Neue (1)

La Nova Pinacoteca de Munic s’alça davant de la Vella en una àrea d’alta concentració museística. De l’edifici original, la Segona Guerra Mundial no en deixà res, i la nova seu, inaugurada el 1981, és una construcció poc memorable, d’un postmodernisme que ara ja es veu tronat. La col·lecció s’inicià a partir de les dèries del rei Ludwig I de Baviera i, com que se centra en l’art del segle XIX, conté extrems de qualitat irreconciliable. Comença molt bé, diria que enganyosament bé, a una sala on trobem dos Goya excel·lents dins de la seva disparitat. No sabria decidir-me entre el retrat carmí i argent de don José Queraltó, metge de l’exèrcit, o el seu col·lega, gall dindi sense plomes d’una concisió i cruesa admirables.

Abans que se’m geli l’espinada, passo de llarg l’efebus de Canova i la peça de carn femenina ultracongelada de David per entrar a la sala anglesa. Aquí podré trobar un cert consol en aquesta Mrs. Thomas Hibbert de Thomas Gainsborough, una prefiguració sinistra de la ferruginosa Margaret Thatcher, embolcallada en un mar de textures exquisides. 

Hi ha també coses de Lawrence, Constable i Reynolds; però el que  realment necessito és aquest “Ostende” de Joseph Mallord William Turner, un dels seus poemes gairebé abstractes de llum i moviment. Com m’agrada tot el que pintà aquest home!

A partir d’aquí, lamento dir-ho, s’estén un llarg calvari de pintura alemanya del XIX, destinada a satisfer el gust naixent de la pujant burgesia: escenes costumistes, paisatgets de calendari, gèlides reconstruccions històriques… Cap quadre representa millor aquestes tendències a la baixa que “El pobre poeta” de Carl Spitzweg, pur bibelot que ha gaudit de singular fortuna, potser perquè l’anècdota sempre venç a la substància.

És clar que entre tanta ferralla sempre hi ha algun moble que cal salvar. Pot ser un discutible paisatge de Caspar David Friedrich (però, qui discuteix a un romàntic? I amb quins arguments?) Tanmateix, al costat de Turner, em sembla més aviat tísic.

O un drama en directe, gairebé ibsenià, d’Adolph von Menzel.

I, encara que pictòricament no siguin res de l’altre món, confessaré que m’agraden molt  pel seu valor purament documental les quatre “vedute” que Johann Christian Reinhart pintà des del terrat de la seva vil·la romana. Tenint en compte que els germànics que viatjaven al Mediterrani convertien el seu cervell en pur marbre, clàssic i estèril, el panorama aquí representat m’omple de reminiscències molt posteriors (Maria i Fabrizio, per exemple).

Havia pensat que la suposadament prescindible Neue Pinakothek la deixaria llesta en un sol apunt i, retrospectivament, me n’adono que en mereix ben bé dos. Demà passat ens posarem impressionistes i impressionables.