Llençol perdut

Amb totes les bugades recents que han imposat els avanços de les noves tecnologies, molts són els llençols metafòrics que hem perdut sense que la majoria de nosaltres els hi haguem dedicat el menor elogi fúnebre. Invencions tan imprescindibles en el seu moment, com la màquina d’escriure, la regla de càlcul, el ciclostil o el Letraset han passat a millor vida sense més mostres de dol que les proferides per Javier Marías i altres nostàlgics sense gaires arguments.

D’entre aquestes extincions anunciades, recentment m’ha sorprès, i potser he estat el darrer a adonar-se, la gradual desaparició de la lletra manuscrita. I no serà perquè no hi havia senyals que m’ho indicaven des de feia temps: la sobtada longevitat dels meus bolígrafs, la virginitat dels darrers quaderns que m’havia regalat, l’enrampament que suposava escriure a mà un text de més de dues línies… És un fet irrefutable que actualment efectuem la majoria de la nostra comunicació escrita a través del teclat de l’ordinador. Premem tecles per realitzar els nostres treballs escolars, per intercanviar missives amb amics i amb desconeguts, per escriure novel·les i omplir enquestes, per fer la declaració a Hisenda i fer comentaris als blocs, per dir el que ens agrada i el que ens passa pel cap a Facebook.

No fa gaire, quan jo era un nen, un dels ritus de pas a la maduresa era l’aprenentatge de la cal·ligrafia, aquell art que no tenia res a veure amb la lletra impresa, però que agermanava la rapidesa d’expressió amb la seva llegibilitat universal. Recordo amb tendresa aquella mestra (la senyoreta Vallès, potser) que ens va fer comprar una ploma estilogràfica per afegir un polsim de personalitat als nostres escrits (eren temps en els quals el bolígraf era considerat com un nou ric sobrevingut al que calia evitar). Crec que aquest tipus d’escriptura, d’un temps ençà, és conegut com a “lletra lligada” i té molt a veure amb la històrica “cursiva”, que per la seva etimologia es relaciona amb la paraula “cursa”, o sigui que tot és qüestió de córrer (o de competir).

Pel que he llegit, els pedagogs més favorables al vent que ara bufa es qüestionen la necessitat d’aprendre aquestes tècniques abstruses d’escriptura analògica i prefereixen potenciar la vella habilitat mecanogràfica, adaptada als sensibles teclats del segle XXI.

Potser tenen raó. Una norma d’etiqueta, encara vigent fins fa ben poc, exigia que els comunicats personals (les notes de condolença, les felicitacions per algun triomf) fossin escrits a mà. No fa pocs anys que els tradicionals “christmas” de Ferrándiz han estat substituïts per correus prenyats de “powerpoints”. El manuscrit ha quedat relegat a la llista de la compra i a la presa d’apunts “in situ” (tot i que els usuaris de portàtils i tablets  cada dia que passa demostren una major capacitat d’adaptació).

Sembla que la paraula manuscrita anirà retirant-se cap al reducte de la lletra de pal sec i, finalment, a les escandaloses majúscules que criden a viva veu des de la grogor d’un Post-it. Quedarà, però, l’art rar i exquisit de la cal·ligrafia, una voluptuositat que no dependrà de luxes ni de cap avenç tècnic, només del pols savi d’un artífex.