divendres, 16 de desembre de 2011

Llençol perdut


Amb totes les bugades recents que han imposat els avanços de les noves tecnologies, molts són els llençols metafòrics que hem perdut sense que la majoria de nosaltres els hi haguem dedicat el menor elogi fúnebre. Invencions tan imprescindibles en el seu moment, com la màquina d’escriure, la regla de càlcul, el ciclostil o el Letraset han passat a millor vida sense més mostres de dol que les proferides per Javier Marías i altres nostàlgics sense gaires arguments.

D’entre aquestes extincions anunciades, recentment m’ha sorprès, i potser he estat el darrer a adonar-se, la gradual desaparició de la lletra manuscrita. I no serà perquè no hi havia senyals que m’ho indicaven des de feia temps: la sobtada longevitat dels meus bolígrafs, la virginitat dels darrers quaderns que m’havia regalat, l’enrampament que suposava escriure a mà un text de més de dues línies… És un fet irrefutable que actualment efectuem la majoria de la nostra comunicació escrita a través del teclat de l’ordinador. Premem tecles per realitzar els nostres treballs escolars, per intercanviar missives amb amics i amb desconeguts, per escriure novel·les i omplir enquestes, per fer la declaració a Hisenda i fer comentaris als blocs, per dir el que ens agrada i el que ens passa pel cap a Facebook.

No fa gaire, quan jo era un nen, un dels ritus de pas a la maduresa era l’aprenentatge de la cal·ligrafia, aquell art que no tenia res a veure amb la lletra impresa, però que agermanava la rapidesa d’expressió amb la seva llegibilitat universal. Recordo amb tendresa aquella mestra (la senyoreta Vallès, potser) que ens va fer comprar una ploma estilogràfica per afegir un polsim de personalitat als nostres escrits (eren temps en els quals el bolígraf era considerat com un nou ric sobrevingut al que calia evitar). Crec que aquest tipus d’escriptura, d’un temps ençà, és conegut com a “lletra lligada” i té molt a veure amb la històrica “cursiva”, que per la seva etimologia es relaciona amb la paraula “cursa”, o sigui que tot és qüestió de córrer (o de competir).

Pel que he llegit, els pedagogs més favorables al vent que ara bufa es qüestionen la necessitat d’aprendre aquestes tècniques abstruses d’escriptura analògica i prefereixen potenciar la vella habilitat mecanogràfica, adaptada als sensibles teclats del segle XXI.

Potser tenen raó. Una norma d’etiqueta, encara vigent fins fa ben poc, exigia que els comunicats personals (les notes de condolença, les felicitacions per algun triomf) fossin escrits a mà. No fa pocs anys que els tradicionals “christmas” de Ferrándiz han estat substituïts per correus prenyats de “powerpoints”. El manuscrit ha quedat relegat a la llista de la compra i a la presa d’apunts “in situ” (tot i que els usuaris de portàtils i tablets  cada dia que passa demostren una major capacitat d’adaptació).

Sembla que la paraula manuscrita anirà retirant-se cap al reducte de la lletra de pal sec i, finalment, a les escandaloses majúscules que criden a viva veu des de la grogor d’un Post-it. Quedarà, però, l’art rar i exquisit de la cal·ligrafia, una voluptuositat que no dependrà de luxes ni de cap avenç tècnic, només del pols savi d’un artífex.

38 comentaris:

  1. A mi ja van intentar ensenyar-me caligrafia, però he acabat havent d'escriure en majúscules si vull que m'entenguin. Tinc autèntica lletra de metge. O sigui, que no va servir de res...

    ResponElimina
  2. Quedarà, però, l’art rar i exquisit de la cal·ligrafia, una voluptuositat que no dependrà de luxes ni de cap avenç tècnic,

    Encara ara mantinc correspondència escrita de puny i lletra, per llàstima, amb una sola persona. No saps com espero les seves cartes: amb candeletes.
    El temps, la falta de temps, la societat en la que vivim, ens ha portat a això i a molt més. Per voler ser pràctics, rapits, i arribar allà on no podem arribar, ens hem deixat vèncer per la mecànica. La mateixa que ens controla tots i qualsevol dels passos que donem. Trucades, compres, llibres, música i fins i tot la talla dels sostenidors, els colors que preferim, on sóm i on anirem. Ho saben tot de nosaltres i d'axò ja fa molt de temps. Anys. Els hi hem possat en safata per culpa d'una sola cosa: de la mandra. El millor remei, pagar-ho tot amb cash i enviar la tècnica a la santa porra.
    Massa tard. La vida evoluciona i nosaltres amb ella. Tampoc tot és negatiu. Sempre hi haurà els però i els contres.

