La vall dels humans sota sospita

Gràcies al Tintín de Spielberg he descobert una expressió falsament geogràfica que trobava a faltar en el meu vocabulari. Ja comentava en la meva crònica la sensació incòmoda que produeixen aquests éssers humans creats per ordinador, cada vegada més propers a la realitat, però també cada vegada més desassossegadors, com invasors d’un altre planeta que no acaben de dominar els codis que fan que un ens dotat de mobilitat i raciocini el considerem una persona.

El terme de “vall inquietant” (o “Uncanny Valley”) fou encunyat pel professor de robòtica Masahiro Mori l’any 1970. Es refereix al fenomen segons el qual les representacions artificials de la figura humana obtenen una resposta gradualment positiva, a mesura que aquestes es perfeccionen, fins arribar a un llindar en el qual la semblança gairebé perfecta produeix un sentiment de repulsa en l’espectador. Així, la vall és expressió de la corba, estadísticament creixent, que s’ensorra a partir d’un determinat punt i que torna a remuntar quan ens apropem a les fesomies pròpiament humanes.

El concepte, que ja havia investigat Sigmund Freud el 1919, ha estat discutit a bastament, tant a favor com en contra, encara que jo, d’una forma totalment empírica, he de reconèixer la seva indubtable existència. Hi ha qui relaciona el fenomen amb els canvis fisonòmics que patim els humans a l’hora de la mort, encara que sempre trobarem opinions dissonants que sabran descobrir imatges tranquil·litzadores en les efígies dels cadàvers. D’altres hi troben motius religiosos, ja que les grans religions monoteistes defensen la unicitat de la identitat humana i condemnen el seu simulacre com una abominació. Alguns fins i tot hi descobriran explicacions evolucionistes, segons les quals la natura ens ha ensenyat a rebutjar tot allò que transpiri, deformitat, malaltia o mort.

No sé si, encertadament, relaciono això amb aquell experiment que consistia en crear mitjançant photoshop fotografies de rostres perfectament simètrics, els quals, enlloc de produir una sensació de bellesa, s’obtenia la intranquil·litat de l’espectador.

El problema és important en robòtica, però ho és de forma encara més immediata en el negoci de l’espectacle. “The Polar Express” o “Beowulf” de Robert Zemeckis, que van ser rodades amb actors reals, posteriorment passats a imatge digital, són exemples clàssics de caiguda en picat en una d’aquestes valls inquietants. Exemples més recents, com els d’”Avatar” o “Tintín”, semblen indicar que la tècnica comença a enfilar el camí correcte, tot i que la mirada dels personatges encara es mostra mancada de l’espurna de la vida. De moment, si volem trobar humanitat i empatia encara haurem d’acudir a figures gens antropomòrfiques com Bugs Bunny, Dumbo o el peixet Nemo.

Les variacions Tintín

El pacte era aquest: intentaríem contemplar i jutjar “The Adventures of Tintin: Secret of the Unicorn” de Steven Spielberg com a obra autònoma, sense fer comparacions  inoportunes amb l’original d’Hergé. I sí, em satisfà dir que la pel·lícula funciona molt bé, i encara diria més, la pel·lícula funciona molt i molt bé. Un cop m’he tret aquest pes de sobre, puc entrar una mica més en algun detall.

Com ja se sabia, la història beu de tres àlbums de la sèrie: bàsicament el díptic “El Secret de l’Unicorn”/”El tresor de Rackham el Roig” al que s’hi afegeix “El cranc de les pinces d’or” per explicar com Tintín i Haddock fan coneixença. El guió dels britànics Steven Moffat, Edgar Wright i Joe Cornish es pren moltes llibertats amb els originals i hi incorpora episodis completament nous, però respecta l’essencial i ho acaba lligant tot molt satisfactòriament. Deixant de banda un gag sobre zoofília (!), l’humor i el tarannà m’ha semblat molt proper al d’Hergé, evitant al màxim la mirada desencisada de l’adult.

Es nota que Spielberg i els seus guionistes coneixen i estimen Tintín: el film és farcit de referències a altres aventures seves (a més d’un parell de picades d’ull a “Jaws” i “Indiana Jones”). No, en aquest sentit no és pot dir que l’estètica sigui exactament de línia clara, tal és la profusió de detalls que inunden cada pla i el joc de clarobscurs de les nombroses escenes nocturnes; però la paleta cromàtica s’acosta prou a l’original.

La pel·lícula està realitzada totalment amb imatges generades per ordinador i és transparent que Spielberg s’ho ha passat de conya amb aquesta nova joguina que li permet rodar escenes somiades sense que aquella nosa anomenada “realitat” li ho impedeixi. La persecució en motocicleta per una ciutat del Marroc, rodada en un llarg pla-seqüència, és pura carn d’antologia i el relat des del desert d’una batalla naval és un model de narrativa i de l’art de les transicions. Però, en general, tota la pel·lícula és plena d’idees brillants que no permeten un moment de respir; potser massa idees per minut, atès que fins i tot les explicacions expositives tenen lloc en plena acció. Per fortuna el guió està ben construït i no requereix coneixements de física quàntica (com passa amb la sèrie dels Pirates del Carib), o sigui que no té pèrdua.

La pega principal l’he trobada en els personatges que, per molt que la tècnica hagi millorat una barbaritat, no deixen de tenir aquell aire deshumanitzat dels zombies, especialment els menys caricaturescos, com és el cas de Tintín. No acabo d’entendre quin al·licient pot tenir per a un actor (apart de la pasta) deixar-se filmar els moviments i les expressions per acabar recobert per una disfressa de píxels. Però algun secret hi deu haver, perquè el cert és que Andy Serkis, veritable especialista en la matèria (Gòlum, King-kong, César al Planeta dels Simis) compon un molt acceptable Capità Haddock.

Una altra cosa que no m’ha convençut és el personatge de Sakharine, secundari menor de l’àlbum “El Secret de l’Unicorn”, que aquí esdevé el dolent de la funció (en detriment dels germans Loiseau, que ni tan sols fan acte de presència). Sakharine, pel meu gust, no dóna la talla com a antagonista, amb aires més de vell professor que no pas d’arxi-malvat. A més, és una pena que un actor de físic tan potent com Daniel Craig, aparegui totalment irreconeixible.

Ah, els títols de crèdit, dibuixats amb animació clàssica i plens d’icones tintinianes són una delícia, com també ho és l’explícit homenatge a Hergé que ocupa la primera escena de la pel·lícula. Res, que segur que tornaré a veure-la, perquè hi ha moltes coses que se m’han escapat (la col·lecció d’art d’Omar Ben Salaad, l’ària que canta Bianca Castafiore, la “memorabilia” que decora l’estudi de Tintín…) Ni una obra mestra, ni destinada a substituir el meu afecte al Tintín de paper; però, com a muntanya russa, no se’n fan de millors.

Un món de metros: Rio de Janeiro

Inaugurat l'any 1979.

35 quilòmetres de vies i 32 estacions per a gairebé 11 milions d'habitants.

Només un 55% del traçat és veritablement soterrani.

