dimecres, 26 d’octubre del 2011

Sociolingüística familiar o Jo Confesso


El català, llengua que ja fa uns segles que no gaudeix del recolzament d’un estat, té al seu darrera una història d’usos, manipulacions i tergiversacions que deu ser una de les més riques entre totes les històries lingüístiques que es fan i es desfan. Només cal veure el petit escàndol recent causat pels hàbits domèstics d’un artista local, per comprendre que hi ha moltes maneres d’enfrontar-se al seu ús i que la majoria d’elles no són innocents. En el món globalitzat que ja ens envolta, on l’equilibri de forces actuarà molt probablement en contra de la parla original del país, bo serà girar la vista enrere i explicar la meva història personal, tan complicada, curiosa i simptomàtica com la de qualsevol barceloní nascut al llarg del segle XX, reflex a la vegada de les inesperades giragonses que ha fet la Història (ara, sí, en majúscules).

Dels meus avis, ni un de sol va néixer a Catalunya: els paterns a Àlaba, els materns a poblets sense dret a figurar en el mapa de Terol i Guadalajara. Tots quatre emigraren a Barcelona a principis del segle XX i acabaren trobant casa al barri de la Mercè, on s’aplegaven llavors els proletaris (de fet, també ho fan ara, quan la “gentrification” els ho permet). La immigració d’aquella època era una mica més concentrada geogràficament que en l’actualitat i la gent que arribava a la ciutat procedia de la Catalunya rural, de l’Aragó, de les Illes, de València i de poc més enllà. Els meus pares, tots dos ja nascuts a Barcelona, foren fills de la Segona República i es conegueren als carrers del barri, parlant en català.

Avui en dia seria insòlit, però en aquell temps els fills de famílies castellanoparlants assumien el català amb tota naturalitat quan interactuaven al carrer. Els avis paterns, Jacinta i Julio, moriren massa joves perquè jo pogués calibrar el seu coneixement de català, però l’avi Justo i la materna àvia Lucía xampurrejaven un català força apanyat, quan volien. Els meus pares utilitzaren fins el darrer dia de les seves vides el català com a llenguatge conjugal, encara que amb els seus respectius germans canviessin al castellà.

Significativament, dues de les meves quatre ties van casar-se amb xicots d’impecable nissaga catalana (un Albert i un Castellví), la tercera (que era, a més, la meva padrina) va morir d’un atac de cor, ben jove, allà als esplèndids anys cinquanta. La quarta va casar-se amb un valencià que només emprava la llengua d'Ausiàs Marc a l’estricta intimitat, i després d’haver-se pres tres copes. Algunes actituds venen de lluny.

Llavors nasquérem nosaltres (o sigui, els meus germans i jo). Corrien temps d’allargassada postguerra i el pare, que era una mica franquista (o simplement espavilat), opinà que el castellà ens obriria totes les portes i que més tard sempre hi hauria ocasió per familiaritzar-se amb el català. A hores d’ara puc considerar la situació una mica esquizofrènica (els pares que es parlen entre si en català, però et parlen a tu en castellà). L’efecte més vistós d’aquesta anomalia és que amb els meus germans continuaré parlant en castellà fins que em mori, malgrat el nostre considerable domini de la catalana parla (nivell C o potser B plus).

Però la història no acaba aquí. Perquè el pare podia tenir la seva ideologia, però la mare comptava amb la seva determinació i, com que l’educació dels fills li havia estat assignada, ens escollí una escola d’allò més activa i catalanista (en contra de l’opinió paterna, que hagués preferit els jesuïtes o, mal menor, el Liceu Francès). D’aquesta manera, diguem que per impregnació social, vaig acabar fent meu el català, com demostra aquest bloc. Tot escrivint aquest apunt he intentat recordar, quan fou la primera vegada que vaig parlar en català i, coneixent-me, no ho devia fer fins que no vaig dominar les conjugacions i l’ús dels pronoms febles, o sigui cap allà els onze o dotze anys. I, des de llavors, sense problemes ni manies.

Confessaré (i ja sé que la densitat de confessions d’aquest apunt comença a ser indigerible) que, quan em parlen en castellà, tant me fa que m’anomenin Allau com Avalancha; però si ho fan en català, només accepto Allau. Segur que darrera d’aquesta preferència s’hi amaga alguna perversió sociolingüística.

Ja sé que el bilingüisme absolut és una entelèquia, i que aquesta ambivalència em nega el domini del “geni” de qualsevol de les dues llengües en qüestió, però de vegades m’agrada sentir-me’n fill privilegiat.