    ResponElimina
  3. Ai, Salvador, com anuncies el futur!

    ResponElimina
  4. M'emociones, Allau.
    Ho he decidit: abans que s'acabi l'any aniré a la Casa de l'estilogràfica a fer una revisió de les meues. De moment continuo fent servir, poc i força il·legible, el llapis (l'olor de fer punta...), el boli i el guix.

    pere

    ResponElimina
  5. No puc evitar el record del Mecanoscrit del segon origen. Com sabia Pedrolo que mecanoescriuriem?

    ResponElimina
  6. Sóc partidària de fer exercicis nostàlgics de tant en tant: precisament ahir proposava un petit treball de recerca sobre René Lalique, tot manuscrit i dibuixat, presentació: 20% de la nota. Els alumnes m'han muntat un pollastre! si els dius que la cal·ligrafia és un bonic exercici plàstic, llavors accepten.

    Què serà dels grafòlegs?

    ResponElimina
  7. Era bonic quan, estri en mà, era capaç d'escriure qualsevol cosa i que se m'entengués. I ara m'ha fet pensar que no m'agrada tenir el mateix problema que en Salvador (vaja, per mi és un problema); em buscaré un curs de caligrafia!

    ResponElimina
  8. Quan vaig veure imprès el meu primer TBO vaig pensar: "Quina lletra més malgirbada! T'hauràs d'espavilar... (cosa que he fet abastament)"
    Ara em plau l'exercici cal·ligràfic (tan apte per a ser practicat al ras), i he desestimat fer una versió True Type de la meva lletra manuscrita com resulta norma entre els autors de tebeos.

    Tinc una versió del Diwan del Hal·lag preciosa. Al costat dels versos en un català impecable, el mateix traductor es va cuidar de cal·ligrafiar-los en un àrab estilitzat que no entens però que emociona molt.

    ResponElimina
  9. Adoro la lletra lligada i a mi personalment em preocupa molt, el fet de perdre la capacitat d'escriure bonic i endreçat.

    A les escoles, però, han detectat que si bé els nens cada vegada fan una lletra pitjor, gràcies als correctors ortogràfics que marquen al instant les faltes d'ortografia, ara escriuen amb moltes menys faltes quan el corrector no està activat...

    Deu ser que no es pot tenir tot...però n'estic segura que a aquest pas, els Quaderns Cal.ligràfics Rubio, aviat tornaràn a fer l'Agost :-)

    ResponElimina
  10. Inútil lluitar, Mortadel·la, però si continues mantenint una correspondència per escrit, que no sigui només per llàstima.

    ResponElimina
  11. Que per molts anys, Pere, puguis continuar desplegant activitats tan primitives.

    ResponElimina
  12. No ho sabia, Glòria, però a força d'escriure tant alguna n'acabava encertant.

    ResponElimina
  13. Kalamar, pels grafòlegs no passo pena, anem sobrats de pseudociències.

    ResponElimina
  14. Ferran, estudiar ara cal·ligrafia pot ser tan bonic com inútil i per això mateix recomanable.

    ResponElimina
  15. Girbén, ja comptava amb tu com un dels guardians dels vells sabers manuals.

    ResponElimina
  16. Carme, a mi el que em passa ara, quan escric a mà, és que espero que les paraules em quedin màgicament subratllades, si cometo un error.

    ResponElimina
  17. El d'avui em sembla un tema a anys llum de ser faramalla. Penso en la fascinant i inefable diversitat de veus humanes transcrita de propi puny i lletra. Ni que sigui des de l'escassedat d'un Post-it, res millor que pronunciar-nos alt i clar.

    ResponElimina
  18. L'imminent domini xinès sobre el món occidental ens portarà una revifada de l'art de la cal·ligrafia. Però em temo, ai, que serà la seva, no la nostra.