Amb només dues línies, molt malament no ho podien fer. Potser m'han arrodonit en excés l'extravagant línia de la costa; però els colors taronja i verd són ben tropicalistes i noms com Botafogo, Carioca o Cinelandia m'encanten més enllà de qualsevol explicació.

Lidice o l’horror

Si la ignorància té alguna cosa bona, és que mai no te l’acabes i et permet sentir-te viu sota un procés d’aprenentatge continu.

Tenia presents Dresden i Coventry (recordo/je me souviens que una professora del batxillerat ens explicà que fins i tot existia el verb “coventritzar”, però jo no l’he tornat a sentir mai més); tenia presents Hiroshima i Nagasaki, i el “blitz” de Londres i el bombardeig de Guernica. Mostres recollides d’aquí i d’allà de la cega destrucció massiva de la que és capaç la guerra moderna. Però de Lidice (no confondre amb Clídice) no en sabia res fins que he llegit “HHhH”.

Lidice era, és i serà un poble petit al nord-oest de Praga. No era seu de cap indústria estratègica per l’avanç de la guerra, ni amagava cap contingut simbòlic de resistència, ni presentava una població especialment adversa a l’ocupació alemanya (ho devia de ser, en igual mesura, a com ho eren la resta de pobles txecs de l’època). Però Reinhard Heydrich, el “virrei” de Bohèmia i Moràvia, havia estat assassinat ran d’un atemptat i el règim nazi no es podia permetre la impunitat, encara que no hagués estat capaç d’identificar els perpetradors de l’execució.

Qüestions fútils, allunyades de tota lògica (una carta d’amor escrita per un membre de la resistència, adreçada a una noia del poble), però suficients per atiar el desig de venjança indiscriminada, mentre no es trobaven altres culpables, apuntà mortalment Lidice.

El 10 de juny de 1942 les SS envoltaren el poble. 173 mascles de més de 16 anys foren executats amb tècniques diverses, buscant sempre la màxima eficiència en la indústria de la mort. Mentrestant, 203 dones i 105 nens iniciaren el seu camí final en direcció als camps de concentració i extermini. Amb voluntat didàctica els nazis arrasaren el poble, ara ja buit. No volgueren deixar pedra sobre pedra.

Des del punt de vista propagandístic, l’anorreament de Lidice fou un fracàs total pel Tercer Reich, que fins al moment havia aconseguit maquillar les seves maniobres més brutes de cara a l’exterior. Arreu del món s’alçaren respostes empàtiques contra aquesta destrucció arbitrària. Els miners britànics s’hi solidaritzaren; a Mèxic, Colòmbia, Panamà i Brasil es rebatejaren poblacions afegint-li com a apèndix el nom de Lidice.

Acabada la guerra, alguns (o caldria dir millor algunes) supervivents retornaren a Lidice. La nova reencarnació del poble, que es completà el 1949, contempla les ruïnes del vell enclavament des de les altures. A dos homes de Lidice que estaven servint a la RAF en el moment de la massacre, el nou govern comunista els denegà el dret a tornar-se a instal·lar al poble natal.

Actualment s’hi ha fet un museu i un monument commemoratiu (tot el que canònicament pertoca), un recordatori necessari i em temo que també una fita més del turisme de l’horror. No crec que mai m’hi trobeu per allí. Em basta saber que fets com aquests han estat possibles, i que tant els seus autors com les seves víctimes potser no eren tan diferents de mi. Fàstic de món!

La mort del llop

Sembla que “HHhH” de Laurent Binet ja és un dels èxits de la temporada acabada de començar. Almenys a Seix Barral porten tres edicions en un sol mes i espero que a Edicions de 1984 tampoc li vagi malament. Amb aquest llibre Binet guanyà el Goncourt a la Primera Novel·la l’any 2010, un premi que s’atorga a obra publicada en francès durant els darrers dotze mesos. No sóc de fer gaire cas als premis, però davant de l’entusiasme amb el que Josep va llegir-la, no podia negar-li una oportunitat.

Les inicials críptiques que donen títol al llibre responen a la frase “Himmlers Hirn heißt Heydrich” (“El cervell de Himmler s’anomena Heydrich”), una expressió molt corrent entre els bastidors del poder nazi. Reinhard Heydrich, com a mà dreta de Himmler, fou un dels elements més actius de l’aparell repressor del partit nazi, responsable del protectorat de Bohèmia-Moràvia i un dels artífexs, junt amb Eichmann de la Solució Final, destinada a l’extermini total dels jueus. Si bé cognoms com els de Himmler, Goebbels, Sperr, Rohm, Hess o Eichmann m’eren familiars, no en sabia res d’aquest bona peça, conegut com “la bèstia rossa”, sobrenom que es considerava elogiós en aquells temps desgavellats. Per això m’ha sorprès descobrir que existeix tanta bibliografia, incloent-hi novel·les, pel·lícules i programes televisius sobre el personatge.

És clar que la figura de Reinhard Heydrich compta amb tots els ingredients per elaborar una bona trama al seu entorn. Imaginem-lo com el nazi ideal: prim, ros, de llavis fins, cruel, eficient i ambiciós, melòman refinat, potser acomplexat per la sospita d’algun avantpassat jueu. És a més una de les figures més poderoses del partit i responsable d’algunes de les punicions més cruentes. Afegiu-hi la seva fi en un atemptat a mans de dos membres de la Resistència (un txec i un eslovac), entrenats a Anglaterra i llençats en paracaigudes per una missió secreta que tindria conseqüències esfereïdores. No és d’estranyar que l’autor, quan va sentir aquesta narració de llavis del seu pare, quedés impressionat i volgués reviure-la per escrit.

“HHhH” és un text híbrid i una mica difícil de classificar, perquè és a la vegada història i novel·la, però en cap cas és novel·la històrica (que, tal com pinta actualment el gènere, per a mi és gairebé un descans). En un primer nivell fonamental hi ha la narració dels fets: l’ascensió de Reinhard Heydrich, la preparació de l’atemptat, la seva execució i les conseqüències que se’n seguiren. Però Laurent Binet no es presenta com un narrador impersonal i distant —de fet, coneix bé Txecoslovàquia, hi ha treballat i ha tingut una xicota del país—, sinó que s’implica en el seu relat, s’identifica amb els seus herois i fa salts en el temps mentre visita els escenaris de la tragèdia. Aquest element subjectiu dins del marc teòricament objectiu de la Història, en ser utilitzat amb les cartes sobre la taula, hi afegeix un punt emocional que li escau molt al llibre.

Però hi ha més; perquè l’autor es pregunta què és lícit escriure i què no ho és quan es narren fets històrics i ens promet que intentarà cenyir-se a fets ben documentats, sense cedir a la temptació d’afegir-hi una mica de palla fictícia o inventar-se diàlegs dels quals  no ha quedat constància. Tots aquest escrúpols no deixen de ser una estratègia narrativa més, perquè Binet es salta els bons propòsits quan li convé, imaginant-se converses que mai no es produïren o descrivint els ensonyaments d’un dels protagonistes mentre jeu sol a la seva cambra. De vegades és el mateix novel·lista qui subratlla les pròpies contradiccions, d’altres, les calla.

