dimarts, 13 de desembre de 2011

Combat a quatre bandes

Per circumstàncies diverses vam haver d’anar a veure “Carnage” de Roman Polanski molt més tard del que ens hauria agradat, quan ja algunes crítiques havien atenuat l’anticipació amb la qual es contemplava l’estrena. Així, encara que difícilment sigui una notícia fresca, diré la meva, que al cap i a la fi també escric sobre Dickens o Carroll, sense que siguin precisament novetats editorials.

És un fet ben conegut que “Carnage” adapta a la gran pantalla “Le Dieu du carnage” (2007) de Yasmina Reza, que molts vam veure fa poc més de dos anys en una versió madrilenya, en la qual destacaven les dots per a la comèdia de Maribel Verdú. Reza és una autora que s’ha especialitzat en crear tempestes dins d’un got d’aigua, tan enginyoses com superficials. Polanski, que ens havia deixat un excel·lent gust a la boca amb el seu film anterior, potser podria aspirar a empreses més ambicioses, tot i que no es pot dir que el retrat d’uns personatges atrapats en un entorn limitat quedi lluny del seu univers. Sigui com sigui, el guió el firmen conjuntament el director i l’autora, de manera que aquí hi ha hagut complicitat i connivència.

Potser el director, als seus 78 anys, després d’una temporada d’aferrissada persecució per part de la justícia americana, ha optat per una operació de prestigi que no el comprometi gaire. “Carnage” és una obra petita però luxosa, on no s’han escatimat despeses: el disseny de producció és del mític Dean Tavoularis, el vestuari de la no menys mítica Milena Canonero, l’escassa banda sonora la firma Alexandre Desplat, el millor compositor del cinema actual (amb permís de Michael Giacchino i Alberto Iglesias). I el quartet d’actors, que són protagonistes perquè no n’hi ha més, no admeten discussió: Jodie Foster, Kate Winslet, John C. Reilly i Christoph Waltz.

La filmació de qualsevol obra teatral comporta decisions adaptatives i, com que la peça original no és en si tan interessant, caldrà fixar-se en el que podríem anomenar “variacions Polanski”:
  • La pel·lícula s’inicia amb una escena on s’exposa l’agressió d’un nen contra un altre enmig d’un conflicte típic de pati d’escola (escena executada en off a l’obra teatral). Una ben sedimentada llei de la narrativa assegura que és millor no mostrar el que no és imprescindible: així, el que al teatre havíem d’imaginar, aquí ho tindrem ben present, sense cap dels beneficis de l’ambigüitat. Una escena gairebé simètrica a la fi del film sembla suggerir una lectura moral segons la qual la rancúnia és un mal més propi dels adults que del jovent.
  • “Carnage” és una coproducció francesa, alemanya, polonesa i fins i tot espanyola (quan a l’inici van començar a sortir els rètols de patrocini del Ministerio de Cultura, de Televisión Española i fins i tot de Tevetrès, vam pensar que ens havíem equivocat de sala). Malgrat aquest “pedigree” europeu, la cinta s’ambienta innecessàriament a Brooklyn (tot i que fou rodada a París). Del quartet protagonista, només Foster i Reilly són americans; per tant, la localització podria ser qualsevol altre, a menys que Polanski hagi volgut fer aquí una immensa botifarra a la justícia americana.
  • Una de les gràcies de “Un dios salvaje” era que els seus quatre actors, des de l’inici de la funció, mai no abandonaven l’escena i es veien obligats a compartir un espai únic sotmesos a una escalada de violència pujant. Quan es filma una obra teatral, es tendeix a “airejar” l’acció, i encara que Polanski no abandoni mai l’apartament dels Longstreet, permet que els seus actors de tant en tant facin aparts a la cuina o al bany. Durant gran part de la pel·lícula els personatges apareixen en composicions imaginatives, en solitari, o en grups de dos (o tres, amb l’ajuda d’un estratègic mirall). Només ben avançada la pel·lícula les dues parelles apareixen juntes a la pantalla. Hauria estat més interessant (i més fidel a l’obra) veure-les des del primer moment atrapades en el rectangle cinematogràfic per excel·lència.
  • A les crítiques que he llegit es cita sovint “El ángel exterminador” de Buñuel a causa de l’aparent impossibilitat que pateix el matrimoni Cowan per escapar de l’apartament dels Longstreet. No recordo que a l’obra teatral aquest fet fos tan accentuat. Interpreto que en una peça tan misantròpica com aquesta, on segons la teoria del tauró Alan Cowan, tots som fills d’un deu salvatge que reclama la nostra sang, Polanski hi vol afegir el seu propi corol·lari: no només som personatges disposats, a la mínima, a esbatussar-nos, sinó que a més ho busquem, potser sense gaire consciència d’estar-ho fent.
La salvació i el gaudi de “Carnage” resideix en els seus actors. Tots ells excel·leixen; però, si cal escollir, Christoph Waltz interpreta un paper d’un sol registre —el d’un  cabronàs integral—, i el broda. I encara que tothom digui que Jodie Foster sobreactua, el seu rol és el més complex i interessant de tots. Amb franquesa, vam gaudir molt de la seva presència.

Bona tarda de cinema propiciada per un plaer menor.


6 comentaris:

  1. Estic quasi d'acord amb tu. Trobo Yasmina Reza una escriptora molt eixerida però terriblement superficial. Mai no he pogut entendre la seva sort -recordo "Arte"-i sí, fa un regal als actors que han de ser virtuosos però és vacua. Ho sento. Trobo la Jodie Foster molt histriònica i la Winslet perfecte. El marit de la Foster -l'home de cel·lofan a Chicago-està genial com sempre i Waltz desgraciadament doblat per Pep Anton Muñoz resulta afectadíssim. Suposo que vosaltres l'heu pogut gaudir en versió original. Jo, amb l'anglès parlat no hi puc. Llàstima.
    Hi ha un-diguem-ne objecte-importantíssim a l'obra: el bell ram de tulipes grogues que tan importants són per la mestressa de la casa i que...
    Salutacions!

    ResponElimina
  2. Glòria, ho vam veure en versió original, tot i que va ser un exercici fatigós haver de llegir tanta lletra. Trobo molt molestos aquests doblatges on tota l'estona reconeixes l'actor que hi ha al darrera. Ens va passar fa poc amb una sèrie on un dels protagonistes era clarament l'Homer Simpson.

    ResponElimina
  3. Doblades no, gràcies. He aprés a llegir ràpid, tot abans que l'ultratge que suposa el doblatge.
    La pel·lícula no m'interessa gaire, ja que comparteixo l'opinió de la Glòria per la molt valorada Reza.
    Has vist The conspirator?, estic interessat en saber la teva opinió.

    ResponElimina
  4. No l'he vista, Joaquim, en Redford em fa una mica de mandreta i estan a punt d'estrenar-se pel·lícules que m'interessen molt més. Ja vaig veure que et va motivar força.

    ResponElimina