    ResponElimina
  19. M'agradava molt fer cal·ligrafia, en uns quadernets de color carabassa, de paper fi, i no amb dues ratlles, sinó en quadrets, "porqué las señoritas tienen que hacer la letra redonda", ves a saber d'on ho van treure això aquelles dones! Els meus fills fan una lletra que fa plorar, però no els ho critico, la cal·ligrafia va desaparèixer del seu curriculum escolar fa anys i panys. El que et passa a tu és que ets un esteta ;)

    ResponElimina
  20. Quanta caligrafia vam fer! Encara sucant la ploma en el tinter, els primers anys...

    És imprescindible escriure a mà. Cal obligar els alumnes a fer dictats. La relació entre el desenvolupament mental i l'escriptura és directe.

    És cert, Allau, que nosaltres hem anat perdent el costum, però ja tenim la feina feta. Jo ja només escric a mà en la llibreta on prenc notes, sempre massa curtes.

    El dia que es deixi del tot d'escriure a mà es produïrà un tall generacional de gran transcendència.

    ResponElimina
  21. Santi, em temo que desembarcaran amb ordinadors i tot o sigui que ni cal•ligrafia xinesa aprendrem.

    ResponElimina
  22. Sí, Clídice, un esteta amb molt mala lletra.

    ResponElimina
  23. Suposo, Enric, que l’escriptura en teclat també ajudarà al desenvolupament mental, el que es perdrà és més aviat una habilitat manual.

    ResponElimina
  24. Ahir vaig anar a una llibreria que havien estat especialitzats en estudis d'arquitectura i subministrament de material addient. Em comentaven que s'estaven plantejant plegar perquè el tallers han plegat però que els fa llàstima llençar la gran quantitat de material que ja no s'utilitza des de plantilles per a lletres i sobretot tot tipus de Letraset, un clàssic que ha desaparegut del que tenen de tot tipus, dibuixos... en gran quantitat!

    ResponElimina
  25. Galde, es perden les eines i, per contra, l'ordinador ens ha convertit a tots en dissenyadors en potència.

    ResponElimina
  26. Un grapat d'entregats entusiastes acaba de salvar la fàbrica Polaroid... No és el seu un camí possible?

    ResponElimina
  27. No me'n he sortit mai, tinc de sempre una lletra desatrossa i maldestre. Sempre vaig donar la culpa a que em van obligar a escriure amb la dreta quan jo era esquerrà, però potser és nomes una excusa i soc maldestre de mena...

    ResponElimina
  28. Allau, tot és compatible. Jo publico els meus haikus dels divendres escrits a mà... sobre l'iPad, però a mà!

    Costa molt, però, eh!

    ResponElimina
  29. Així, Brian, tu deus donar la benvinguda a aquests nous temps sense manuscrits.

    ResponElimina
  30. Tirant, si escriure sobre tableta s'assembla a firmar amb un punxó, ha de ser un veritable malson.

    ResponElimina
  31. I tot i la nostra resistència, és mou: fa uns anys, jo afirmava que era incapaç de llegir en pantalla, i menys encara escriure directament a l'ordinador sense un text previ escrit a mà. Fa uns anys...

    ResponElimina
  32. Ha, ha, Leb, qui se'n recorda de fa uns anys?

    ResponElimina
  33. sempre he fet mala lletra, però actualment més que mai...

    ResponElimina
  34. Pons, acabo d'escriure una solitària felicitació de nadal i he comprovat el mateix.

    ResponElimina
  35. A mi m'agrada escriure postals des dels llocs on vaig de vacances amb la meva lletra il·legible que no va saber canviar tota la cal·ligrafia que vaig haver de fer durant força anys. També m'agrada que els meus alumnes facin redaccions, treballs i exàmens amb les seves lletres, tan diferents les unes de les altres...

    ResponElimina
  36. Montserrat, això d'escriure postals és una activitat gairebé heròica. Avui he escrit una felicitació i ja no sabia on calia posar el segell.

    ResponElimina
  37. Montserrat, t'ho dic de debò. Ah, i benvinguda, que m'havia oblidat de les formalitats.

    ResponElimina