En algun moment, aquest artifici m’ha fet nosa. No pot ser que ens digui que el cap dels serveis secrets britànics fos conegut com M (igual que a James Bond, s’afanya a dir-nos Binet) i tres pàgines més tard confessi que en realitat li deien C. Sona a truc barat. I tampoc em sembla gaire rigorós que consideri un fet versemblant, perquè dos novel·listes diferents l’hagin consignat a les seves obres.

Laurent Binet sembla que no aprecia gaire el Jonathan Littell de “Les Benignes”. Està en el seu dret i les raons que dóna tenen fonament (un personatge amb mentalitat contemporània traslladat a l’Alemanya del Reich o “Houellebecq entre nazis” (què diria Max Aue?)) Però em sembla una mica mesquí que li discuteixi fins la marca del cotxe que utilitza un dels personatges històrics de la novel·la, quan Littell no ens ha amagat en cap moment que està treballant dins dels dominis de la invenció.

Tot això són, de fet, retrets menors, ganes de demostrar que no em xumo el dit. La veritat és que “HHhH” està escrita amb una malícia narrativa magistral, els capítols són breus i t’obliguen a avançar, vulguis o no. Malgrat que el desenllaç és conegut, les darreres pàgines produeixen una excitació superlativa, irresistible. Diria que els excessos retòrics, tan francesos, són l’únic obstacle per reconèixer que potser no havia llegit mai un llibre amb una acceleració contínua tan sostinguda. Però potser aquesta és la gràcia i el propòsit de la retòrica.

Lectura obligada.

Sociolingüística familiar o Jo Confesso

El català, llengua que ja fa uns segles que no gaudeix del recolzament d’un estat, té al seu darrera una història d’usos, manipulacions i tergiversacions que deu ser una de les més riques entre totes les històries lingüístiques que es fan i es desfan. Només cal veure el petit escàndol recent causat pels hàbits domèstics d’un artista local, per comprendre que hi ha moltes maneres d’enfrontar-se al seu ús i que la majoria d’elles no són innocents. En el món globalitzat que ja ens envolta, on l’equilibri de forces actuarà molt probablement en contra de la parla original del país, bo serà girar la vista enrere i explicar la meva història personal, tan complicada, curiosa i simptomàtica com la de qualsevol barceloní nascut al llarg del segle XX, reflex a la vegada de les inesperades giragonses que ha fet la Història (ara, sí, en majúscules).

Dels meus avis, ni un de sol va néixer a Catalunya: els paterns a Àlaba, els materns a poblets sense dret a figurar en el mapa de Terol i Guadalajara. Tots quatre emigraren a Barcelona a principis del segle XX i acabaren trobant casa al barri de la Mercè, on s’aplegaven llavors els proletaris (de fet, també ho fan ara, quan la “gentrification” els ho permet). La immigració d’aquella època era una mica més concentrada geogràficament que en l’actualitat i la gent que arribava a la ciutat procedia de la Catalunya rural, de l’Aragó, de les Illes, de València i de poc més enllà. Els meus pares, tots dos ja nascuts a Barcelona, foren fills de la Segona República i es conegueren als carrers del barri, parlant en català.

Avui en dia seria insòlit, però en aquell temps els fills de famílies castellanoparlants assumien el català amb tota naturalitat quan interactuaven al carrer. Els avis paterns, Jacinta i Julio, moriren massa joves perquè jo pogués calibrar el seu coneixement de català, però l’avi Justo i la materna àvia Lucía xampurrejaven un català força apanyat, quan volien. Els meus pares utilitzaren fins el darrer dia de les seves vides el català com a llenguatge conjugal, encara que amb els seus respectius germans canviessin al castellà.

Significativament, dues de les meves quatre ties van casar-se amb xicots d’impecable nissaga catalana (un Albert i un Castellví), la tercera (que era, a més, la meva padrina) va morir d’un atac de cor, ben jove, allà als esplèndids anys cinquanta. La quarta va casar-se amb un valencià que només emprava la llengua d'Ausiàs Marc a l’estricta intimitat, i després d’haver-se pres tres copes. Algunes actituds venen de lluny.

Llavors nasquérem nosaltres (o sigui, els meus germans i jo). Corrien temps d’allargassada postguerra i el pare, que era una mica franquista (o simplement espavilat), opinà que el castellà ens obriria totes les portes i que més tard sempre hi hauria ocasió per familiaritzar-se amb el català. A hores d’ara puc considerar la situació una mica esquizofrènica (els pares que es parlen entre si en català, però et parlen a tu en castellà). L’efecte més vistós d’aquesta anomalia és que amb els meus germans continuaré parlant en castellà fins que em mori, malgrat el nostre considerable domini de la catalana parla (nivell C o potser B plus).

Però la història no acaba aquí. Perquè el pare podia tenir la seva ideologia, però la mare comptava amb la seva determinació i, com que l’educació dels fills li havia estat assignada, ens escollí una escola d’allò més activa i catalanista (en contra de l’opinió paterna, que hagués preferit els jesuïtes o, mal menor, el Liceu Francès). D’aquesta manera, diguem que per impregnació social, vaig acabar fent meu el català, com demostra aquest bloc. Tot escrivint aquest apunt he intentat recordar, quan fou la primera vegada que vaig parlar en català i, coneixent-me, no ho devia fer fins que no vaig dominar les conjugacions i l’ús dels pronoms febles, o sigui cap allà els onze o dotze anys. I, des de llavors, sense problemes ni manies.

Confessaré (i ja sé que la densitat de confessions d’aquest apunt comença a ser indigerible) que, quan em parlen en castellà, tant me fa que m’anomenin Allau com Avalancha; però si ho fan en català, només accepto Allau. Segur que darrera d’aquesta preferència s’hi amaga alguna perversió sociolingüística.

Ja sé que el bilingüisme absolut és una entelèquia, i que aquesta ambivalència em nega el domini del “geni” de qualsevol de les dues llengües en qüestió, però de vegades m’agrada sentir-me’n fill privilegiat.

Llibres de mal llegir

He trigat un any i mig en llegir un llibre que, en principi em venia molt de gust. Me l’havia regalat Josep el Sant Jordi del 2010; el seu autor era Cortázar, escriptor que m'abelleix a qualsevol hora del dia, i el seu estil miscel·lani es pot enquibir sense dificultat entre lectures més portentoses durant qualsevol trajecte en autobús. Llavors, per què aquesta demora?

Si voleu culpar algú, busqueu Julio Silva, el dissenyador d’aquest “Último Round”, editat originalment l’any 1969 per Siglo XXI Editores, i reeditat l’any passat per RM (Barcelona/México). L’artefacte, perquè no se’l pot anomenar d’una altra manera, presenta exteriorment les mides de 27x17 centímetres; però el seu interior conté una part de text principal a la zona superior (el que es convé anomenar com a “primer piso”) i altres textos subsidiaris al que s’anomena “planta baja”. La divisió de la pàgina pot oferir, en teoria, lectures aleatòries, diverses i enriquidores, però a l’hora de la veritat aquest papalloneig de fulls de paper (explotat per Queneau als seus “Cent Mille Milliards de Poèmes”) només implica una immensa incomoditat pel lector. O sigui que un zero d’usabilitat.

