divendres, 21 d’octubre del 2011

Asterix et moi


No sé ben bé el perquè, però qualsevol menció a Tintín provoca d’immediat que el nom d’Asterix pugi a la palestra, com si fossin dos antagonistes naturals respecte als quals tothom ha d’escollir bàndol, una mena de derby permanent Barça-Madrid, però jugat en el món del còmic. Per què ningú no menciona Lucky Luke o Mortadelo o el Jabato o Blueberry? I mira que Asterix i Tintín són dues sèries molt diferents que l’únic que comparteixen és el seu origen francòfon i el seu enorme èxit global; no s’incorre, per tant, en cap contradicció ontològica en gaudir de les dues.

Perquè no es digui que peco de favoritismes, durant anys vaig comprar cada setmana la revista “Pilote”, que era on es publicaven els lliuraments de les noves aventures d’Asterix i Obelix, i les seguia amb interès i diversió. La meva fidelitat, però, fou posada a prova per la declinant qualitat de la sèrie. A diferència de Tintín, que s’havia iniciat de forma molt poc prometedora i gradualment va anar adquirint excel·lència fins gairebé el final, Asterix va començar molt bé, en especial a causa dels guions perfectes de René Goscinny (Albert Uderzo assoliria el mestratge dos o tres àlbums més tard); però, potser degut a l’apretada freqüència de publicació dels llibres, arribà un moment que els seus guions em començaren a semblar reiteratius. No cal dir que la mort de Goscinny el 1977 i el descarrilament posterior de la sèrie per sendes que atemptaven els seus propis codis interns em va allunyar definitivament, sense que l’interès per ella hagi renascut posteriorment.

Asterix és una sèrie bàsicament humorística que juga unes cartes molt determinades que no sempre viatgen bé. Evidentment els anacronismes i els gags físics són universalment compartits, però les caricatures de celebritats franceses o els seus abundants jocs de paraules es perden pels camins de les traduccions. Els tòpics sobre els pobladors de les terres que visiten els nostres herois també són terreny relliscós, especialment quan ens toca de prop: els britànics prenen te i juguen a rugby, els helvètics són polits i mengen fondue, els hispànics són orgullosos i diuen olé!

Després, i això reconec que és molt subjectiu, em molesta una mica l’actitud d’Asterix, el personatge, sempre cofoi, una mica petulant, picant l’ullet contínuament al lector, tan content d’haver-se conegut. I a mi, que no sóc fan del gènere de superherois, això de la poció màgica em sembla un “deus ex machina” massa recurrent que treu complexitat als desenllaços.

El que trobo sorprenent és el paral·lelisme que alguns volen establir entre l’intrèpid poblet gal i la situació actual de Catalunya; quan no puc imaginar còmic més xovinista que Asterix, un cant a la vella França i les seves tradicions. En el fons, el que es glorifiquen són les essències pàtries d’un estat que, recordem-ho, és un dels més centralistes d’Europa. Durant el franquisme es va promoure aquí una campanya similar amb la mitificació de Viriat, Indíbil i Mandoni o el setge de Numància, autèntics representants de l’ànima hispana. I, què voleu que us digui, trobo que la romanització ens va anar prou bé. 

25 comentaris:

  1. Quina rapidesa de reflexos! La veritat és que no he pensat tan a fons sobre Astèrix com tu sobre Tintín o sobre Astèrix (pel que veig), però el que està clar és que sense Goscinny mai va tornar a ser el mateix. De fet la veritat és que ni tinc la majoria dels còmics d'Astèrix, en tinc uns quants uns pocs dels quals em van agradar molt, sobretot el dels normands, que encara ric ara. Ha, ha, ha! Perdó! Home, la comparació del poblet gal acosat pels romans amb la situació dels pobles acosats per altres més poderosos, tot i que tingui un origen en un dels països més centralistes que hi ha, és cert, no em sembla del tot difícil de fer. Tens raó i no deuen ser incompatibles Tintín i Astèrix, però si tan fàcil sorgeixen els dos bàndols... bé, això és culpa de la Matilde!

    ResponElimina
  2. Llavors, Òscar, riguem una mica amb els terrorífics normands, i després anem a que la Matilde ens convidi a un poniol-menta o un gintònic. Tu decideixes.

    ResponElimina
  3. Sí, sí, millor variar de beguda que em començo a sentir com si hagués caigut en una marmita de cervesa de petit..

    ResponElimina
  4. Llavors, una ronda de Melody. Pago jo.

    ResponElimina
  5. matilde urbach, gal·la irreductible21 d’octubre del 2011, a les 8:01

    La cosa ve de l'hora del pati, perquè quan s'és petit no s'està per a gaires matisos i les grans qüestions fonamentals de l'existència s'acaben resolent allà, a l'hora del pati, i a trompades, en el pitjor dels casos. Cordes o gomes, Cola-Cao o Nesquik, amics o enemics, Fanta o Mirinda, Pepsi o Coca-cola, Bony o Tigreton, Tintín o Astèrix, Idéfix o Milú.
    Però ara que, afortunadament (o no), som grans (per no dir vells), ja no ens calen bàndols, dic jo. Ni beure Melody, perlamordedéu!!

