diumenge, 30 d’octubre del 2011

Les variacions Tintín


El pacte era aquest: intentaríem contemplar i jutjar “The Adventures of Tintin: Secret of the Unicorn” de Steven Spielberg com a obra autònoma, sense fer comparacions  inoportunes amb l’original d’Hergé. I sí, em satisfà dir que la pel·lícula funciona molt bé, i encara diria més, la pel·lícula funciona molt i molt bé. Un cop m’he tret aquest pes de sobre, puc entrar una mica més en algun detall.

Com ja se sabia, la història beu de tres àlbums de la sèrie: bàsicament el díptic “El Secret de l’Unicorn”/”El tresor de Rackham el Roig” al que s’hi afegeix “El cranc de les pinces d’or” per explicar com Tintín i Haddock fan coneixença. El guió dels britànics Steven Moffat, Edgar Wright i Joe Cornish es pren moltes llibertats amb els originals i hi incorpora episodis completament nous, però respecta l’essencial i ho acaba lligant tot molt satisfactòriament. Deixant de banda un gag sobre zoofília (!), l’humor i el tarannà m’ha semblat molt proper al d’Hergé, evitant al màxim la mirada desencisada de l’adult.

Es nota que Spielberg i els seus guionistes coneixen i estimen Tintín: el film és farcit de referències a altres aventures seves (a més d’un parell de picades d’ull a “Jaws” i “Indiana Jones”). No, en aquest sentit no és pot dir que l’estètica sigui exactament de línia clara, tal és la profusió de detalls que inunden cada pla i el joc de clarobscurs de les nombroses escenes nocturnes; però la paleta cromàtica s’acosta prou a l’original.

La pel·lícula està realitzada totalment amb imatges generades per ordinador i és transparent que Spielberg s’ho ha passat de conya amb aquesta nova joguina que li permet rodar escenes somiades sense que aquella nosa anomenada “realitat” li ho impedeixi. La persecució en motocicleta per una ciutat del Marroc, rodada en un llarg pla-seqüència, és pura carn d’antologia i el relat des del desert d’una batalla naval és un model de narrativa i de l’art de les transicions. Però, en general, tota la pel·lícula és plena d’idees brillants que no permeten un moment de respir; potser massa idees per minut, atès que fins i tot les explicacions expositives tenen lloc en plena acció. Per fortuna el guió està ben construït i no requereix coneixements de física quàntica (com passa amb la sèrie dels Pirates del Carib), o sigui que no té pèrdua.

La pega principal l’he trobada en els personatges que, per molt que la tècnica hagi millorat una barbaritat, no deixen de tenir aquell aire deshumanitzat dels zombies, especialment els menys caricaturescos, com és el cas de Tintín. No acabo d’entendre quin al·licient pot tenir per a un actor (apart de la pasta) deixar-se filmar els moviments i les expressions per acabar recobert per una disfressa de píxels. Però algun secret hi deu haver, perquè el cert és que Andy Serkis, veritable especialista en la matèria (Gòlum, King-kong, César al Planeta dels Simis) compon un molt acceptable Capità Haddock.

Una altra cosa que no m’ha convençut és el personatge de Sakharine, secundari menor de l’àlbum “El Secret de l’Unicorn”, que aquí esdevé el dolent de la funció (en detriment dels germans Loiseau, que ni tan sols fan acte de presència). Sakharine, pel meu gust, no dóna la talla com a antagonista, amb aires més de vell professor que no pas d’arxi-malvat. A més, és una pena que un actor de físic tan potent com Daniel Craig, aparegui totalment irreconeixible.

Ah, els títols de crèdit, dibuixats amb animació clàssica i plens d’icones tintinianes són una delícia, com també ho és l’explícit homenatge a Hergé que ocupa la primera escena de la pel·lícula. Res, que segur que tornaré a veure-la, perquè hi ha moltes coses que se m’han escapat (la col·lecció d’art d’Omar Ben Salaad, l’ària que canta Bianca Castafiore, la “memorabilia” que decora l’estudi de Tintín…) Ni una obra mestra, ni destinada a substituir el meu afecte al Tintín de paper; però, com a muntanya russa, no se’n fan de millors.

22 comentaris:

  1. Doncs m'has convençut del tot. No tenia pas previst d'anar a veure-la, però després del que en dius, em sembla que m'agradarà. Tot sigui per recordar les tardes estiuenques de lectures tintinianes de quan era petit.