Així que m’he hagut armar de paciència perquè els temes de Cortázar no m’esclatessin a la falda. I, com a tot llibre de contingut vari, a “Último Round” s’hi troba de tot i per a tots els gustos. Des de poemes (que, amb alguna rara excepció, és el que menys m’interessa de l’autor) fins a contes (alguns de bons, d’altres més de farciment), un escrit-reportatge sobre maig del 68, una carta sobre la situació de l’intel·lectual sudamericà, una teoria sobre el relat fantàstic, fotografies de Lewis Carroll, dibuixos de Folon, pàgines de gairebé-dietari i tots els etcèteres que vulgueu. Us deixo un conte, que és gairebé un acudit, “Patio de tarde”.

A Toby le gusta ver pasar a la muchacha rubia por el patio. Levanta la cabeza y remueve un poco la cola, pero después se queda muy quieto, siguiendo con los ojos la fina sombra que a su vez va siguiendo a la muchacha rubia por las baldosas del patio. En la habitación hace fresco y Toby detesta el sol de la siesta; ni siquiera le gusta que la gente ande levantada a esta hora, y la única excepción es la muchacha rubia. Para Toby la muchacha rubia puede hacer lo que se le antoje. Remueve otra vez la cola, satisfecho de haberla visto, y suspira. Es simplemente feliz, la muchacha ha pasado por el patio, él la ha visto un instante, ha seguido con sus grandes ojos avellana la sombra en las baldosas. 

Tal vez la muchacha rubia vuelva a pasar. Toby suspira de nuevo, sacude un momento la cabeza, como para espantar una mosca, mete el pincel en el tarro y sigue aplicando la cola a la madera terciada.

En directe i en diferit

“14 d’abril, Macià contra Companys” és un telefilm dirigit per Manuel Huerga amb guió del mediàtic (però, no ho oblidem, també llicenciat en història) Toni Soler, que narra el moment en el qual, ran del triomf electoral d’Esquerra Republicana, Francesc Macià va proclamar el 14 d’abril de 1931 des del balcó del Palau de la Generalitat la República Catalana dins d’una confederació de repúbliques ibèriques, poques hores abans que es constituís la Segona República Espanyola. El miratge no durà més de tres dies i la independència va acabar aigualint-se en una certa autonomia que s’emparava (i s’empara) sota el nom de Generalitat de Catalunya.

Vaig tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula en un passe privat fa uns mesos i em va semblar tan absorbent com original. “14 d’abril, Macià contra Companys” es planteja com un fals reportatge, realitzat per un equip televisiu que es diria vingut del futur, que entrevista els protagonistes un any després dels fets. Aquests testimonis maliciosament naturalistes, amb alguna picada d’ullet “off the record”, es combinen amb una dramatització de les molt diverses peripècies que acompanyaren l’adelerada proclamació i tots els problemes de logística que se’n seguiren. Recordo que em va agradar molt el to adoptat, tan allunyat de l’heroisme de cartró-pedra típic del gènere històric. Aquí els protagonistes improvisaven solucions matusseres, es deixaven dur pel dubte, la còlera o l’afany de protagonisme, mentre un corifeu de funcionaris, secretàries, periodistes i membres de l’exèrcit intentaven seguir la tonada amb més o menys fortuna.

En Manuel m’advertí que el pressupost del telefilm havia estat molt limitat, però la veritat és que només es nota (i no fa gaire nosa) en les escenes de masses a la Plaça de Sant Jaume: on es veu una no gaire nodrida colla de voluntaris, que no van cobrar i només ho van fer pel mer gust de tornar a proclamar la República davant d’unes càmeres. Però per a tota la resta, com és llei en les produccions d’en Huerga, l’estètica (aquí en blanc i negre rabiós passat pel filtre dels anys 30) és impecable. A més, les institucions donaren totes les facilitats possibles perquè s’utilitzessin els escenaris autèntics del Palau de la Generalitat i L’Ajuntament, de manera que el rigor ambiental està garantit.

A totes aquestes virtuts evidents cal afegir un conjunt d’actors gairebé sempre adequadíssim. Els dos protagonistes estan impecables. Pere Ponce crea un Companys xulet i arribista que, com encara no li ha arribat l’hora d’esdevenir un màrtir, resulta molt convincent (s’allunyi més o menys de la veritat històrica, que això no em veig capaç de discutir-ho). El president Macià de Fermí Reixach sembla un d’aquells papers pels quals un actor s’hi prepara tota una vida. La seva escena final amb Montserrat Carulla (que fa d’Eugènia Lamarca, la seva esposa) conté emoció genuïna.

Però hi ha un munt d’interpretacions que val la pena destacar. Jo em quedaria amb el Cambó d’Eduard Fernàndez, el Niceto Alcalá-Zamora de Joaquín Climent i el Josep Maria Planes de Julio Manrique. No em van agradar tant el Josep Pla de Marc Rodríguez o la Frederica Montseny de Maria Ribera. I, perquè consti que el nombrós elenc és de categoria, també hi trobareu Joan Crosas, Carles Velat, Joel Joan, Manuel Dueso, Pep Ferrer o Joan Massotkleiner.

Jo no hi entenc gens d’història ni miro mai la televisió, però tinc entès que demà dimarts TV3 (possiblement a la nit) passarà aquest “14 d’abril, Macià contra Companys”. Us el recomano vivament i, si generà més debat que la recent visita a la llar d’un músic català que viu a Eivissa, començaré a pensar que no ens han fet del tot malbé.

Postal final

El 90% de les guies de Lituània i el 80% de les dels Països Bàltics exhibeixen a la coberta una foto de Trakai, cosa que no és d’estranyar, perquè el seu Exín-castell situat a una illa minúscula enmig d’un llac evocador i plàcid, és el somni humit, fet postal, de la casa “Escudo de Oro” (o de “Triangle”, pels més joves).

Trakai queda a 30 quilòmetres de Vilnius i és fàcil accedir-hi en autobús o amb algun dels espavilats i econòmics taxis col·lectius (no se us acudeixi utilitzar el tren zombie que hi passa dos cops al dia). El lloc, apart de la seva vocació d’idil·li, té algun punt d’interès, com ho són les seves poc pretensioses construccions de fusta.

Trakai és també peculiar enclavament de la rara comunitat karaita, secta judaica provinent de Turquia. Sospito que en deuen quedar dos o tres de l’ètnia original, un d’ells, ja molt iaio, rep almoines a l’església i fa un posat sever, propi de “the real thing”. Pels més laics hi ha un parell de restaurants on serveixen la cuina karaita original, que sembla consistir en pastissos de xai o de colomí. Els cambrers i cambreres no em semblen gens turcs, però van disfressats com si encara fóssim a Carnaval.

