Tips de tipus

2012 Headline, dissenyada per les olimpiades de Londres, es pot imaginar res de més lleig?

De ser un art transparent només a l’abast dels professionals del disseny i de l’edició, la tipografia ha passat en pocs anys a ser matèria en la qual tothom hi té alguna cosa a dir. El motiu d’aquesta sobtada democratització la trobareu a la barra d’eines del vostre ordinador, on un menú desplegable us permetrà escollir pels vostres treballs d’autoedició la lletra que més us escaigui: des d’una intemporal Bodoni fins a una informal Brush Script, passant per totes les gradacions que puguin trobar-se entre el classicisme i l’aberració. Tot d’una hem descobert que els textos es poden escriure amb estètiques ben diferents i que darrera de cada aparença hi ha tota una història. Aquest bloc, fill d’un esteta amb dèries tipogràfiques, ja ha fregat el tema amb més o menys fortuna en algunes ocasions.

Possiblement, si no fos per aquesta popularitat que la tipografia ha conquerit entre els llecs, no existiria un llibre com “Es mi tipo” del britànic Simon Garfield (editat per Taurus aquest 2011), una miscel·lània sobre fonts tipogràfiques de gran amenitat per a qualsevol que senti interès pel disseny de les lletres, per la seva història i per les persones que les fan possibles.

Garfield, sense gaire ordre, va enfocant la qüestió des de diversos punts de vista, de vegades a partir d’una anècdota, d’altres a partir de la figura d’un tipògraf de talla o d’una font determinada. Desfilen algunes històries cèlebres, com la de la lletra pueril que envaí la Terra com un virus maligne o la de l’escandalós “Verdanagate” d’IKEA, junt amb d’altres menys conegudes, com la de les fonts tipogràfiques que desaparegueren al fons del Tàmesi.

Breus capítols intercalats al llarg de l’obra se centren en una o altra font determinada, interessant per la seva originalitat o el seu valor històric. Desfilen així tipus tan indiscutibles com la Gill Sans, l’Albertus, les Mrs Eaves i Mr Eaves, la Frutiger, la Futura, l’Optima, la Sabon o la Vendôme. També s’entrevista informalment a primeres figures com Mathew Carter, Vincent Connare o Luc(as) de Groot, el dissenyador de la Calibri que, gràcies a ser la lletra per defecte de tots els productes Microsoft, és possiblement la tipografia més usada del planeta.

Llegint “Es mi tipo” descobrireu com la lletra Gotham contribuí a la victòria d’Obama, us assabentareu de les tèrboles relacions íntimes del per altra banda excel·lent Eric Gill i també rebreu informació essencial sobre les preferències tipogràfiques de Jennifer Lopez (la Shelley) o Ricky Martin (la Palatino). Com a bon autor anglès Garfield dóna nombroses mostres d’humor, però el llibre és prou seriós i està curosament editat, fins i tot es pren la molèstia d’escriure cada font mencionada en la seva pròpia tipografia per fer-se una idea aproximada del seu efecte.

Com a “bonus track” reprodueix la fabulosa taula periòdica que vaig publicar aquí fa uns mesos i, per a qui cregui que ja ho sap tot sobre tipus, informa d’un joc on cal endevinar si els noms que van apareixent a la pantalla són d’una font o d’un formatge. Finalment, per a qui cregui que l’elecció de la lletra ens retrata, pot respondre quatre senzilles preguntes (en anglès) per descobrir quina és la lletra que més li escau. A mi sembla que em toca la Perpetua de l’Eric Gill i ja m’està bé.