    ResponElimina
  2. El protagonista de Tintín diu que actuar d'aquesta manera és l'actuació en estat pur, ja que estàs sol davant del no res, sense disfresses, sense decorats, sense públic, i que tot depèn de la teva capacitat d'interpretaió i del gest. Diu que és mjolt més complicat arribar a emocionar i sentir actuant d'aquesta manera.

    ResponElimina
  3. No necessito que em convencin, però vaja, després de llegir-ne la teva crítica, Tintín passarà, sense dubte, a formar part del meu imaginari audiovisual. Friso per veure-la!

    ResponElimina
  4. potser en tota la meva llarga vida només m'he llegit un tintín, aquell que a la portada surt un submarí en forma de tauró i no en tinc gaire bon record, així doncs passo de la peli...

    ResponElimina
  5. M'has convençut! respecten els colors! a veure si em sé empassar els prejudicis..demà dia de l'espectador, al cinema, Tintín en anglès!

    ResponElimina
  6. David, no sé si et farà recordar les lectures estiuenques, però et mantindrà tan distret amb la diversió que no farà falta.

    ResponElimina
  7. A mi em toca demà....i com que el meu index visual sibarita no és tant acusat com el teu, veig que tinc l'èxit assegurat.
    Molt bona crítica, jo sóc incapaç de copsar tants detalls. Ho admiro

    ResponElimina
  8. Eduard, potser és com tu dius, però ha de ser ben difícil que la teva actuació es trasparenti a través d'un embolcall del tot artificial.

    ResponElimina
  9. Ferran, espero que gaudeixis tant com jo.

    ResponElimina
  10. Pons, no és requisit que t'agradi Tintín (ni que el coneguis) per passar-t'ho bé amb la pel·li, només cal que t'atraguin les aventures clàssiques de ritme imparable i humor més aviat blanc.

    ResponElimina
  11. Digues que sí, Kalamar, prejudicis fora, que una cosa no treu l'altra.

    ResponElimina
  12. Garbí, segur que t'ho passes bé i ja saps que no sóc l'únic que s'ho ha passat bomba amb l'Unicorn.

    ResponElimina
  13. com diria Bartleby, ho sento! prefereixo no veure-la. Sóc molt Tintinòleg. Si de cas aniria a veure una altra peli d'aventures digitalitzades.

    ResponElimina
  14. Home, Francesc, si ha de ferir la teva sensibilitat, millor que esperis i vagis a veure la propera de super-herois.

    ResponElimina
  15. Donç encara diria més, ¿on s'ha quedat el llamp de llamp o el tros de quòniam?
    Ep, que he rigut com feia temps que no ho feia...
    "escura-paelles"

    ResponElimina
  16. Pratinsky, jo la vaig veure en anglès, però els penjaments d'en Haddock en català sempre van ser insuperables.

    ResponElimina
  17. Allau, veig que coincidim força en les apreciacions i en l'anàlisi. I cert que caldrà tornar-la a veure perquè jo, que estimo Tintín, però no sóc un bon tintinòleg, m'he perdut molts detalls.

    ResponElimina
  18. Enric, tintinòleg o no, hi ha tal cúmul de detalls i d'accions coreografiades que és inevitable perdre-se'n algun. Jo no trigaré a reveure-la.

    ResponElimina
  19. A mi em va saber greu que el castell de Moulinsart no el regali Tornasol al capità, tal i com passa al còmic. És un gest d'un altruisme científic fantàstic. Però esclar, el pobre inventor ni fa acte de presència...

    Però la pel·li és genial, i quan s'inventa escenes senceres, com el cas de l'avioneta, és divertidíssim. Hem estat de sort!

    ResponElimina
  20. Sí, Puigmalet, també em va saber greu que el castell tingui el nom "Marlinspike Hall" gravat en pedra. Suposo que Tornasol apareixerà a la propera aventura, quan vagin a visitar l'illa on va naufragar el cavaller d'Haddocque.

    ResponElimina
  21. Allau, ni el relatiu desencís d'en Galderich em va crear el més mínim dubte sobre la teua apreciació del film. Bon crítica! Per trobar algun punt divergent amb tu, et diré que aquest tipus d'animació trobo que és l'ideal per al Tintin. Amb personatges reals, la cosa probablement no hauria funcionat, i no diguem amb animació clàssica: la traïció hauria estat quasibé inevitable.

    ResponElimina
  22. Leb, jo també penso que és el tipus d'animació ideal com a solució de compromís i només confio que aviat trobin la manera de fer que les mirades tinguin ànima.

    Per no deixar-me abduir gaire per Spielberg, hauràs comprovat que he tornat a les fonts.

    ResponElimina