dilluns, 12 de desembre de 2011

Eih bennek, eih blávek* (1939; 1947)


La vuitena aventura començà dient-se “Tintín a Sildàvia”, però per descomptat tots la coneixem pel seu títol posterior: “El ceptre d’Ottokar”. Es tracta d’una historieta plena de dinamisme, en la qual Tintín no troba un moment de respir, els Dupondt tenen oportunitat de fer forces animalades, hi ha un cas de personalitat suplantada, també una interessant variant sobre el problema del crim comès en una habitació closa i, sobretot, representa la primera aparició de Sildàvia, la invenció més profitosa dins de la geografia fictícia de Tintín, una invenció que ha traspassat a bastament l’àmbit dels àlbums.

I on caldria situar aquesta Sildàvia?, ens preguntem els tintinaires desvagats. Per les dades que ofereix l’àlbum, sabem que es troba als Balcans, que té un paisatge muntanyós amb boscos de coníferes, però que també toca el mar, que els indígenes van cofats a la turca, que la seva escriptura és ciríl·lica, i que els minarets són part integral del seu «skyline». Per altra banda el nom d’Ottokar fa pensar més en Bohèmia o Estíria que amb els Balcans i el pelicà negre, símbol del país, té un lleuger parentesc amb l’àliga bicèfala de la bandera albanesa. Tot plegat, un poti-poti de referències de l’Europa oriental que apuntarien potser cap a Montenegro, si és que calgués filar tan prim.


Més que la localització geogràfica, un dels motius que fa interessant “El ceptre d’Ottokar” és la seva interpretació política, ja que seria el darrer títol que Hergé escrigués amb llibertat abans de l’ocupació alemanya de Bèlgica. A la llum de les acusacions post-bèl·liques, que presentaven l’autor com a un col·laboracionista, la seva postura aquí és transparent. Sildàvia és una monarquia modesta i amable (un reflex de la Bèlgica assetjada pels nazis?) i el llibre narra un intent d’annexió per part de la veïna Bordúria, país de trets obscurament germànics. Queda molt clar que Tintín està a favor de la legitimitat monàrquica, davant de les ànsies expansionistes de les potències estrangeres. Mentre que el cap del complot, president de la “Guàrdia d’Acer”, que opera des de dins del país, s’anomena “Müsstler”, inequívoca hibridació de Mussolini i Hitler. Hergé va començar a escriure aquesta aventura l’any 1938, quan les futures annexions d’Austria, Bohèmia i Polònia eren somnis encara no fets realitat. No li negarem les seves dots premonitòries, que convertirien “El ceptre d’Ottokar” en un conte moral no precisament germanòfil.

L’aventura es publicà en blanc i negre l’any 39. Per a l’edició en color del 1947, el nou col·laborador Edgard P. Jacobs, redibuixà els absurds uniformes de la guàrdia reial (per fer-los més versemblants), també alguns paisatges alpins (o montenegrins) i s’inventà coses tan magnífiques com els frescos de la sala de la corona o l’exquisida miniatura de la batalla de Zileheroum. Aquesta és la versió que conec de primera mà i, com que no és tan llunyana a l’original, estic disposat a defensar-la com a bona (els uniformes de la versió original eren de pandereta).


Ho hauria d’haver dit abans, però ho dic ara: “El ceptre d’Ottokar” ens presenta la primera encarnació de la, portentosa per tants motius, Bianca Castafiore. Hi apareix com a via de fugida, rol que sovintejarà de forma més o menys metafòrica a títols posteriors. Poques pàgines més endavant la veurem cantar a la sala Kursaal (no a l’òpera de Klow, com afirma la sovint equivocada Wikipedia). Té un micròfon al seu davant i, a l’edició original vesteix de negre amb una gran flor artificial. És anunciada com a cantant de la Scala de Milan, com si aquest teatre comptés amb una quadra fixa d’eugues. Només a la versió en color la contemplarem disfressada de Margarida, però des de la seva primera aparició l’ària de les joies de “Faust” delimita el seu repertori.

En la meva lectura infantil, Sildàvia em resultà més difícil d’entendre i de situar que l’Àfrica o l’Amèrica, o fins i tot que l’Índia i el Shangai de Tintín. A més, hi havia aquella triple pàgina engavanyadora i plena de text sobre les virtuts turístiques del país, fullet que no em vaig molestar a llegir fins que no vaig tenir una certa edat. També en aquesta aventura irrompien per primer cop vinyetes precioses, més grans del que es considera estàndard, segurament producte del pas al format de 62 pàgines. El carro de palla, el dinosaure del museu, la recepció a palau i la triomfal desfilada en carrossa són fites ineludibles de Tintín i companyia.



La darrera lectura adulta m’ha fet adonar que a Sildàvia sembla que tothom, des del secretari del rei fins a l’últim policia, conspiri contra la monarquia. Potser Tintín s’equivocava en apostar per aquest rei tan accessible i trempat, però tan poc estimat pel seu poble. També m’ha sorprès la diferència entre les escenes rurals, tan etnogràficament balcàniques, i les de la capital (Klow), que podrien esdevenir-se perfectament a Brussel·les. Per fi he entès que el poble de Слип (Slip) conté un acudit verbal. I no he deixat de meravellar-me pels paisatges de muntanya que Hergé i Jacobs bastiren, sens dubte uns dels millors de la sèrie.

