Kalamar afirmava fa pocs dies que la pintura septentrional l’inspirava més que cap altra. Contraataco doncs amb mostres del sud europeu, localitzades a la Vella Pinacoteca Muniquesa i brillants, cadascuna a la seva manera. El frontispici és de Domenico Tintoretto, fill del més famós dels Tintorettos i reputat sobretot pels seus retrats com el quadre d’aquí dalt confirma.
El Leonardo de la col·lecció pertany a la seva etapa juvenil, però ja delata les inconfusibles marques del seu estil: dolces rodoneses, senyores amb cara de pepona i esquerpes muntanyes blaves que bé podrien ser el massís de Montserrat. El nen Jesús sembla que l’han criat a base de “Happy meals”.
De Tiziano potser tenen quadres més bons, però deixeu-me escollir aquest retrat de l’emperador Carles V pel seu valor icònic. Encara que, ben pensat, potser tota la seva fama li ve d’una ampolla de conyac.
A la sala de pintura espanyola tenen un bon Zurbarán i un Murillo d’aquells que representa un parell de vailets del carrer, quadre possiblement excel·lent, però que a mi em recorda les capses de “mantecados” i “polvorones” d’Estepa. Prefereixo mostrar el retrat inacabat de Velázquez d’un jove cavaller desconegut. Almenys el seu rostre no té res d’inacabat i dialoga en igualtat de condicions amb els seus espectadors actuals.
No és el Greco un dels meus pintors favorits, però qui pot negar-li idiosincràsies úniques? Diria que aquest quadre o similar ja l’havia vist abans: el teatre de la passió de Crist, les textures metal·litzades, les calculades taques de color verd, vermell i groc. Impossible que passi desapercebut.
I, encara que d’entrada no pensava fer-ho, afegiré per a gaudi de Galderich (i d’altres espectadors/espectadores que no gosen dir el seu nom o les seves preferències) dues mostres d’erotisme “Ancien Régime” que exemplifiquen diàfanament les "virtuts" de la pintura francesa del XVIII. Inefablement voluptuoses, al límit de l’explotació del cos femení (Clídice, no miris), contemplant-les jo em sento més porc que senyor. La noia de Boucher, que ofereix desacomplexadament les seves natges rosades mentre el seu rostre reflecteix els angoixants càlculs per arribar a fi de mes queda una mica per sota de la mossa de Fragonard, que juga alegrement amb el seu gos i ens dispara la imaginació més enllà de l’admissible.
Aviat em veig a Munic. Les darreres obres són sublims i deixen el rococó a una alçada de gran prestigi malgrat les tendències posteriors que l'han menyspreat tant com han pogut.
ResponEliminaParlant de Leonardo, ara mateix estava veient a la tele un repor sobre una expo magnífica de l'obra del de Vinci, que es pot veure a la National Gallery londinenca fins al febrer. Em fa venir ganes d'agafar un avió! http://www.nationalgallery.org.uk/artists/leonardo-da-vinci
ResponEliminaDeixa'm-ho dir, que si no rebento. I quina cosa més delitosa la passejada per l'Alte muniquesa que ens has ofert! (Tant que ara lamentaria la "i" conclusiva que apareix entre parèntesi si no fos pel comentari sobre la bondat de les obres inacabades que t'ha suscitat el soberg xicot del Velázquez.)
ResponEliminaFerran, ara que ja ha passat la dèria del Codi da Vinci, és hora de tornar a freqüentar Leonardo.
ResponEliminaGirbén cal deixar algun motiu per sortir de casa i veure món, que he deixat al rebost obres tan bones o millors que aquestes.
ResponEliminaEls retrats, en general, no em sedueixen. M'agraden les pintures que et permeten viatjar de la imaginació de l'autor a la meva, tot passant pel quadre. Així que, em quedo amb tot el que no s'acaba de veure del Boucher i amb l'alegre perversitat del Fragonard.
ResponEliminaÉs curiós, Ennric, perquè a mi m'agraden molt els retrats, el diàleg impossible que s'estableix amb una persona d'un altre lloc i un altre temps em sembla màgic.
ResponEliminaEl contraatac està perfectament dirigit, Allau! em defenso: només em referia a la pintura del Renaixement, de la que últimament tinc predilecció (passatgera?) pels flamencs i alemanys, especialots ells, amb aquell punt de científic naturalista.
ResponEliminaÉs evident que amb Velázquez, no hi ha res a fer, és clar guanyador de la tira d'avui.
I quina gràcia conèixer el gosset, és una Fragolosina! Vull anar a Múnic.
Allau, tens raó. Dec ser jo que necessito un context diferent per establir aquest diàleg.
ResponEliminaKalamar, si hi ha on escollir, el contraatac és fàcil.
ResponEliminaNo, Enric, no és qüestió de raó sinó de gustos, tots igualment defensables.
ResponEliminaAixò de Leonardo i Montserrat va fer polseguera en el seu dia, no sé pas en què va quedar, al final. Això si, Tintoretto forever :)
ResponEliminaClidi, no ho sabia, però sembla que tot déu ha passat per les teves terres.
ResponElimina