28 comentaris:

  1. Curiosa història.
    El meu avi matern, que va néixer a Barcelona (1903), procedia també d'una família basca.

    Quan vingueren a Barcelona (1901), el meu besavi -el cap de la família- el primer dia els va dir: "nois, estem a Catalunya, i a partir d'ara parlarem en català".

    Fou la llengua d'ús i quan el meu avi escrivia poesia ho feia en la llengua que va aprendre de ben petit.

    Eren altres temps...

    ResponElimina
  2. Galde, estic segur que tots els que no procedim d'una família catalana de socarrel tenim històries ben curioses per explicar-nos.

    ResponElimina
  3. En el meu cas, de famíla paterna de Valladolid, pare inclòs, la meva possibilitat de parlar en castellà fora de casa i de l'escola era escassa perquè la gent del poble amb prou feines m'hauria entès, tot i que bé entenien Antonio Molina. No ho sé, no ho sé... Potser ho hauria d'haver intentat

    pere

    ResponElimina
  4. Això és el bonic dels catalans: que pertanyem a una mateixa entitat (poble? cultura? nació?) independentment dels nostres orígens i genètica. Català és qui decideix ser-ho i com que un no s'afilia a aquest club traient-se un passaport, l'única manera que tenim de fer-ho és acceptant-ne la cultura. La qual cosa no vol dir que no puguem participar també d'altres, en funció dels nostres gustos i arrels.

    ResponElimina
  5. Pere, en el teu cas, la negació a la immersió devia de conduir a la pura asfíxia. Em congratulo que siguis viu i tan lúcid.

    ResponElimina
  6. Sí, Salvador, això m'agrada dels catalans, que poguem ser-ho per decissió pròpia i que l'ADN no hi tingui res a veure.

    ResponElimina
  7. Jo tinc quatre avis catalans, amb família materna anterior amb orígens a Castelló, però al col·le i fins C.O.U. vaig rebre una immersió lingüística en castellà gairebé total, amb una o dues assignatures només en català, i al “pati” només es parlava castellà. El meu català escrit me l’he currat bàsicament jo solet, a base d’escriure i de llegir. I un títol també diu que tinc el Nivell C. Allau, no dubtis que tu també el tens, encara que no t’ho digui cap títol! Però la lluita contra els castellanismes segur que no l’acabaré de vèncer mai del tot.

    Per mi també és català tothom qui viu a Catalunya i vol ser-ho. No s’ha d’enfrontar de cap manera unes llengües amb altres, totes mereixen idèntic respecte, però jo tinc clar que la llengua pròpia de Catalunya i la meva és el català, i cap altra. Hem d’identificar d’on vénen les imposicions contra la nostra llengua i país, per injustícies històriques, per lleis actuals o “de facto”, i lluitar-hi en contra (pacíficament, és clar). No costa pas gens d’identificar-ho amb un mínim de bona fe. He vist allò del Macià contra Companys, i ha estat prou bé, en Reixach i en Ponce molt bé!

    ResponElimina
  8. Em recorda molt la història d'algú qui conec força, encara que no arribessin a Barcelona els seus besavis, sinó a una colònia industrial. És curiós com funciona això de ser català, sé que també sóc filla de la immigració, com tothom, malgrat que fa uns quantes generacions més, però sempre hem tingut present l'origen de la casa. La meva amiga de col·legi, la Puri, les dues anàvem a monges, fèiem les classes en castellà, i a n'ella jo li parlava en català i ella a mi en castellà (ara parlem en català sense ni haver-nos-ho dit, i ella ho fa en català amb el seu fill també), va néixer a Blanes, filla d'immigrants andalusos. Mai he tingut cap dubte de la seva catalanitat, com de la meva. I m'encanta que, per ser alguna cosa, no calguin analítiques ni tenir cap grup sanguini estrambòtic. :) M'agrada creure que, per ser català, només cal complir una màxima: ser diferent i acceptar-ho. Ah! i parlar-lo eh! :)

    ResponElimina
  9. El bilingüismo, sea o no una entelequia en su forma 50-50%, es una auténtica suerte y un privilegio. ¡Enhorabuena! Ojalá yo lo fuera.

    ResponElimina
  10. Una servidora és catalana fins als més llunyans ancestres però he viscut en un barri colorista i afirmo sense recança que el bilingüisme o com en vulguem dir, EXISTEIX.

    ResponElimina
  11. Òscar, estic disposat a defensar el català sempre que calgui, però cada dia estic menys convençut de la identitat entre llengua i territori. No voler veure que el castellà és aquí per quedar-se és tancar els ulls a la realitat.