Per repetir-ho una vegada més: “El ceptre d’Ottokar” és un títol molt “interessant”. O, encara diria més, molt interessant.

*Aquí hi sóc, aquí em quedo.

20 comentaris:

  1. Com, que Syldàvia no existeix? ;) Gradiosa aventura, tot i ser en teoria de les "menors".

    ResponElimina
  2. Salvador, no ho discutirem ara. Segurament Sildàvia existeix, si no, no en parlaríem aquí.

    ResponElimina
  3. Uau, és el primer cop que caic per aquest blog i m'has deixat bocabadat amb el teu anàlisi del Ceptre d'Ottokar...

    Primer perquè Tintín és el meu heroi d'infàntesa, d'adult i de més grandet! Segon perquè el Ceptre d'Ottokar va ser ja, des de ben menut, un dels meus preferits pel ritme trepidant de l'aventura. Té alguna cosa que fa que sempre aparegui com un dels meus preferits!

    M'has fet recordar que un any, per la festa major de Sabadell, crec, es va organitzar un partit de futbol entre les "seleccions nacionals" de Sildàvia i Bordúria!

    ResponElimina
  4. Doncs mira que a mi Sildàvia em fa una certa mandra, serà per haver-la sentit esmentar a tort i a dret com a signe d'una certa modernitat (oi que també sortia en una cançó d'un grup espanyol?). Però bé, ja saps que sempre et faig cabal. Vaig a recuperar-lo :)

    ResponElimina
  5. Al 66, davant els àlbums fins llavors publicats en català, vaig decidir-me pel Ceptre; el de la meva descoberta del Tintín.
    Ben d'acord en la meravellosa consistència de les muntanyes syldaves... Quanta certesa hi ha en el bedollar de l'altra riba del riu!

    ResponElimina
  6. Doncs benvingut, Porquet. No sóc gens de futbol, però un partit entre Sildàvia i Bordúria no me l'hauria perdut.

    ResponElimina
  7. Sí, Clídice, era una cançó d'un cert grup espanyol; però tot i així no crec que Sildàvia sigui paradigma de modernitat sinó de tradició i de cors i danses balcànics.

    ResponElimina
  8. Girbén, estava segur que havies fet freqüents excursions per les muntanyes sildaves: fan molt per tu.

    ResponElimina
  9. Un dels meus favorits també. Oi que la ricura miniatura té, malgrat l'evocació del passat, ones 100% hergianes?

    ResponElimina
  10. Obra mestra. Sildàvia és una de les grans creacions d'Hergé (i Jacobs). Com a país me'l crec més que cap altre de la sèrie, inclosos els reals! I molt interessant l'evolució que va tenir després... però no ens avancem, que ja arribaràs a la Guerra Freda i a la Lluna.

    ResponElimina
  11. El ceptre d'Ottokar és una obra mestra, i crec que en gran part li ho devem a Jacobs, no només per la seua aportació gràfica -espectacular-, sinó també per l'aire d'opereta que li dona a tota la narració. A punt va estar el duo Hergé-Jacobs de signar l'obra conjuntament, però finalment, es veu que l'Hergé no va cedir, i es va mantenir com a autor únic de cara a la galeria.
    Però en Jacobs hi és omnipresent a tot l'àlbum, i fins i tot s'autoretrata amb monocle i vestit de gala a la pàgina 59, a la recepció que el rei dona a Palau. L'Hergé també hi és, una mica més a la dreta, amb uniforme verd.
    Per llegir i rellegir, i ara, aprofitant el teu post, llegir-lo de nou.

    ResponElimina
  12. Kalamar, crec que és un bon compromís entre les miniatures perses i les ones hergianes i cada dia que passa m'enamora més.

    ResponElimina
  13. Sí, Santi, l'evolució de Sildàvia és tan curiosa com la de la Castafiore i no sempre amb gaire trellat.

    ResponElimina
  14. Leblansky, Jacobs era un gran aficionat a l'òpera i no seria estrany que tingués al cap alguna de les operetes "ruritanes" de Johan Strauss.

    Crec que a la recepció també hi surt la dona d'Hergé i el seu germà Paul a més d'altres col·laboradors de "Le journal de Tintin".

    ResponElimina
  15. Allau, ets un pou de sapiència! Sabia d'altres que surten a la vinyeta aquesta, però no tenia ni idea que també apareixia el germà de l'Hergé.

    ResponElimina
  16. Leb, m'ho ha xivat en Michael Farr: a l'esquerra d'Hergé hi ha la seva primera dona, Germaine, i a l'esquerra d'ella Paul Remi, amb monocle i uniforme negre.

    ResponElimina
  17. La Viquipèdia tintiniana és fantàstica. Sildàvia apareix en llocs diferents del mapa depenent de la llengua de l'entrada, per exemple.

    El lema nacional sildau sembla que també dóna problemes:
    " « Qui s'y frotte s'y pique. » ou « J'y suis, j'y reste. », selon les versions."

    Aviam si un traductor de sildau ens fa veure la llum.

    ResponElimina
  18. Puig, la bona és clarament "J'y suis, j'y reste", si emparentem el sildau amb el dialecte brussel·lenc.

    ResponElimina