dilluns, 31 d’octubre del 2011

La vall dels humans sota sospita


Gràcies al Tintín de Spielberg he descobert una expressió falsament geogràfica que trobava a faltar en el meu vocabulari. Ja comentava en la meva crònica la sensació incòmoda que produeixen aquests éssers humans creats per ordinador, cada vegada més propers a la realitat, però també cada vegada més desassossegadors, com invasors d’un altre planeta que no acaben de dominar els codis que fan que un ens dotat de mobilitat i raciocini el considerem una persona.

El terme de “vall inquietant” (o “Uncanny Valley”) fou encunyat pel professor de robòtica Masahiro Mori l’any 1970. Es refereix al fenomen segons el qual les representacions artificials de la figura humana obtenen una resposta gradualment positiva, a mesura que aquestes es perfeccionen, fins arribar a un llindar en el qual la semblança gairebé perfecta produeix un sentiment de repulsa en l’espectador. Així, la vall és expressió de la corba, estadísticament creixent, que s’ensorra a partir d’un determinat punt i que torna a remuntar quan ens apropem a les fesomies pròpiament humanes.

El concepte, que ja havia investigat Sigmund Freud el 1919, ha estat discutit a bastament, tant a favor com en contra, encara que jo, d’una forma totalment empírica, he de reconèixer la seva indubtable existència. Hi ha qui relaciona el fenomen amb els canvis fisonòmics que patim els humans a l’hora de la mort, encara que sempre trobarem opinions dissonants que sabran descobrir imatges tranquil·litzadores en les efígies dels cadàvers. D’altres hi troben motius religiosos, ja que les grans religions monoteistes defensen la unicitat de la identitat humana i condemnen el seu simulacre com una abominació. Alguns fins i tot hi descobriran explicacions evolucionistes, segons les quals la natura ens ha ensenyat a rebutjar tot allò que transpiri, deformitat, malaltia o mort.

No sé si, encertadament, relaciono això amb aquell experiment que consistia en crear mitjançant photoshop fotografies de rostres perfectament simètrics, els quals, enlloc de produir una sensació de bellesa, s’obtenia la intranquil·litat de l’espectador.

El problema és important en robòtica, però ho és de forma encara més immediata en el negoci de l’espectacle. “The Polar Express” o “Beowulf” de Robert Zemeckis, que van ser rodades amb actors reals, posteriorment passats a imatge digital, són exemples clàssics de caiguda en picat en una d’aquestes valls inquietants. Exemples més recents, com els d’”Avatar” o “Tintín”, semblen indicar que la tècnica comença a enfilar el camí correcte, tot i que la mirada dels personatges encara es mostra mancada de l’espurna de la vida. De moment, si volem trobar humanitat i empatia encara haurem d’acudir a figures gens antropomòrfiques com Bugs Bunny, Dumbo o el peixet Nemo.

21 comentaris:

  1. Ostres, Allau, sorprenent la teoria i l'anàlisi: caldrà pensar-hi.

    Tot plegat enllaça també amb les teories antropològiques que defensen que la semblança és motiu tant de reconeixement i cohesió entre individus d'una mateixa família, tribu o clan com, alhora, motiu de repulsa en les unions sexuals.

    ResponElimina
  2. de moment estic amb l'actitud de certa repulsa vers aquestes imatges, potser es questió d'acostumar-s'hi, la cosa sembla anirà amés.

    ResponElimina
  3. Quanta raó tenia el Manuel Sacristán al dir que som "la especie exagerada".
    Les dificultats per a modelar un humà versemblant m'han fet recordar les temptatives divines que recull el Popol Vuh maia: primer de fang -fràgils i inestables-, després de fusta -imperfectes i mancats de sentiments-; davant la dificultat de l'afer, els déus s'han d'enginyar un complex procés genètic fins aconseguir 4 humans que facin el pes.

    ResponElimina
  4. Home, vist així ... i no pot ser que estiguéssim posant el carro al davant dels bous? Ho dic perquè, al cap i a la fi, hem començat humanitzant bestioles i la creació d'humans digitals és més recent, per una qüestió merament tècnica. Si la història hagués estat diferent, no ens sentiríem terriblement xocats en veure un conill dient allo de: "que hay de nuevo, viejo?".

    ResponElimina
  5. bé, dic conill però no ho sé pas, que, per a mi, en Buggs és una llebre ^^

    ResponElimina
  6. Enric, sortosament aquests mecanismes de prevenció de l’incest impedeixen que ens enamorem dels robots. Això també explicaria el fracàs de la pornografia virtual.

    ResponElimina
  7. Francesc, més que acostumar-nos el que passarà és que algun dia aconseguiran fer-les indistingibles de les persones reals.

    ResponElimina
  8. Girbén, ara els déus passen d’embrutar-se les mans i han tirat per la virtuosa virtualitat, sense genètica ni sexe.

    ResponElimina
  9. Clídice, he posat l’exemple de les bestioles humanitzades, però podria haver parlat de Pablo Mármol o Marge Simpson. El que volia dir és que, quan no busques el naturalisme, és més fàcil assolir la sensació de vida.

    ResponElimina
  10. A moltes oïdes sona freaky, segur, però el que provoca el rebuig és la falta d'ànima. No esperes que en tingui un conill (o llebre) preguntant "What's up, doc?", que resulta simpàtic i tot. Altra cosa és un ésser artificial amb aspecte (cada vegada més) humà... que no ho és.

    Un post interessant.

    ResponElimina
  11. Ai, Ferran, no comencem a dirimir si els conills tenen o no tenen ànima, que això acabarà en un concili.

    ResponElimina
  12. Continua meravellant-me la similitud d'interessos. Precisament fa un parell de setmanes parlava de l'efecte "uncanny valley". Però difereixo en això que no ens enamorem dels robots. Espera que apareguin al mercat versions robòtiques de nines inflables i companys robòtics ben plantats i complaents en tot...

    ResponElimina
  13. CarmeT, espero no haver-ho de viure. Ja has vist "Eva"?

    ResponElimina
  14. no crec pas que ens acostumem a tolerar aquestes aproximacions humanes, com a mínim nosaltres sempre notarem aquesta inquietant vall, lo estrany es que els productors sembla que no ho notin...

    ResponElimina
  15. Pons, el que fan els productors és accelerar l'acció perquè ningú no es fixi gaire en els personatges.

    ResponElimina
  16. Molt cert. No he vist Tintin encara, però em va passar amb Beowulf.

    ResponElimina
  17. Jo, Deric, vaig entreveure Beowulf a la tele i en vaig tenir prou.

    ResponElimina
  18. M'has fet pensar en els darrers cartells del darrer Festival de Sitges. Aquells dos asiàtics provocaven just aquesta sensació inquietant.
    Si cal un concili fem-lo, jo voto que bugs bunny té anima. i Tom i Jerry, també.

    ResponElimina
  19. Jo també hi vaig pensar, Eulàlia, el que no estic tan segur és que no fossin persones reals.

    ResponElimina
  20. Em sap greu contradir-te, Allau ;-)

    http://www.youtube.com/watch?v=F-tTS7Ze85o
    http://www.youtube.com/watch?v=RksP_gAqSh0&feature=related

    etc.

    ResponElimina
  21. CarmeT, jo trobo aquests androides extremadament anguniosos!

    ResponElimina