    ResponElimina
  12. Clídice, mai no gosaria estendre certificats de catalanitat, però les relacions que establim amb el país estan marcades gairebé sempre per l’atzar. Em pregunto com seria jo si hagués estudiat als jesuïtes o al Liceu Francès.

    ResponElimina
  13. Sufur, controlar más o menos dos lenguas creo que te hace más respetuoso con otras culturas (y estoy seguro que te facilita el aprendizaje de idiomas).

    ResponElimina
  14. "en aquell temps els fills de famílies castellanoparlants assumien el català amb tota naturalitat quan interactuaven al carrer" Pares castellans vinguts de petits a Barcelona, fins als deu anys no vaig adonar-me de que hi havien i entenia dues llengües.

    "aquesta ambivalència em nega el domini del “geni” de qualsevol de les dues llengües en qüestió". No seràs el primer.

    ResponElimina
  15. Gràcies, Júlia, per confirmar la meva existència de forma tan taxativa.

    ResponElimina
  16. José Luis, per descomptat la guerra civil marcà una gran diferència. Ara, amb la immersió lingüística i la televisió ja no passa, però als anys 40, 50 o 60 es podia viure a Catalunya sense ser conscient de l’existència del català.

    ResponElimina
  17. Subscric el que diu el Salvador i que recolza l'Allau. Sense entrar si la nostra situació com a poble és millor o pitjor, sí que és cert que som privilegiats per poder triar què volem ser. Ser bilingües, per exemple, és una gran sort (no oblidem que som bilingües els individus, no els pobles).

    La meva història familiar és similar a la teva, però només en un 50%. Coincideix, això sí, en la naturalitat com mon pare, sent castellanoparlant, va adoptar el català com a llengua familiar.

    ResponElimina
  18. Enric, el fet de poder triar és tant una sort com una condemna: les llengües que no permeten elecció, solen tenir el futur assegurat.

    ResponElimina
  19. Sóc fan de Richard Florida i de les seves tesis sobre l'èxit de les regions geogràfiques amb diversitat d'orígens. Si aconseguim aquesta diversitat i trobem elements de cohesió social (llengua, benestar, etc.) tenim molt camí fet.

    ResponElimina
  20. Sens dubte que el castellà és aquí per quedar-se, i no hi tinc cap problema amb això, el problema és que si Catalunya no és capaç de defensar la llengua pròpia, d'aquí uns cent anys el català serà una llengua residual en vies d'extinció. És el que passa sempre amb les llengues minoritzades. Sobretot no ho diguis mai a Madrid que no tens clar que el castellà sigui la llengua pròpia del seu territori. Si a Madrid també s'ensenyes català, gallec i basc..., però costa imaginar aquest dia, oi?

    ResponElimina
  21. El bilingüisme existeix, i tant. Però que les situacions lingüístiques evolucionen, també. ¿Cap a on ens porta el bilingüisme actual? Des de la meva talaia de l'àrea metropolitana barcelonina, se'm presenta amb nitidesa el panorama del "bilingüisme substitutiu" de què parla Moreno Cabrera a El nacionalismo lingüístico. El recolzament de l'estat el tenen uns; en segons quins llocs, d'altres amb prou feines sobrevivim, lingüísticament. I fa més pena pensar en el futur que no en el present.

    ResponElimina
  22. Tirant, tal com funciona el món avui dia, sembla impossible que una regió completament endogàmica pugui tenir cap paper en el futur.

    ResponElimina
  23. Òscar, per a mi Madrid, més que un territori és un estat mental ;p

    ResponElimina
  24. Puig, que em declari bilingüe no vol dir que no sàpiga quina de les dues llengües és l’amenaçada i cal reforçar.

    ResponElimina
  25. Sóc bilingüe convençuda i practicant, tot i que a Mallorca sempre em deien forastera (per no saber parlar mallorquí)i em feia rabieta. Em vaig treure el C de gran i encara tinc dubtes mil. El català és una llengua difícil, per mi. El que em preocupa és que nois de cognom catalaníssim parlen entre ells només castellà, i a més molt pobre.

    ResponElimina
  26. A propòsit del tema d'avui se m'acut que podria recordar en quina llengua han decidit guanyar-se la vida els besnéts del Carles Riba... Tanmateix em sembla mil vegades més oportú rememorar l'urgent demanda que sorgia dels arrupits al brutal CAVALL FORT: "Churro, mediamanga, mangotero... Adivina lo que tengo en el puchero".

    ResponElimina
  27. Kalamar, la ignorància és molt cruel amb els dialectes. I, si el català t'és difícil, no se't nota.

    ResponElimina
  28. Girbén, si et consola, Riba té un munt de besnéts i crec que la majoria no se li han trastocat.

    ResponElimina