bany de condolences, se sent poderosa, busca la manera d’apropar-se a la senyora misteriosa, intercanviar algunes paraules amb ella, però les veïnes de tota la vida la despisten amb les seves abraçades sinceres i finalment la perd de vista.
    La dona de negre torna a ser al passadís i contempla la multitud des de la distància. Malgrat la seva actitud segura i determinada, se la veu també desvalguda, aïllada, exclosa. L'Enriquet la mira amb malfiança, pensa que personifica mals futurs. Josep Maria s’hi apropa, pregunta:
    —Ens coneixem?
    —Crec que no. Vostè deu ser el fill del difunt, o m’equivoco?
    —Sí, efectivament, sóc fill del difunt. Coneixia el meu pare?
    La dona dubta, sembla que vagi a dir alguna cosa; però no, dibuixa un somriure amoïnat i s’allunya apressadament. L’Enriquet aborda el seu germà:
    —Has esbrinat qui era la tia?
    La dona de negre, en sortir del tanatori de Les Corts, pensa que demà, per canviar d’aires, farà un volt per Sancho de Ávila on fa dies que no ha estat.

24 comentaris:

  1. Està molt bé. Estic pensant-me què i com puc afusellar-lo.

    ResponElimina
  2. José Luis, em descordo la camisa, mostro pit i espero que estiguis a l'alçada de Manet.

    http://www.google.com/imgres?imgurl=http://www.shafe.co.uk/crystal/images/lshafe/Manet_Execution_Maximilian_1867_Mannheim.jpg&imgrefurl=http://www.shafe.co.uk/art/Manet_Execution_of_Emperor_Maximillian_1867.asp&usg=__SzcGf8MiCRR2OeMaGR-z49Bxh40=&h=655&w=780&sz=72&hl=en&start=0&sig2=ZIw6DKq4kHvp4iJ8TkwG0A&zoom=1&tbnid=rAf2WllOrgOsEM:&tbnh=135&tbnw=168&ei=Tb6TTeD0JMbOswa-9Ji-CA&prev=/images%3Fq%3DManet%26um%3D1%26hl%3Den%26client%3Dfirefox-a%26sa%3DX%26rls%3Dorg.mozilla:es-ES:official%26biw%3D1572%26bih%3D909%26tbm%3Disch&um=1&itbs=1&iact=hc&vpx=649&vpy=90&dur=7114&hovh=206&hovw=245&tx=125&ty=138&oei=Tb6TTeD0JMbOswa-9Ji-CA&page=1&ndsp=44&ved=1t:429,r:3,s:0

    ResponElimina
  3. L’enllaç també es preciós i tampoc l’havia vist mai.

    ResponElimina
  4. He pensat que potser una filla del difunt però després m'he decidit èl que ha estat, una desconeguda que volta pels enterraments omplint d'interrogants els caps dels familiars del mort.
    Molt bona, Allau.
    Quan puguis, una altra.

    ResponElimina
  5. Simplement genial! He estat enganxada a tot el relat amb fruició, per arribar a un final que lluny de decebre m'ha satisfet d'allò més!
    Felicitats.

    ResponElimina
  6. Fas ràbia, Allau... No penso pas dir-te que la teva prosa ens captiva o que fem durar la lectura o que quan acabem en volem més i més. De cap manera.

    ResponElimina
  7. Molt perspicaç, Glòria! O jo molt previsible (però prefereixo la primera opció).

    ResponElimina
  8. Puig, tu sí que fas ràbia, especialment pel que no dius.

    ResponElimina
  9. No sé si fer alguna mena de postil·la. Ja saps que tinc tirada a aquestes temes i a aquests escenaris. I per cert: finalment hi ha una referència als Sopranos... Ja sabia jo...

    ResponElimina
  10. Lluís, un cop familiaritzat amb els Soprano és difícil desenganxar-se.

    ResponElimina
  11. Si estiguéssim l'un davant de l'altre potser em limitaria a fer un somriure d'admiració o un copet de complicitat, però no sé com es fa això per escrit. Un smiley és massa pobre, i repetir un cop més que la teva prosa i la manera de travar el relat és admirable pot semblat massa tòpic. Però és tot el que se m'acut :)

    Deia no sé qui, que quan arriba la inspiració val més que t'agafi treballant. Segurament, a banda de aptituds innates -que també- aquest és el teu secret, que llegeixes molt i escrius molt.

    ResponElimina
  12. Ja sabia jo que l'amo de la Multicolor no podia haver pecat per aquesta banda.
    No voldria ser incorrecte, però... que le den la oreja!

    ResponElimina
  13. Jo imaginant un amor de joventut del sr botiguer! bon cop, felicitats pel relat.
    I la dama, no m'estranya que no passi per Sancho de Ávila, és un lloc tan lleig..

    ResponElimina
  14. M’ho prenc com un somriure, Brian, gràcies.

    ResponElimina
  15. Santi, no ens confonguem, que aquest difunt tenia 3 fills.

    ResponElimina
  16. Kalamar, poc romanticisme trobaràs per aquí.

    ResponElimina
  17. Els millors relats són els que s'expressen amb més naturalitat i, si al damunt tenen un final obert, molt millor ;) Gràcies!

    ResponElimina
  18. Clídice, no diria que té el final obert: és bastant conclusiu; però, de res!

    ResponElimina
  19. Val, retiro el que vaig dir ahir de les cuixes de la dama de negre ;)

    ResponElimina
  20. Leb, les cuixes eren per despistar(-te). I, per cert, per molts anys!

    ResponElimina