Però, és clar, si vas a Trakai és per visitar el castell i és llavors que et topes amb les multituds i et cau l’ànima als peus. A més, resulta que l’edifici l’han restaurat fa quatre dies. Contemplant alguns olis del segle XIX, t’adones que aquelles ruïnes eren molt més suggeridores que les instal·lacions presents. I hi ha un museu amb molts panells explicatius i poca teca, on hi han entaforat mobles vells i bèsties dissecades, encara que tot plegat sigui anacrònic i no tingui res a veure.

Retornarem a la terminal d’autobusos per un caminet que voreja el llac. Almenys aquí, llevat d’un grup de banyistes mig ocult per l’herba, podrem gaudir del silenci i de la natura, que aquesta no enganya mai.

I ara sí que prometo que he acabat.

Un món de metros: Praga

Iniciat l'any 1974.

50 quilòmetres de vies i 51 estacions que presten servei a una població d'un milió tres cent mil habitants.

El 80 % del recorregut és soterrat.

Praga és una bella ciutat, però aquest adefesi de mapa és un dels moments més foscos de la col·lecció.

Asterix et moi

No sé ben bé el perquè, però qualsevol menció a Tintín provoca d’immediat que el nom d’Asterix pugi a la palestra, com si fossin dos antagonistes naturals respecte als quals tothom ha d’escollir bàndol, una mena de derby permanent Barça-Madrid, però jugat en el món del còmic. Per què ningú no menciona Lucky Luke o Mortadelo o el Jabato o Blueberry? I mira que Asterix i Tintín són dues sèries molt diferents que l’únic que comparteixen és el seu origen francòfon i el seu enorme èxit global; no s’incorre, per tant, en cap contradicció ontològica en gaudir de les dues.

Perquè no es digui que peco de favoritismes, durant anys vaig comprar cada setmana la revista “Pilote”, que era on es publicaven els lliuraments de les noves aventures d’Asterix i Obelix, i les seguia amb interès i diversió. La meva fidelitat, però, fou posada a prova per la declinant qualitat de la sèrie. A diferència de Tintín, que s’havia iniciat de forma molt poc prometedora i gradualment va anar adquirint excel·lència fins gairebé el final, Asterix va començar molt bé, en especial a causa dels guions perfectes de René Goscinny (Albert Uderzo assoliria el mestratge dos o tres àlbums més tard); però, potser degut a l’apretada freqüència de publicació dels llibres, arribà un moment que els seus guions em començaren a semblar reiteratius. No cal dir que la mort de Goscinny el 1977 i el descarrilament posterior de la sèrie per sendes que atemptaven els seus propis codis interns em va allunyar definitivament, sense que l’interès per ella hagi renascut posteriorment.

Asterix és una sèrie bàsicament humorística que juga unes cartes molt determinades que no sempre viatgen bé. Evidentment els anacronismes i els gags físics són universalment compartits, però les caricatures de celebritats franceses o els seus abundants jocs de paraules es perden pels camins de les traduccions. Els tòpics sobre els pobladors de les terres que visiten els nostres herois també són terreny relliscós, especialment quan ens toca de prop: els britànics prenen te i juguen a rugby, els helvètics són polits i mengen fondue, els hispànics són orgullosos i diuen olé!

Després, i això reconec que és molt subjectiu, em molesta una mica l’actitud d’Asterix, el personatge, sempre cofoi, una mica petulant, picant l’ullet contínuament al lector, tan content d’haver-se conegut. I a mi, que no sóc fan del gènere de superherois, això de la poció màgica em sembla un “deus ex machina” massa recurrent que treu complexitat als desenllaços.

El que trobo sorprenent és el paral·lelisme que alguns volen establir entre l’intrèpid poblet gal i la situació actual de Catalunya; quan no puc imaginar còmic més xovinista que Asterix, un cant a la vella França i les seves tradicions. En el fons, el que es glorifiquen són les essències pàtries d’un estat que, recordem-ho, és un dels més centralistes d’Europa. Durant el franquisme es va promoure aquí una campanya similar amb la mitificació de Viriat, Indíbil i Mandoni o el setge de Numància, autèntics representants de l’ànima hispana. I, què voleu que us digui, trobo que la romanització ens va anar prou bé. 

Tintin et moi

Una línia gens clara

Queda poc més d’una setmana perquè s’estreni la pel·lícula que ha fet Steven Spielberg sobre el personatge de Tintín i, de moment, els crítics que l’han vista han respost de forma generalment entusiasta, especialment els que no tenien coneixement previ del món d’Hergé. El darrer tràiler presentat en societat és certament molt llaminer, però ja deixa entreveure el que ens temíem: que aquest no serà el “nostre” Tintín.

La traducció d’una obra d’art d’un mitjà expressiu a un altre difícilment podrà reproduir les troballes de l’original i, qui intenti aconseguir efectes idèntics, es veurà abocat al fracàs. Per tant, la millor manera d’afrontar aquest “The Adventures of Tintin: Secret of The Unicorn” és alliberat de tot prejudici, contemplant-la com una obra autònoma i decidir si, per ella mateixa, funciona o no. És clar, que pels que ens agrada Tintín i el seu món, el propòsit és fàcil d’enunciar, però gairebé impossible de seguir; perquè, qui ha caigut víctima del “verí” Tintín, no podrà evitar respondre emocionalment, sense atendre a raons.

Devia llegir el meu primer Tintín a principis dels 60, tenia 6 o 7 anys, no més. Era “L’afer Tornassol” o potser “Estoc de Coc”? En aquell moment hi havia traduïts, sense cap respecte a l’ordre d’edició original, uns 10 títols de la col·lecció. Eren aquells volums d’Editorial Juventud, de tapa dura i llom de tela, que desprenien un aroma potent, càlid i molt agradable. Els traduïa al castellà Concepció Cendrera; en Joaquim Ventalló estava a punt de començar (1963) la seva modèlica tasca de traduir-los al català.

No puc recordar quines foren les meves impressions en obrir el primer àlbum que m’arribà a les mans, però —la imatge és ben clara— em veig en aquell petit menjador del carrer de Sardenya, amb la seva llum pobra i el televisor que s’ho menjava tot. Devia ser Nadal, el meu aniversari. Puc imaginar que em sentia entre fascinat i confús. Fins llavors, les meves lectures havien consistit en TBOs i Pumbys, Donald i Gilito, la Zorra y el Cuervo o Periquita; al seu costat, aquelles aventures semblaven atabaladorament complexes, però irresistibles. Hi havia moltes coses que no entenia: qui eren aquells personatges que apareixien de sobte i que tothom semblava conèixer menys jo?, d’on sortien aquell parell de desconeguts que salvaven Tornassol?, eren Tintín i el capità? No importava, cada aventura la tornaria a llegir una, dues, desenes de vegades i sempre descobriria nous detalls, noves connexions, nous significats ocults, semblava que Tintín no s’esgotaria mai.

Un detall sí que recordo molt bé de la primera lectura. En un dels globus que contenia el text que deien els personatges hi havia un “1” entre parèntesis que no semblava tenir cap significat. Em va costar una estona descobrir al peu de la plana una inscripció que deia “(1) Vegeu “El Cranc de les Pinces d’Or””. Jo, que no havia sentit parlar en la vida d’aquest cranc, ho vaig trobar tot plegat d’allò més esotèric. No ho sabia encara, però acabava de descobrir les notes al peu de pàgina i la intertextualitat.

