Tintin et moi

Una línia gens clara

Queda poc més d’una setmana perquè s’estreni la pel·lícula que ha fet Steven Spielberg sobre el personatge de Tintín i, de moment, els crítics que l’han vista han respost de forma generalment entusiasta, especialment els que no tenien coneixement previ del món d’Hergé. El darrer tràiler presentat en societat és certament molt llaminer, però ja deixa entreveure el que ens temíem: que aquest no serà el “nostre” Tintín.

La traducció d’una obra d’art d’un mitjà expressiu a un altre difícilment podrà reproduir les troballes de l’original i, qui intenti aconseguir efectes idèntics, es veurà abocat al fracàs. Per tant, la millor manera d’afrontar aquest “The Adventures of Tintin: Secret of The Unicorn” és alliberat de tot prejudici, contemplant-la com una obra autònoma i decidir si, per ella mateixa, funciona o no. És clar, que pels que ens agrada Tintín i el seu món, el propòsit és fàcil d’enunciar, però gairebé impossible de seguir; perquè, qui ha caigut víctima del “verí” Tintín, no podrà evitar respondre emocionalment, sense atendre a raons.

Devia llegir el meu primer Tintín a principis dels 60, tenia 6 o 7 anys, no més. Era “L’afer Tornassol” o potser “Estoc de Coc”? En aquell moment hi havia traduïts, sense cap respecte a l’ordre d’edició original, uns 10 títols de la col·lecció. Eren aquells volums d’Editorial Juventud, de tapa dura i llom de tela, que desprenien un aroma potent, càlid i molt agradable. Els traduïa al castellà Concepció Cendrera; en Joaquim Ventalló estava a punt de començar (1963) la seva modèlica tasca de traduir-los al català.

No puc recordar quines foren les meves impressions en obrir el primer àlbum que m’arribà a les mans, però —la imatge és ben clara— em veig en aquell petit menjador del carrer de Sardenya, amb la seva llum pobra i el televisor que s’ho menjava tot. Devia ser Nadal, el meu aniversari. Puc imaginar que em sentia entre fascinat i confús. Fins llavors, les meves lectures havien consistit en TBOs i Pumbys, Donald i Gilito, la Zorra y el Cuervo o Periquita; al seu costat, aquelles aventures semblaven atabaladorament complexes, però irresistibles. Hi havia moltes coses que no entenia: qui eren aquells personatges que apareixien de sobte i que tothom semblava conèixer menys jo?, d’on sortien aquell parell de desconeguts que salvaven Tornassol?, eren Tintín i el capità? No importava, cada aventura la tornaria a llegir una, dues, desenes de vegades i sempre descobriria nous detalls, noves connexions, nous significats ocults, semblava que Tintín no s’esgotaria mai.

Un detall sí que recordo molt bé de la primera lectura. En un dels globus que contenia el text que deien els personatges hi havia un “1” entre parèntesis que no semblava tenir cap significat. Em va costar una estona descobrir al peu de la plana una inscripció que deia “(1) Vegeu “El Cranc de les Pinces d’Or””. Jo, que no havia sentit parlar en la vida d’aquest cranc, ho vaig trobar tot plegat d’allò més esotèric. No ho sabia encara, però acabava de descobrir les notes al peu de pàgina i la intertextualitat.

L’ordre de publicació de la sèrie tampoc ajudava a la seva comprensió. Per què els Dupondt, que eren amics de Tintín, de sobte el tractaven com a un malfactor? Per què el capità Haddock apareixia com un lamentable borratxo que ja no reconeixia Tintín? Per què les aventures al Congo, que van ser de les darreres en aparèixer, eren tan beneites i puerils? De mica en mica, a base de repetides lectures, vaig anar posant ordre a aquell trenca-closques fins que l’univers que retratava revelà el seu sentit complet.

Cap a finals dels 60, principis dels 70, amb l’adolescència, vaig abandonar temporalment Tintín: els volums que aparegueren posteriorment, “Tintín i els Pícaros”, “El llac dels taurons”, “L’Art-Alfa”, “El país dels Soviets”, mai no els vaig arribar a fer meus. Però aquesta deserció no implicava oblit i, un cop complerts els ritus propis de l’edat (matar el pare, follar, llegir Hesse, fer una mica el cafre…), vaig tornar imperceptiblement a Tintín. Començava a haver-hi molta bibliografia sobre el tema i em vaig empassar més d’un assaig estructuralista entre altres produccions més lleugeres. També em vaig envoltar de tota mena de gadgets, més regalats que no pas comprats (tot s’ha de dir) i fins i tot vaig escriure algun text en un parell d’homenatges fets ran de la mort d’Hergé. Com tants altres, havia esdevingut un tintinòfil involuntari que, tanmateix, rarament rellegia els seus àlbums.

Tot i això, tal com havia sospitat, Tintín no s’esgota mai i encara avui descobreixo de tant en tant detalls insospitats que algunes vegades he reflectit aquí. Alguna cosa em diu que, després de veure la pel·lícula de Spielberg (per la qual ja friso), iniciaré una passejada sentimental per totes les obres del canon.