dissabte, 31 desembre de 2011

Dècima i desig de cap dany


En arribar a aquestes dates
mirar enrere és usual
no convé fer-ho aquest any
que encara prendríem mal!

El regust que ens ha deixat
no convida a l’alegria
que prou feines hem tingut
per superar el dia a dia

No oblidarem el passat
no és gens bo perdre memòria
però per aquest cas concret
l’aparcarem a la Història

Clara és la nostra opció,
mantenir l’espurna viva,
caldrà que ho prenguem doncs
amb actitud positiva

I si l’any que ara es beslluma
no presenta bona cara
potser amagarà un cor d’or
no seria cosa rara

La dita ancestral afirma
ben carregada de seny
que qui un dia supera
dotze mesos també empeny

Com pertoca el trenta-u
d’un desembre que ara es clou
una altra vegada més
us desitjo un bell any nou!

divendres, 30 desembre de 2011

La maledicció de la pàgina 45


O era la pàgina 100?

Una de les innombrables llegendes que envolten “La broma infinita” de David Foster Wallace afirma que cal fer el cor fort i superar el seu primer centenar de pàgines, perquè després tot esdevingui molt més planer, o tan planer com ho pugui ser un monstre de vocació enciclopèdica i més de mil denses pàgines de narració inconnexa.

I és cert que el principi de la novel·la és molt ingrat i posa a prova la fidelitat del lector, com ja vaig patir en carn pròpia fa més d’un any. Les cent primeres pàgines s’estructuren a partir de fragments meticulosament puntillistes, però que no semblen tenir cap relació entre ells, més enllà de l’aparició esporàdica d’algun membre de la família Incandenza, sovint en episodis que posen en dubte la fiabilitat del narrador.

L’acció sembla esdevenir-se en una realitat geopolítica paral·lela, on tota Nordamèrica forma una única confederació i els anys han perdut la numeració per rebre el nom de la marca comercial que els patrocina (Whopper, Dove, Glad…) [Una inevitable indagació en línia m’informa que l’acció principal de “La broma infinita” té lloc entre 2009 i 2010, un temps futur quan es va publicar la novel·la el 1996, ara definitivament arxivat al nostre passat.] Es descriu també tota una tecnologia audiovisual imaginària, basada en cartutxos i CD-ROMs, que en el moment de redacció del llibre podia semblar futurista, però que a hores d’ara sona tan tronada, com si ens estiguessin parlant de “steampunk” (i això resulta entendridor en un autor que ho sembla tenir tot tan controlat com és DFW).

El vocabulari excessivament tècnic, que obliga a incessants consultes al diccionari, l’abús de sigles, i l’aparició de registres dialectals, no facilita un avanç fluid. I, a un nivell més personal, les freqüents referències esportives (al futbol americà i, sobretot, al tennis) o les detallades composicions químiques dels diversos estupefaents consumits pels personatges no m’omplen precisament d’entusiasme.

Però llavors, cap als volts de la pàgina 100 es produeix el miracle i es comença a besllumar alguna mena de connexió, tènue, remota, però que permet un primer intent d’ordenació dels materials. I això pot semblar una bona notícia, però no ho és tant, perquè el que es descobreix és que al cor de “La broma infinita” hi ha una ominosa pel·lícula que, igual que a les modernes històries japoneses de terror, fascina tant els seus espectadors que acaben oblidant tota altra activitat vital que no sigui la contemplació de la cinta, amb resultat final previsiblement mortífer.

En aquest moment el lector, que ja havia iniciat la lectura del llibre protegit amb armadura, aparell crític, i amb els sentits ben desperts, es posa a fer cabòries i, com que res a la novel·la no pot ser gratuït, es pregunta si “La broma infinita” que té entre mans no serà la versió literària d’aquest film letal. I li entra una suor freda.


dijous, 29 desembre de 2011

Der Moderne (i 2)


De la pintura alemanya que trobem a la Pinakothek der Moderne se’m fa difícil escollir alguna obra que em faci realment el pes. Aquest autoretrat en negre de Max Beckman podria ser un bon candidat: l’artista escruta sever l’exterior del quadre sense fer-se il·lusions per la realitat que hi veu. Mentre que Georg Baselitz situa la seva figura de forma torturada i impossible davant d’un camp igualment negre.

El museu presenta una de les col·leccions més completes d’obres de Joseph Beuys de tota alemanya. Es tracta d’un artista a qui se li ha donat una gran importància teòrica, però que a mi només em produeix indiferència. Les sales que se li dediquen fan pensar en una deixalleria industrial, però rescataré aquesta “Capri-Batterie” pel seu enginy poètic.


