dilluns, 17 d’octubre de 2011

Ni un minut de descans

José María Pemán, l'especialitat de Cifuentes

Diu encara no has llegit res d’Antonio Orejudo?
Dic és una pregunta amb trampa?
Diu no, no, és un autor que val molt la pena.
Dic però de debò existeix un escriptor amb aquest nom?

I com que aquesta conversa imaginària s’ha repetit diverses vegades en les darreres setmanes, vaig a la llibreria i confirmo que Orejudo existeix, que Tusquets el publica i que fins i tot la Coixet el recomana (a la faixa que envolta el volum). Decideixo passar per alt aquest darrer detall i firar-me “Un momento de descanso”, aparegut el febrer d’enguany i que ja va per la seva segona edició.

M’hauria agradat carregar-me el llibre, encara que només fos per dur la contrària a la de Sant Adrià del Besós, però “Un momento de descanso” m’ha semblat realment bona, o sigui que més val enfundar-se els prejudicis. El pitjor que puc dir d’ella és que mai no aconsegueixo recordar el seu títol exacte: per a mi sempre sol ser “Un momento de respiro”.

La novel·la comença amb l’encontre a la Feria del Libro de Madrid dels antics condeixebles universitaris Arturo Cifuentes i Antonio Orejudo (sí, hi ha una bona dosi de l’autoficció habitual, però està molt ben resolta). La primera de les tres parts de les que es compon l’obra narra l’aventura americana de Cifuentes i, sota l’aparença d’una “campus novel” (o novel·la ambientada a una universitat), descriu l’esfondrament d’aquest individu sota pressions que tant podrien ser internes com externes. “Un momento de descanso” juga a fons la carta del narrador poc fiable, de manera que el lector és el jutge final de tot el que llegeix.

A la segona part, Orejudo descriu la seva experiència contemporània a la de Cifuentes, però a Long Island. Així, de forma completament delirant, justifica la seva condició d’escriptor de ficció com a resultat d’obscurs experiments de laboratori. La part final és massa complicada per descriure-la: s’ambienta a la universitat espanyola i barreja gèneres amb total autoritat. Hi ha conspiració paranoica, misteri, relat detectivesc, pornografia, memòria històrica i correcció política. Tot plegat és canviant, desconcerta, però no deixa mai d’interessar.

Els canvis de punt de vista distreuen tant com diverteixen. Orejudo és un mestre a l’hora de conduir el lector per on més li convé (a l’autor, però també al lector). Enmig de tot aquest safareig, encara es permet fer algunes observacions d’obscura perspicàcia.
“Pero no se mudaron a Missouri sólo por dinero. Aceptaron también porque Missouri representaba una inmejorable oportunidad de ser infelices. Sí, de ser infelices. Missouri les ofrecía la posibilidad de sufrir, de crearse unos cuantos problemas con el fin de solucionarlos y eso, cuando surge, hay que aprovecharlo. La teoría de Cifuentes era que los seres humanos somos máquinas de resolver problemas, que estamos programados genéticamente para sobrevivir en circunstancias adversas, lo cual es fantástico cuando se vive en las cavernas. Pero hoy, cuando los problemas básicos están solventados y muy poca gente vive en cuevas, ese poderoso mecanismo de resolución se resiste a desaparecer, y tenemos que llevarlo colgando, interfiriendo en nuestra cómoda vida de urbanitas. Los occidentales del siglo XXI no tenemos problemas. Salvo que llamemos problemas a quedarnos sin tóner en la impresora o sin periódico el domingo por la mañana. Vivimos con relativa placidez hasta que un día la máquina de resolver dificultades, que ha estado todo ese tiempo al ralentí, se pone espontáneamente en funcionamiento. Entonces te entran ganas de escalar el Everest o de mudarte a Missouri.”
“Un momento de descanso” és divertida, trepidant, seriosa quan cal, delirant, patètica i acaba amb una mena de reflexió moral. Una joia. Corro a buscar un altre Orejudo.

12 comentaris:

  1. venen ganes de sortir corrents a comprar-se la novel·la....

    ResponElimina
  2. Darrerament, tothom em parla de l'Orejudo (la sargento Margaret i les seves amigues, per exemple, que les tens aquí enllaçadetes, baix a la dreta).
    Doncs dir-se Orejudo no està pas tan malament, que és de bon rimar. Cas que hagi agradat, és clar.
    Au, un altre cap a la pila.

    ResponElimina
  3. Matilde, el millor del cas és que és més aviat orellut. Tasta'l, en una tarda o dues te'l crospeixes.

    ResponElimina
  4. Ja fa massa que sento a parlar de les virtuds de l'Orejudo. Només em faltaves tu. Demà aniré a la biblioteca, a veure què.
    Gràcies, Allau!

    ResponElimina
  5. Faràs bé, Glòria, i com que és un autor àgil i bastant breu, si no t'acaba agradant, el sacrifici haurà estat lleu.

    ResponElimina
  6. La cita em té el cor robat, espero que no et sàpiga greu que la copiï. És ben bé una idea que fa dies que em ronda. I la novel·la ja està a la llista de pendents. Gràcies!

    ResponElimina
  7. Epolenep, a mi també m'agrada molt, és un bon ham per convidar a llegir el llibre.

    ResponElimina
  8. El tinc apuntat a la llista. Però li has fet pujar graons.

    ResponElimina
  9. Bé, he hagut de tornar aquí per dir que, efectivament, me l'he cruspit en un parell de tardes. Corro a buscar un altre Orejudo. Rima amb cojonudo.
    Gràcies, Allau.

    ResponElimina
  10. Mati, em consta que l'Orejudo sempre deixa el client satisfet.

    ResponElimina