Llibertat condicional

Dendroica cerulea, la clau del conflicte.

Vivim les nostres vides lectores manipulats, sense saber-ho, per les ordres que ens transmeten de mala manera obscurs agents literaris de l’altra banda de l’oceà (Atlàntic). Per això, ens hem d’empassar, a principis d’aquest octubre, la publicació de “Llibertat” de Jonathan Franzen com el millor invent del món literari, amb permís del “Jo confesso”. Ja llegireu les recomanacions pertinents als vostres diaris de capçalera. No m’he volgut informar sobre qui ho publicarà, perquè qui la busqui la trobarà, segur (i, en tot cas, els enllaços dels blocs són un camí inexplorat que pocs gosen trepitjar).

“Les correccions”, fa deu anys, va posar Franzen en el mapa. Demostrava ser un narrador destre, amb una bona vena costumista i prou empatia per descriure personatges creïbles d’un temps i d’un país. Que el país no fos exactament el nostre  no semblava importar gaire a la comunitat lectora; al cap i a la fi tots anem esdevenint americans d’imitació, encara que només sigui de forma vicària.

En definitiva, sense ser un autor excepcional, tothom va fer cara com si ho fos, i va rebre el National Book Award per l’esforç. Hi hagué un petit escàndol, quan Oprah va convidar-lo al seu programa i Franzen expressà els seus dubtes sobre la conveniència d’atraure’s el tipus de públic que segueix a la totpoderosa comunicadora. La invitació fou immediatament retirada. Després d’un lapse de 10 anys, aquest “Freedom” ha estat presentat en societat envoltat de la sospitosa quincalla que sol maquinar un astut relacions públiques. Per aquest “Freedom” Oprah i Franzen van escenificar una reconciliació davant de les càmeres. Mentrestant la portada de “Time” presentava Franzen com al “gran novel·lista nord-americà”. Durant la presentació de la novel·la a Londres, li van robar les ulleres a l’autor (i aparegueren poc després en mans d’algun fan). Foteses, totes aquestes, que recorden més a les revistes del cor que al departament que coneixem habitualment com literatura.

Així que val més que entrem en matèria. “Llibertat” ens presenta el retrat d’una altra família suaument disfuncional, com la de “Les correccions” i ens narra la seva ascensió, caiguda i redempció final. Patty i Walter Berglund són un matrimoni modèlic de Saint Paul Minnesotta: bons veïns, ecologistes conscienciats, solidaris i liberals. Tenen dos fills envejables, la brillant i assenyada Jessica i l’emprenedor Joey. Tanmateix les coses començaran a torçar-se quan Walter accepti treballar en un projecte per protegir una espècie d’ocell en perill d’extinció que patrocina un milionari amb foscos motius. Ens trobem en els anys de l’administració Bush II i la guerra d’Iraq, i Franzen, amb poca subtilesa, insisteix a demostrar que els Republicans són el Mal i que els Berglund es mereixen tot els que els hi passa per barrejar-se amb la xusma de Washington. De manera que l’autor, tot exhibint impecables credencials liberals, empobreix el seu discurs amb aquesta visió tan en blanc i negre.

Els personatges no són precisament d’aquells que es fan estimar i Franzen els manipula de formes que de vegades són un atemptat a la versemblança: tot destinat a que res destorbi l’arc parabòlic de la peripècia dels Berglund. I malgrat tot, l’estructura de “Llibertat” dista molt de la perfecció. Després d’una mena de pròleg, on la família protagonista és descrita pels seus veïns, hi ha un llarg text autobiogràfic de Patty, escrit en tercera persona i en un estil indistingible de la resta de la novel·la. Aquest escrit confessional servirà més tard com a detonant del conflicte, però sembla signe de galvana no haver-li donat una veu distintiva.

 
Per moments m’ha semblat que Franzen escrivia a tant la línia (la novel·la sobrepassa les 500 pàgines) i algunes sub-trames, com la de la campanya a favor del control de la natalitat, entren a penes amb calçador. A les acaballes del llibre se’ns expliquen històries sobre els avantpassats de Walter o alguns membres innominats fins ara de la família de Patty, històries que haurien tingut cabuda a l’hora de plantar els ciments de la trama, però que en aquest punt semblen inoportunes, sinó directament palla. I no és que em molestin els finals feliços, però “Llibertat” acaba amb tanta felicitat universal que fins i tot Dickens se n’avergonyiria.

Amb tot el que precedeix, direu que “Llibertat” no m’ha agradat gens ni mica, però la veritat és que m’ho he passat bé llegint-la. Franzen practica una literatura cultivada, però sense els excessos manieristes de Lethem o Foster Wallace. Troba una manera interessant d’explicar les coses i, de tant en tant, deixa anar alguna observació brillant sobre la natura humana o les dèries dels temps. Confesso, a més, que aquests colobrots familiars amb pàtina de qualitat em produeixen un plaer gens culpable. Però no ens enganyarem: per molt que el novel·lista citi per activa i per passiva el Tolstoi de “Guerra i pau”, el territori que toca és molt més gallinaci.

En resum, que no n’hi ha per tant.