L’ordre de publicació de la sèrie tampoc ajudava a la seva comprensió. Per què els Dupondt, que eren amics de Tintín, de sobte el tractaven com a un malfactor? Per què el capità Haddock apareixia com un lamentable borratxo que ja no reconeixia Tintín? Per què les aventures al Congo, que van ser de les darreres en aparèixer, eren tan beneites i puerils? De mica en mica, a base de repetides lectures, vaig anar posant ordre a aquell trenca-closques fins que l’univers que retratava revelà el seu sentit complet.

Cap a finals dels 60, principis dels 70, amb l’adolescència, vaig abandonar temporalment Tintín: els volums que aparegueren posteriorment, “Tintín i els Pícaros”, “El llac dels taurons”, “L’Art-Alfa”, “El país dels Soviets”, mai no els vaig arribar a fer meus. Però aquesta deserció no implicava oblit i, un cop complerts els ritus propis de l’edat (matar el pare, follar, llegir Hesse, fer una mica el cafre…), vaig tornar imperceptiblement a Tintín. Començava a haver-hi molta bibliografia sobre el tema i em vaig empassar més d’un assaig estructuralista entre altres produccions més lleugeres. També em vaig envoltar de tota mena de gadgets, més regalats que no pas comprats (tot s’ha de dir) i fins i tot vaig escriure algun text en un parell d’homenatges fets ran de la mort d’Hergé. Com tants altres, havia esdevingut un tintinòfil involuntari que, tanmateix, rarament rellegia els seus àlbums.

Tot i això, tal com havia sospitat, Tintín no s’esgota mai i encara avui descobreixo de tant en tant detalls insospitats que algunes vegades he reflectit aquí. Alguna cosa em diu que, després de veure la pel·lícula de Spielberg (per la qual ja friso), iniciaré una passejada sentimental per totes les obres del canon.

Postals de Vilnius

?

Llibreria de la Universitat

Despatxos del professorat universitari amb frescos del segle XX

El barri bohemi d'Užupio, autoproclamat "república" i agermanat amb Montmartre, compta amb una constitució pròpia i un símbol angèlic

"Literatu gatvé" o carrer de la literatura, un projecte iniciat el 2008 on diversos artistes commemoren obres i autors locals i internacionals.

Sembla que als lituans els agrada encastrar objectes a les parets, en aquest cas teteres.

Parem a l’Hotel Shakespeare. Li diuen “boutique hotel”, que no sé ben bé què vol dir; però és bufó i de temàtica literària. Ens ha tocat la cambra Voltaire (hi ha la Tolstoi, la Karl May, etc.), que ja ens està bé. Al costat hi ha la Charles Dickens. Si ho arribo a saber, me la demano.

Els ponts d’Euler

Una recança em va quedar de les vacances del passat estiu. Va ser la de no poder visitar Kaliningrad, la falca russa que s’obre pas cap al Bàltic, inserida entre Polònia i Lituània. No sé com ho tenen els ciutadans russos per viatjar a occident, però, per a nosaltres, visitar-los encara representa una veritable peripècia burocràtica. Fins i tot per obtenir el que anomenen un “visat exprés” de 72 hores, cal presentar fotocòpia del passaport, carta de l’hotel on t’allotjaràs, pagar uns 70 euros i entrar al país per punts molt determinats i a hores limitades. I si arribes en avió, cal afegir 25 euros per pagar el desplaçament del funcionari que et segellarà el visat. Amb aquestes condicions (i unes comunicacions nefastes amb Lituània com a afegitó), és lògic que ho deixéssim córrer.

La ciutat i la regió de Kaliningrad reben aquest nom tan sols des de 1946, en honor del líder soviètic Mikhail Kalinin; però abans de la guerra la capital rebia el nom de Königsberg i era una de les ciutats més cultes i reputades de Prússia. Potser el seu fill més cèlebre és el filòsof Immanuel Kant, seguit de prop per l’escriptor romàntic E. T. A. Hoffmann, el dels contes. Tot i que els científics sempre són menys populars, també eren d’allí el físic Gustav Robert Kirchhoff i els importants matemàtics David Hilbert, Hermann Minkovsky i Christian Goldbach (famós per una conjectura). Afegiu-hi el músic Carl Otto Nicolai, l’artista Käthe Kollwitz, la pensadora Hannah Arendt i (si voleu) la model Veruschka.

Però pels matemàtics el primer que ens suggerirà la paraula Königsberg seran els seus ponts, gràcies a un problema que el gran matemàtic suís Leonhard Euler resolgué l’any 1735. La ciutat, creuada pel riu Pregel, compta amb dues illes al seu centre. En aquella època hi havia 7 ponts que comunicaven les illes amb les dues ribes així com entre elles. Algun desenfeinat va preguntar-se si seria possible fer un itinerari que passés per tots els ponts sense repetir-ne cap. Euler va demostrar que això era impossible.

Per resoldre el problema, Euler va reduir el mapa de la ciutat a quatre punts (un per cadascuna de les dues illes, més els corresponents a les dues ribes) i va traçar tantes línies entre punts com ponts hi havia que els comuniquessin. Aquest tipus de figures formades per nodes i arestes, on no es tenen en compte les distàncies sinó només el nombre de punts i la configuració de les connexions, actualment s’anomena “graf” i, per tant, es considera Euler un dels fundadors de la teoria de grafs (les xarxes de metro són un exemple de graf que tots coneixem).

Doncs bé, Euler va demostrar que per poder fer el recorregut proposat calia que de tots els nodes sortís un nombre parell de “ponts” o bé que hi hagués dos (i només dos) nodes amb un nombre imparell de connexions. Com que el graf que correspon als ponts de Koënigsberg té tres nodes dels que surten tres línies, és impossible creuar tots els ponts sense incórrer en repeticions.

Però quina és la situació en l’actualitat? Atès que els russos no afavoriren la nostra visita, he hagut d’acudir a Google Earth per descobrir que els dos ponts més orientals que unien l’illa petita amb terra ferma han desaparegut. Amb aquesta nova configuració sí que és possible passar per tots els ponts de la ciutat sense repetir-ne cap, tot traçant el que s’anomenà un camí eulerià. El que no es pot aconseguir és fer un itinerari que et retorni al punt de partida, per poder-ho fer el graf equivalent hauria de tenir tots els seus nodes amb un nombre parell d’arestes, que no és el cas. Per cert, aquest tipus de recorreguts per la totalitat d’un graf fins retornar a l’inici s’anomena un cicle eulerià.

Sí, Leonhard Euler fou un matemàtic tan fecund que literalment desenes de termes matemàtics porten el seu nom, un fet que condueix a freqüents confusions. Una vella broma de matemàtics proposa que tots aquests termes haurien de dur el nom de la primera persona que les va descobrir després d’Euler. Tanmateix és possible que algunes expressions que duen el nom del matemàtic suís fossin obra d’algun investigador anterior.

