La vall dels humans sota sospita

Gràcies al Tintín de Spielberg he descobert una expressió falsament geogràfica que trobava a faltar en el meu vocabulari. Ja comentava en la meva crònica la sensació incòmoda que produeixen aquests éssers humans creats per ordinador, cada vegada més propers a la realitat, però també cada vegada més desassossegadors, com invasors d’un altre planeta que no acaben de dominar els codis que fan que un ens dotat de mobilitat i raciocini el considerem una persona.

El terme de “vall inquietant” (o “Uncanny Valley”) fou encunyat pel professor de robòtica Masahiro Mori l’any 1970. Es refereix al fenomen segons el qual les representacions artificials de la figura humana obtenen una resposta gradualment positiva, a mesura que aquestes es perfeccionen, fins arribar a un llindar en el qual la semblança gairebé perfecta produeix un sentiment de repulsa en l’espectador. Així, la vall és expressió de la corba, estadísticament creixent, que s’ensorra a partir d’un determinat punt i que torna a remuntar quan ens apropem a les fesomies pròpiament humanes.

El concepte, que ja havia investigat Sigmund Freud el 1919, ha estat discutit a bastament, tant a favor com en contra, encara que jo, d’una forma totalment empírica, he de reconèixer la seva indubtable existència. Hi ha qui relaciona el fenomen amb els canvis fisonòmics que patim els humans a l’hora de la mort, encara que sempre trobarem opinions dissonants que sabran descobrir imatges tranquil·litzadores en les efígies dels cadàvers. D’altres hi troben motius religiosos, ja que les grans religions monoteistes defensen la unicitat de la identitat humana i condemnen el seu simulacre com una abominació. Alguns fins i tot hi descobriran explicacions evolucionistes, segons les quals la natura ens ha ensenyat a rebutjar tot allò que transpiri, deformitat, malaltia o mort.

No sé si, encertadament, relaciono això amb aquell experiment que consistia en crear mitjançant photoshop fotografies de rostres perfectament simètrics, els quals, enlloc de produir una sensació de bellesa, s’obtenia la intranquil·litat de l’espectador.

El problema és important en robòtica, però ho és de forma encara més immediata en el negoci de l’espectacle. “The Polar Express” o “Beowulf” de Robert Zemeckis, que van ser rodades amb actors reals, posteriorment passats a imatge digital, són exemples clàssics de caiguda en picat en una d’aquestes valls inquietants. Exemples més recents, com els d’”Avatar” o “Tintín”, semblen indicar que la tècnica comença a enfilar el camí correcte, tot i que la mirada dels personatges encara es mostra mancada de l’espurna de la vida. De moment, si volem trobar humanitat i empatia encara haurem d’acudir a figures gens antropomòrfiques com Bugs Bunny, Dumbo o el peixet Nemo.