dilluns, 19 de desembre de 2011

El país de la sed (1941, 1943)

El maig de 1940 Alemanya envaïa Bèlgica, “Le Petit Vingtième” tancava i Hergé es quedava sense feina. Per prosseguir dibuixant les aventures de Tintín acceptà treballar a “Le Soir”, un diari clarament germanòfil, una decisió que a la immediata postguerra seria molt criticada. Contemplada en fred, des del present, l’actitud d’Hergé no sembla tan reprovable; al cap i a la fi, contribuí amb el que millor sabia fer a l’esbarjo dels seus compatriotes en temps especialment obscurs. Clarament no tenia vocació de resistent, però tampoc va significar-se com a amic dels invasors: simplement evità qualsevol insinuació política. Quedaven lluny les crítiques als totalitarismes que acompanyaven el recent “El ceptre d’Ottokar”.

La primera aventura pura d’aquest temps bèl·lic fou “El cranc de les pinces d’or”, un altre gran títol per a un dels llibres més fluixos de la sèrie. I és que, apart de les icòniques llaunes de carn de cranc, poca cosa queda a la memòria de la seva peripècia central. Jo acostumo a confondre les seves aventures al desert amb les d’“Els cigars del faraó”, “El país de l’or negre” i “Estoc de coc”, àlbums que tenen molta més personalitat.

La història comença de forma una mica erràtica amb els Dupondt investigant uns falsificadors de moneda, subtrama que no conduirà enlloc. No és fins el final de la pàgina 7, després d’un inacabable ballet d’anades i vingudes sense conseqüència, que Tintín descobreix la paraula “Karaboudjan” en el dors d’una etiqueta i l’aventura es posa veritablement en marxa. Malgrat aquests estiraments del guió, a Hergé aquesta obra li quedà curta i, quan va haver d’adaptar-la al format estàndard de 62 pàgines, li calgué afegir quatre il·lustracions a pàgina sencera, que a mi sempre em semblaren un malbaratament de l’espai narratiu.


Si “El cranc de les pinces d’or” té importància històrica, és perquè significa l’aparició del capità Haddock a la vida de Tintín. Aquest fidel company d’aventures que ja no abandonarà el jove repòrter a cap dels àlbums següents, té un debut molt poc propici i em pregunto fins a quin punt Hergé no tenia la intenció que fos un personatge purament episòdic. El capità, tal com el coneixem a “El cranc de les pinces d’or”, és una desferra humana consumida per l’addicció a l’alcohol. Malgrat el seu evident bon cor, les seves intervencions són gairebé sempre catastròfiques i esdevé més un involuntari antagonista que un veritable col·lega de l’heroi. De fet, no és fins ben avançada l’aventura que coneixerem el seu cognom, detall que confirmaria que el personatge, nascut amb vocació de secundari, li havia anat “creixent” a Hergé entre les mans.

Potser el moment màgic en el qual el capità segella la seva continuïtat dins de la sèrie és quan llença la seva primera i memorable tirallonga d’improperis contra els beduïns que li han esberlat d’un tret la seva estimada ampolla d’espirituós. A la meva versió en castellà: ¡Canallas...! ¡Emplastos…! ¡Trogloditas…! ¡Desarrapados…! ¡Chuc-chuc…! ¡Salvajes…! ¡Aztecas…! ¡Sapos…! ¡Vendedores de alfombras…! ¡Ganapanes…! ¡Ectoplasmas…! ¡Marineros de agua dulce…! ¡Bachibazucs…! ¡Zulús…! ¡Doríforos…! ¡Holgazanes…! ¡Macacos…! ¡Parásitos…! ¡Papanatas…!

El capità propicia també dues escenes oníriques en les quals Tintín es converteix primer en una ampolla de xampany i després en una de Burdeus; i dic oníriques, perquè parlar de delírium tremens a una obra adreçada als infants, sembla fora de lloc. Hergé, cap al final de l’aventura apunta a una regeneració del personatge, que anirà polint en títols posteriors, de manera que l’alcoholisme del capità esdevindrà un tret més simpàtic que no patètic.

Les diferències entre la versió en blanc i negre i la gairebé immediata en color són mínimes i, apart de les vinyetes a pàgina sencera esmentades, es limiten a l’emblanquiment de la pell d’algun sequaç subsaharià, per altra banda una mica fora de lloc en el Marroc colonial on s’ambienta l’aventura. Res més a dir, passem doncs a un títol estel·lar.



15 comentaris:

  1. L'Spilberg ha fusionat aquest album amb el secret de l'Unicorn...

    ResponElimina
  2. Aquest va ser el primer que em van reagalar i el primer que vaig llegir. Té un lloc important en el meu cor, així que no sóc molt objectiu. Les alucinacions del Capità i les il·lustracions a plana sencer a mi de petit em tenien fascinat.

    ResponElimina
  3. Doncs mira que en castellà no em fan tanta gràcia les tirallongues d'en Haddock. Serà perquè sempre l'hes he llegides en català.

    ResponElimina
  4. Haddock per sí sol justifica aquest àlbum tan fluixet. Els insults (tant en castellà com en català) es van anar afinant en llibres posteriors; això confirmaria la teva tesi que Hergé es va enamorar d'un personatge inicialment secundari i el va anar mimant i fent-lo créixer al llarg dels anys.
    I a mi també em fascinaven les planes senceres; em vaig frustrar molt quan em vaig assabentar que eren pur farciment degut al pas a 62 pàgines.

    ResponElimina
  5. Sí, Aris, per explicar com es coneixen Tintín i el capità. Tenia tan oblidada l'aventura que vaig pensar que l'aparició del fort francès era una invenció de Spielberg.

    ResponElimina
  6. Salvador, amb els motius sentimentals no s'hi pot lluitar; però a mi encara no em convencen les 4 grans il·lustracions.

    ResponElimina
  7. Clídice, a mi sí que em fan gràcia, sobretot "aztecas" i "doríforos".

    ResponElimina
  8. Santi, potser van millorar, però també devien escurçar-se, perquè jo no recordava tirallongues tan llargues.

    ResponElimina
  9. A banda dels àlbums, que també em regalaren en castellà, recordo el regal d'una llauna de cranc-guardiola que mai abandonava la meva tauleta de nit.

    ResponElimina
  10. Jo me l'estimo el cranc: és l'àlbum del capità, dels deserts i de les vinyetes gegants.

    ResponElimina
  11. Puig, vas mirar si tenia restes d'opi?

    ResponElimina
  12. B-e, Kalamar, dels deserts no té l'exclusiva.

    ResponElimina
  13. Allau, cert és que aquest àlbum no és dels millors, però com bé comentes té escenes molt importants pel que vindrà després. I ben resoltes a nivell estètic i narratiu: la sortida de mare del capità cridant "Venjança!" quan li disparen i li trenquen l'ampolla de licor, són quatre vinyetes magistrals. I la pàgina 19, amb la seqüència en que Haddock s'emborratxa amb rom i acaba botant foc a la barca, és rodona. També trobo que a l'Allan li atorga un paper de dolent molt ben aconseguit, deslliurant-se del to més pallasso de la resta dels personatges dolents que apareixen a la sèrie.
    Ah, que bé m'ho passo repassant els àlbums de Tintin gràcies als teus post, gràcies, de debó!

    ResponElimina
  14. Leb, si amb això us faig tornar als originals, ja em dono per satisfet. El proper, em consta que és dels que més t'agraden.

    ResponElimina