Això ens duria a la “Llei de l’Eponímia” de l’estadístic de Chicago Stephen Stigler, segons el qual “Cap descobriment científic porta el nom del seu descobridor”. Per demostrar el que ja es coneix com a “Llei de l’Eponímia de Stigler”, aquest nomena el sociòleg Robert K. Merton com el primer en enunciar-la. Res, crec que m’he allunyat molt de Königsberg.

Ni un minut de descans

José María Pemán, l'especialitat de Cifuentes

Diu encara no has llegit res d’Antonio Orejudo?
Dic és una pregunta amb trampa?
Diu no, no, és un autor que val molt la pena.
Dic però de debò existeix un escriptor amb aquest nom?

I com que aquesta conversa imaginària s’ha repetit diverses vegades en les darreres setmanes, vaig a la llibreria i confirmo que Orejudo existeix, que Tusquets el publica i que fins i tot la Coixet el recomana (a la faixa que envolta el volum). Decideixo passar per alt aquest darrer detall i firar-me “Un momento de descanso”, aparegut el febrer d’enguany i que ja va per la seva segona edició.

M’hauria agradat carregar-me el llibre, encara que només fos per dur la contrària a la de Sant Adrià del Besós, però “Un momento de descanso” m’ha semblat realment bona, o sigui que més val enfundar-se els prejudicis. El pitjor que puc dir d’ella és que mai no aconsegueixo recordar el seu títol exacte: per a mi sempre sol ser “Un momento de respiro”.

La novel·la comença amb l’encontre a la Feria del Libro de Madrid dels antics condeixebles universitaris Arturo Cifuentes i Antonio Orejudo (sí, hi ha una bona dosi de l’autoficció habitual, però està molt ben resolta). La primera de les tres parts de les que es compon l’obra narra l’aventura americana de Cifuentes i, sota l’aparença d’una “campus novel” (o novel·la ambientada a una universitat), descriu l’esfondrament d’aquest individu sota pressions que tant podrien ser internes com externes. “Un momento de descanso” juga a fons la carta del narrador poc fiable, de manera que el lector és el jutge final de tot el que llegeix.

A la segona part, Orejudo descriu la seva experiència contemporània a la de Cifuentes, però a Long Island. Així, de forma completament delirant, justifica la seva condició d’escriptor de ficció com a resultat d’obscurs experiments de laboratori. La part final és massa complicada per descriure-la: s’ambienta a la universitat espanyola i barreja gèneres amb total autoritat. Hi ha conspiració paranoica, misteri, relat detectivesc, pornografia, memòria històrica i correcció política. Tot plegat és canviant, desconcerta, però no deixa mai d’interessar.

Els canvis de punt de vista distreuen tant com diverteixen. Orejudo és un mestre a l’hora de conduir el lector per on més li convé (a l’autor, però també al lector). Enmig de tot aquest safareig, encara es permet fer algunes observacions d’obscura perspicàcia.

“Pero no se mudaron a Missouri sólo por dinero. Aceptaron también porque Missouri representaba una inmejorable oportunidad de ser infelices. Sí, de ser infelices. Missouri les ofrecía la posibilidad de sufrir, de crearse unos cuantos problemas con el fin de solucionarlos y eso, cuando surge, hay que aprovecharlo. La teoría de Cifuentes era que los seres humanos somos máquinas de resolver problemas, que estamos programados genéticamente para sobrevivir en circunstancias adversas, lo cual es fantástico cuando se vive en las cavernas. Pero hoy, cuando los problemas básicos están solventados y muy poca gente vive en cuevas, ese poderoso mecanismo de resolución se resiste a desaparecer, y tenemos que llevarlo colgando, interfiriendo en nuestra cómoda vida de urbanitas. Los occidentales del siglo XXI no tenemos problemas. Salvo que llamemos problemas a quedarnos sin tóner en la impresora o sin periódico el domingo por la mañana. Vivimos con relativa placidez hasta que un día la máquina de resolver dificultades, que ha estado todo ese tiempo al ralentí, se pone espontáneamente en funcionamiento. Entonces te entran ganas de escalar el Everest o de mudarte a Missouri.”

“Un momento de descanso” és divertida, trepidant, seriosa quan cal, delirant, patètica i acaba amb una mena de reflexió moral. Una joia. Corro a buscar un altre Orejudo.

Un virus no sap de moral

Així es titulava una pel·lícula sobre la sida de l’activista alemany Rosa von Prauheim i aquestes mateixes paraules m’han vingut al cap mentre mirava “Contagion”, el penúltim o avant-penúltim treball del proteic i molt prolífic Steven Soderbergh. Aquesta vegada sembla que hagi volgut emular aquell cinema de catàstrofes tan típic dels anys 70, en el qual dos o tres primers actors i un grapat de velles glòries de Hollywood anaven caient com a mosques a causa d’un desastre natural, o no. A diferència d’aquelles, que solien basar-se en un únic escenari, “Contagion” salta d’una part a l’altra del món [en realitat, el joc es limita a ciutats asiàtiques i americanes] per narrar l’expansió d’un virus mortífer i desconegut, i estudiar els mitjans posats per combatre’l i els efectes que té sobre la població.

El film entra en matèria immediatament. Sense cap títol de crèdit previ, veiem una Gwyneth Paltrow amb aspecte desmillorat que parla pel mòbil amb el seu amant. Un rètol en vermell on diu “dia 2” es sobreimposa a la imatge. Cinc minuts de pel·lícula més tard estarà criant malves. Segueix un muntatge una mica inconnex de persones de Hong-Kong, Tòquio, Chicago o Minneapolis que seria del tot confús, si no sabéssim que la pel·lícula es diu “Contagi”. Així, amb el continu canvi d’escenaris, el tallant muntatge de Stephen Mirrione i una música molt techno de Cliff Martinez, la història avança dinàmicament, tot intentant exposar diversos punts de vista sobre l’expansió d’una hipotètica epidèmia en aquest món globalitzat. Globalització que per una banda afavoreix la difusió del virus, gràcies a la mobilitat de la que gaudim, però per l’altra permet la conjunció de forces a l’hora d’eradicar-lo. Detesto emprar la paraula "sinèrgia", ja m'excusareu.

El repartiment està farcit d’estrelles, però el sacrifici de Paltrow tot just començat el film, sembla voler indicar-nos que ni les dives de Hollywood són immunes a la malaltia. Sí, un virus no té moral. De totes maneres no és que la resta de llumeneres del cartell disposin de gaires minuts més de pantalla per lluir-se i construir un personatge interessant. Laurence Fishburne, Kate Winslet, Marion Cotillard o Elliot Gould fan de científics exclusivament ocupats en fer bé la seva feina, el que pot ser interessant a nivell informatiu, però que els permet poc marge d’humanitat. Per eliminació, Matt Damon, ideal representació de l’home del carrer amb el que es pot identificar l’espectador, és el que pot oferir el personatge més rodó, tot i que Jennifer Ehle, amb l’escassa teca que li permeten, se’n surt molt bé.

