Asterix et moi

No sé ben bé el perquè, però qualsevol menció a Tintín provoca d’immediat que el nom d’Asterix pugi a la palestra, com si fossin dos antagonistes naturals respecte als quals tothom ha d’escollir bàndol, una mena de derby permanent Barça-Madrid, però jugat en el món del còmic. Per què ningú no menciona Lucky Luke o Mortadelo o el Jabato o Blueberry? I mira que Asterix i Tintín són dues sèries molt diferents que l’únic que comparteixen és el seu origen francòfon i el seu enorme èxit global; no s’incorre, per tant, en cap contradicció ontològica en gaudir de les dues.

Perquè no es digui que peco de favoritismes, durant anys vaig comprar cada setmana la revista “Pilote”, que era on es publicaven els lliuraments de les noves aventures d’Asterix i Obelix, i les seguia amb interès i diversió. La meva fidelitat, però, fou posada a prova per la declinant qualitat de la sèrie. A diferència de Tintín, que s’havia iniciat de forma molt poc prometedora i gradualment va anar adquirint excel·lència fins gairebé el final, Asterix va començar molt bé, en especial a causa dels guions perfectes de René Goscinny (Albert Uderzo assoliria el mestratge dos o tres àlbums més tard); però, potser degut a l’apretada freqüència de publicació dels llibres, arribà un moment que els seus guions em començaren a semblar reiteratius. No cal dir que la mort de Goscinny el 1977 i el descarrilament posterior de la sèrie per sendes que atemptaven els seus propis codis interns em va allunyar definitivament, sense que l’interès per ella hagi renascut posteriorment.

Asterix és una sèrie bàsicament humorística que juga unes cartes molt determinades que no sempre viatgen bé. Evidentment els anacronismes i els gags físics són universalment compartits, però les caricatures de celebritats franceses o els seus abundants jocs de paraules es perden pels camins de les traduccions. Els tòpics sobre els pobladors de les terres que visiten els nostres herois també són terreny relliscós, especialment quan ens toca de prop: els britànics prenen te i juguen a rugby, els helvètics són polits i mengen fondue, els hispànics són orgullosos i diuen olé!

Després, i això reconec que és molt subjectiu, em molesta una mica l’actitud d’Asterix, el personatge, sempre cofoi, una mica petulant, picant l’ullet contínuament al lector, tan content d’haver-se conegut. I a mi, que no sóc fan del gènere de superherois, això de la poció màgica em sembla un “deus ex machina” massa recurrent que treu complexitat als desenllaços.

El que trobo sorprenent és el paral·lelisme que alguns volen establir entre l’intrèpid poblet gal i la situació actual de Catalunya; quan no puc imaginar còmic més xovinista que Asterix, un cant a la vella França i les seves tradicions. En el fons, el que es glorifiquen són les essències pàtries d’un estat que, recordem-ho, és un dels més centralistes d’Europa. Durant el franquisme es va promoure aquí una campanya similar amb la mitificació de Viriat, Indíbil i Mandoni o el setge de Numància, autèntics representants de l’ànima hispana. I, què voleu que us digui, trobo que la romanització ens va anar prou bé.