dimecres, 14 de desembre de 2011

Alte (1)


Munic, tercera ciutat d’Alemanya, conté tants museus que no te’ls acabes; però jo, des de feia anys, tenia una estranya fixació amb l’Alte Pinakothek, de la que m’esperava qui sap què. De vegades és millor anar a un museu una mica a cegues i deixar-te sorprendre; i la vella pinacoteca muniquesa no em va decebre.

L’edifici, d’estil neoclàssic, és tan avorrit i imponent com la majoria d’edificis oficials de la ciutat i durant la Segona Guerra Mundial fou malmès pels bombardeigs aliats. Restaurat l’any 1950 amb uns interiors més austers que els originals, compta amb una impressionant doble escalinata que em va fer recordar algunes obres de Moneo. No hi ha cap dia d’entrada gratuïta, però els diumenges (igual com passa a altres museus de la ciutat) el tiquet costa un simbòlic euro. Amb l’entrada et donen una xapa, que canvia de color cada dia, i que has de dur en un lloc ben visible de la teva persona; de fet, els vigilants sembla que no tenen altra feina que escodrinyar el teu tors a la recerca de la prova de compra.

La col·lecció abasta pintura europea des del segle XIV al XVIII i, lògicament, un dels seus punts forts és la pintura alemanya i dels Països Baixos, encara que es podria dir que compten amb una o altra obra mestra de qualsevol escola i país des de Giotto a Zurbarán. “El país de la Cucanya”, que ja vaig publicar fa uns dies, és un del parell de Pieter Breughels que s’exhibeixen aquí. Comptant que de les 45 obres conegudes de l’artista, un terç són a Viena, la seva porció muniquesa no és gens menyspreable. Confesso que Breughel és un dels meus favorits.


No ho és tant Hieronymus Bosch, a qui sempre cal donar de menjar apart. A Munic s’hi pot descobrir un fragment del Judici Final que deu ser una de les seves obres més al·lucinades que mai va fer. Totes aquestes fosforescències nocturnes semblen llestes per a un videoclip de l’MTV. El Bosco resulta ser, finalment, molt anys 80.

La col·lecció alemanya compta amb bons Cranach, Holbein i Grünewald (i amb una batalla impossiblement bigarrada d’Altdorfer, que se suposa que és també una obra mestra), però jo em quedo amb el quartet o quintet de peces de Dürer, segurament un dels artistes més insolents i segurs de si mateix de tota la història de l’art. Només cal contemplar aquest autoretrat amb abric de pells que mira directament a càmera. La inscripció, dalt a la dreta, diu: “Així jo, Albrecht Dürer de Nuremberg, m’he retratat amb colors característics al vint-i-vuitè any de la meva vida.” És difícil no contemplar-lo com a sòsies de Crist a la Terra.


Dürer també pinta al jove comerciant Oswolt Krel. Sembla que el retratat es malfia del seu retratista. Hi ha molta electricitat al quadre i també molta veritat. Es repeteixen els virtuosismes de l’abric de pells, encara que aquest sigui anterior en un any al famós autoretrat.


Finalment arribem al retrat (fidedigne) dels quatre apòstols: Joan, Pere, Marc i Pau. No s’hi troba cap desig de transcendència, només la representació d’una humanitat propera, “people like us”. Potser la millor iconografia (masculina) del que significa pertànyer a la Humanitat.



17 comentaris:

  1. Encara que pugui semblar un tòpic, Breughel i El Bosco em fascinen. Literalment. Tots dos per raons ben diferents, però tinc la sensació que podria caure dins del quadre.

    ResponElimina
  2. Enric, em passa el mateix, i mira que són artistes ben diferents. De vegades el gust s'expandeix més enllà del coneixement.

    ResponElimina
  3. Quin reportatge més bonic i com em recorda la meva visita a Múnic!
    A mi també m'agrada molt el superdotat Dhürer. Ja saps que està considerat l'home més bell del museu del Prado. Mirant-lo em pregunto sempre si podia ser tan imponent o és que es treia afavorit. Fos com fos, impacta.

    ResponElimina
  4. Sense deixar de ser un soberg dibuixant, queda clar per la seva extensa obra teòrica que el Dürer no li feia fàstics a tota l'artilleria de trucs tècnics: espills, calcs, cambra fosca... Tot valia en la seva recerca de la màxima objectivitat.
    Vist així és ben possible que el retratat sigui exactament ell als vint-i-vuit.

    ResponElimina
  5. Glòria, no sabia que al Prado feien concursos de bellesa, però estic disposat a concedir-li el títol, que deu ser home d'un caràcter impossible.

    ResponElimina
  6. Doncs aquí queda cristalitzat, Girbén: un rostre a un instant del temps.

    ResponElimina
  7. A mí el Bosco me parece más años 60... tanta psicodelia, seguro que se endrogaba divinamente :)

    En cuanto a lo de entrar en museos un poco a ciegas, para que te sorprendan, cada vez lo practico más. Es una costumbre estupenda

    ResponElimina
  8. Què difícil és fer una selecció de la visita d'un museu com aquest! Però veig que te n'has sortit perfectament!

    No hi ha quadre que no m'emocioni dels que has seleccionat però em quedo amb els apòstols, retrat autèntics d'aquells pescadors i altre gent de mal viure que van seguir un il·luminat.

    ResponElimina
  9. Quina sort mirar als ulls de l'autorretrat del Dürer (li vaig dedicar un apunt de les simetries l'11-1-11), és extraordinari. Tinc debilitat pel Brueghel i el Cranach, al Thyssen tenen una magnífica col.lecció. No sé per què, però amb els anys prefereixo més els pintors nòrdics que els mediterranis.
    Impacient per veure la segona part, Allau, i la tercera ...

    ResponElimina
  10. Sufur, es una costumbre estupenda, pero también te llevas algun chasco.

    ResponElimina
  11. Galde, la sel·lecció l'he feta a títol personal. D'altres haguessin escollit la Pompadour de Boucher, que també és una obra mestra però que a mi em fa una mica de ràbia.

    ResponElimina
  12. Kalamar, em veig incapaç de separar els pintors en termes de nord i sud, trobaríem una pila d’excepcions.

    ResponElimina
  13. L'Alte Pinakothek, Munic, Alemanya... jo crec que et farà gràcia llegir-te això, que he publicat al meu web de feina: http://itineri.de/CA/2011/12/super-palabras/ :-)

    ResponElimina
  14. Ferran, jo no m'espanto per res: vaig estudiar (amb bastant poc profic) alguns cursos d'alemany.

    ResponElimina
  15. Allau,

    En Boucher no me'l marginis que és la voluptuositat personificada!

    ResponElimina
  16. Ostres, tampoc t'espanten els paraulots de 80 lletres? Valent, tú! :)

    ResponElimina
  17. Ai, Galde, com es nota que és dijous i toca paella. Potser faré una concesió.

    ResponElimina