Se suposa que Soderbergh i el seu guionista Scott Z. Burns s’han assessorat bé sobre com respon la comunitat científica davant d’una amenaça com aquesta i, en aquest sentit, tot segueix una pauta “realista”, encara que una mica esquemàtica (la identificació del pacient zero és absolutament “pel·liculera”, per utilitzar un terme que tots entenem). Malgrat alguna feblesa comprensible i perdonable, tots els personatges que representen el costat de la ciència són presentats com figures positives. El tema de la gestió de la informació o el paper de la indústria farmacèutica es toca molt de puntetes, de manera que l’únic antagonista real només el podem veure a través del microscopi. Bé, hi ha un personatge veritablement negatiu, encarnat per Jude Law, un blocaire (ai!) de San Francisco que fa el seu particular agost, jugant amb la demagògia i la desinformació. Reconeixereu que no és un bon motiu per tenir-li simpatia a la pel·licula, tot i que motiva la frase més divertida, quan li etziben: “Els blocs no són escriptura, són grafits amb signes de puntuació”.

Aquesta visió monolítica i de freda exposició, gairebé de pseudodocumental amb cares conegudes, acaba pagant factura, de manera que a mesura que avança la història, l’espectador va perdent interès. I encara que les escenes de violència i pillatge que esclaten quan condeix el pànic del desconeixement són desassossegadores, el desenllaç amb el descobriment de la vacuna no és precisament el que es diu un clímax narratiu. Em pregunto que n'opinarà l'amic Macip.

Apart del mal lloc en el que queden els blocs, una altra qüestió m’ha molestat, tot i que pot passar desapercebuda. Al final del film se’ns mostra el “dia 1” de l’epidèmia i els elements que la desencadenen. Que aquests siguin dos animals tan dimonitzats com el rat-penat i el porc, més el tòpic de la brutícia dels restaurants xinesos i amb la cirereta d’una dona que comet adulteri, denota una certa xenofòbia i una certa misogínia. No havíem quedat que els virus no en saben de moral?

El dimoni de les llistes: la Constitució d’Užupis

Tothom té el dret de viure prop del riu Vilnelė, mentre que el riu Vilnelė té el dret de fluir prop de tothom.

Tothom té dret a l’aigua calenta, la calefacció a l’hivern i a una teulada.

Tothom té dret a morir, però no en té el deure.

Tothom té dret a cometre errors.

Tothom té dret a la individualitat.

Tothom té dret a estimar.

Tothom té el dret a no ser estimat, però no necessàriament.

Tothom té el dret a no ser ni distingit ni famós.

Tothom té el dret a estar ociós.

Tothom té el dret a estimar i tenir cura d’un gat.

Tothom té el dret a tenir cura d’un gos fins que l’un o l’altre mor.

Un gos té dret a ser un gos.

Un gat no està obligat a estimar el seu amo, però l’ha d’ajudar en els temps difícils.

Tothom té el dret a, de tant en tant, no ser conscient de les seves obligacions.

Tothom té el dret a dubtar, però no és un deure.

Tothom té el dret a ser feliç.

Tothom té el dret a ser infeliç.

Tothom té el dret a estar callat.

Tothom té el dret a tenir fe.

Ningú no té dret a la violència.

Tothom té el dret a adonar-se de la seva negligibilitat o magnificència.

Tothom té el dret a immiscir-se a l’eternitat.

Tothom té el dret a comprendre.

Tothom té el dret a no comprendre res.

Tothom té el dret a pertànyer a múltiples nacionalitats.

Tothom té el dret a celebrar o no el seu aniversari.

Tothom recordarà el seu nom.

Tothom pot compartir les seves possessions.

Ningú no pot compartir el que no és seu.

Tothom té el dret a tenir, germans, germanes, pares i mares.

Tothom és capaç de ser independent.

Tothom és responsable de la seva llibertat.

Tothom té dret a plorar.

Tothom té el dret a ser incomprès.

Ningú no té dret a culpabilitzar una altra persona.

Tothom té el dret a ser personal.

Tothom té el dret a no tenir drets.

Tothom té el dret a no estar espantat.

No derrotis.

No responguis a les agressions.

No et rendeixis.

3RES

Avui no penso treballar: faig festa grossa per celebrar que ja tinc tres anys. Passeu sense compliments, hi sou tots convidats. Podeu venir vestits com vulgueu (molts ja ens hem vist figuradament en pijama o en roba interior), tot i que em faria gràcia que algú es presentés amb un embut verd al cap per evocar les cites a cegues entre blocaires. Queda absolutament prohibit, això sí, dur cap mena de regal. Com podreu comprovar aquí hi trobareu de tot, començant per una decoració festiva de paperets, globus i serpentines (la de quartos que m’he gastat a la Industrial Bolsera!)

Per picar podreu escollir fins a cinc amanides (us recomano la de ceba, taronja i olives negres), embotits i formatges de setze denominacions diferents, tot acompanyat de l’inevitable pa amb tomàquet, faves i cigrons fregits, cheetos al caviar, tramussos en escabetx i ossets de goma. En quant a la beguda, n’hi ha per satisfer tots els gustos. Els abstemis podreu delectar-vos amb Mirindes, Frucos, Orange Crush i Canada Dry, a més de les aigües minerals escoceses i el Vichy (català). La nevera és plena a vessar de cerveses dels cinc continents, caves, xampanys i sidra El Gaitero. I pels més sofisticats he contractat un barman capaç de preparar qualsevol còctel (o així me l’han venut). Per posar-lo a prova, jo li he demanat un Cocoliso (per dir alguna cosa) i després d’un parell de breus manipulacions m’ha servit un beuratge que no diria que fos tòxic.

Si algú vol fumar, que ho faci, sigui tabac o no ho sigui. I a qui li molesti el fum, li aconsello que surti a la fastuosa terrassa tropical i s’encaterini amb l’estany dels nenúfars. Com que estem gaudint d’una tardor inusualment càlida, és possible que escolti el cor de granotes residents. Us prego, però, que no doneu de menjar a les iguanes ni al lèmur: tinc les seves dietes molt controlades.

I com que sé que el meu públic és molt exquisit i s’alimenta més dels fruits espirituals que del xolís, he preparat un seguit d’actes culturals que, crec, interessaran a la concurrència. A mitja tarda, el Quartet de Cordes Kelvinator executarà l’estrena mundial de “Tema i variacions sobre Paquito el Chocolatero”, obra de María Angustias Sacedón, valor puixant en el camp musical.

Després hi haurà ball amb el reputat D.J. Estornino. Agrairia que el perseguíssiu i el féssiu callar definitivament amb un cop de sabata, després de sentir la seva primera cançó programada. De nou a onze està previst mirar el cel i admirar-se (en silenci) de les meravelles de la Creació. Col·loqui: déu existeix? Prop de la mitjanit la mèdium Encarneta Recolons intentarà materialitzar l’espectre de Charles Dickens, perquè ens reciti “La mort de la coixeta” de Folch i Torres. No es tornarà el preu de l’entrada, perquè no n’hi havia.

Ah!, i que no me n’oblidi, barra lliure de Sugus durant tot el dia i la resta de la nit.