    ResponElimina
  6. Melody o Aromes? Iniciem una altra polèmica, Mati?

    ResponElimina
  7. M'informen que al primer pis de les Arenas han posat un botigueta que porta per nom The Tintin Shop Barcelona.

    Fi de la falca.

    ResponElimina
  8. Reservem-la per més endavant, si et sembla, Allau, que, rigorosos com som, la cosa exigiria provatura, treball de camp, vaja, i pa mi que d'aquesta en sortiríem greument perjudicats.

    ResponElimina
  9. Puig, s'agraeix la informació, però de moment anem servits.

    ResponElimina
  10. Jo he rigut molt amb l'Astèrix i com que sóc pla mai m'he plantejat tantes coses. El tema Tintín-Astèrix és absurd com molt bé dius perquè no tenen res a veure.

    La veritat és que avui quan parlo amb els alumnes i els pregunto qui ha llegit Astèrix molts ni l'han fullejat! En fi, els arguments dels darrers àlbums foren catastròfics i plens de tòpics, que d'això es viu molt bé.

    Quan parlo de la romanització sempre trec el tema Astèrix i els dic que l'Obèlix (que porta sempre un macro fal·lus a l'espatlla) i l'Astèrix són l'exaltació de l'endarreriment cultural! Tot és més complexe però així es plantegen alguna cosa... els qui llegeixen Astèrix!

    ResponElimina
  11. De fet, Galde, els gals no plantaren mai menhirs; se'ls trobaren ja fets, fruit d'una cultura anterior. O sigui que millor no emprar Asterix com a material didàctic.

    ResponElimina
  12. Reflexos i claredat d'exposició i una anàlisi molt bo, Allau. Un apunt perfecte que subscric de dalt a baix. I malgrat tot, he rigut amb Astèrix i alguns àlbums són molt bons ("Astèrix a Còserga" és el que més m'agarada).

    ResponElimina
  13. És que com Astèrix a Còrsega, ocatarinetabellatxictxic, n'hi ha pocs Enric :) groink!

    No són comparables, però és un automatisme això de dir: tu Tintín, jo Asterix, només de per passar l'estona. Confeso que els tinc tots de tots, potser em falta algun Tintín i no me'ls he llegit mai amb el mateix interès, però l'un no treu l'altre.

    Ah! i per cert: gomes, Cola-cao, Mirinda, Pepsi, Bony, Asterix i Ideafix :) I, perlamordedéu! ni Melody ni Aromes, uix! Tequilaaaaaaaaaaaaaaaa andale andale ieeeeepaaaaaa! (Speedy Gonsales dixit)

    ResponElimina
  14. Enric, jo també he rigut molt amb Asterix; no pretenia culpabilitzar ningú.

    ResponElimina
  15. Clídice, de què parlaríem si no existissin aquestes falses dicotomies?

    ResponElimina
  16. Has descrit molt bé les grandeses (Goscinny és Déu) i les febleses d'Astérix. Tot i que algunes aventures són fantàstiques, el corpus global és força repetitiu. I sempre he trobat un tuf de "coros y danzas" en la glorificació de l'essència gala, de la unió de tots els gals, amb les seves peculiaritats folklòriques, dins de la gran nació gala, una i indivisible.

    ResponElimina
  17. Santi, crec que em vaig abaixar a temps: he vist que les últimes aventures són infumables.

    ResponElimina
  18. Ja des del primer moment vaig pensar: el Gal? Gal quan és clarament bretó? I imaginava equivalents: el recio castellano Indíbil... el españolíssimo Guifredo...Ese gran patriota llamado Prat de la Riba...

    ResponElimina
  19. stic amb tu amb el xauvinis-me d'Astèrix i com presenta als romans com autèntis idiotes (i ningú s'ha queixat, ni van amb samarretes d'orgullosos de ser romans per la Galia). Elque era molt bó per a mi, era la traducció al català del còmic.

    ResponElimina
  20. He rigut moltíssim amb alguns àlbums d'Àsterix, però curiosament, no han resistit tant el pas del temps com jo creia: la relectura -no fa massa- d'alguns dels meus preferits -La residència dels déus n'és un- m'ha deixat més aviat fred.

    ResponElimina
  21. I els grecs de nas recte, ballen sirtaki i s'ho maneguen tot entre cosins...irregellible!

    ResponElimina
  22. Girbén, millor no barrejar geografies i nacionalismes, sobretot si parlem de fa 20 segles, perquè més d'un en sortiria escaldat.

    ResponElimina
  23. Sí, Francesc, suposo que hi devia haver romans que no fossin enzes; però mentre ens ho prenguem amb humor tampoc és tan greu.

    ResponElimina
  24. És això que dic, Leb, que actualment rarament els revisito.

    ResponElimina
  25. Kalamar, sembla hi ha àlbums per emprenyar tothom. Ara que vingui a Catalunya i veuràs!

    ResponElimina