I aquí tenim el mateix Beuys retratat per quadruplicat pel seu col·lega Warhol en estil “photomathon”.


No recordo haver vist mai una escultura de Magritte, que consti doncs aquesta.


I també aquest bon tríptic de Francis Bacon, un ritual sanguinari o la tortura institucionalitzada observada fredament per una mena de jutges de pista.

Per descomptat hi havia molts altres artistes, amb obres fetes amb cordes, amb plaques d’acer, amb llums fluorescents o amb caixes de fusta. No deixaren cap empremta duradora. Per contra, hi ha obres difícils d’oblidar, com aquest personatge indescriptible de Mike Kelley.


dimecres, 28 desembre de 2011

Der Moderne (1)

La Kunstareal o Zona de Museus de Munic concentra en un sol barri monumental gran part de les seves col·leccions artístiques. Apart de l’Alte Pinakothek i la Neue Pinakothek, ja presentades a aquesta pàgina, s’hi troba també la Gliptoteca, el Museu de la Televisió i el Cinema i el Museu Egipci. La darrera incorporació és el museu Brandhorst (2009), aquest acolorit edifici que encapçala l’apunt. Diu que alberga unes 100 obres de Warhol i més de 60 de Cy Twombly, a més de treballs de Joseph Beuys, Damien Hirst, Sigmar Polke i altres artistes de gairebé ara mateix. No en diré més, perquè no hi vam entrar.

Parlaré doncs de la veïna Pinakothek der Moderne, continuació cronològica de la Neue Pinakothek, un edifici bastant espectacular de Stephan Braunfels inaugurat l’any 2002, que sí vam visitar. Dedicada a l’art dels segles XX i XXI, conté més agradables sorpreses de les que permet augurar l’exhibicionisme estèril de la seva arquitectura.


I res millor per començar que un bodegó amb geranis pintat l’any 1910 per Henri Matisse. Amb Matisse sempre tinc el dubte si era un bon artista o un bon terapeuta, ja que la seva sola presència infon amor per la vida o, dit més pròpiament, “joie de vivre”.

De Picasso en tenen tota una sala, però ja sabem que el prolífic malagueny explotava les seves troballes fins a exhaurir-les i, de vegades, fa més gràcia trobar una imperfecta  senyora Soler del seu període blau que la més agosarada Dora Maar, asseguda a una cadira de braços amb la cara totalment descompensada.


M’ha costat una mica trobar aquesta imatge onírica del 1913. Kandinsky m’ho posa fàcil a l’hora d’enfrontar-me a l’abstracció: aquí hi ha ritme, color, música, un altre bon espai per viure-hi. A la casa ideal de l’Allau, Van Gogh presidiria la cuina, Matisse la terrassa, Breughel la biblioteca, Bonnard el bany i Rothko el dormitori. Kandinsky quedaria reservat pel despatx on Allau es dedica a escriure aquestes cròniques tan estupendes, simplement perquè el fan tan feliç.

Sembla que Googgle ens posa cada dia una mica més difícil la recerca avançada: ens volen com a receptors passius del “trending topic” que ara toca. Encara així, he recuperat aquest Paul Klee magistral, modulació de signes i sentiments, que volia deixar com a testimoni abans d’anar a dormir.


dimarts, 27 desembre de 2011

Els sons del silenci


Girant la vista enrere, cinematogràficament parlant, l’any ens ha confirmat una tendència que ve de lluny, on un embolcall escandalosament brillant amaga una carència absoluta de motius per l’empatia. No és només un problema de les grans superproduccions de soroll, fúria i efectes especials (amb menció especial al Tintín de Spielberg), sinó que també cineastes menys comercials (penso en Malick i van Trier) han sucumbit a les superfícies primorosament perfectes en detriment d’una ànima amb la que es pugui relacionar l’espectador.

Pensava en tot això mentre contemplava “The Artist”, el sincer tribut al cinema silent firmat per Michel Hazanavicius, que aquest any sembla que representarà (per bé i per mal) el mateix paper d’inesperat contendent que va fer “El discurs del rei” l’any passat a la cursa pels Òscar. De moment ja té tota la crítica al seu favor (un 97% segons Rotten Tomatoes) i alguns blocaires propers, com la Júlia Costa i en Joaquim, han expressat ben alt i clar la seva aprovació.

“The Artist” explica la història d’un actor de cinema mut, un tal George Valentin (referència indissimulada a Rodolfo Valentino, tot i que amb una aparença que és una barreja de Vincent Price i Adolphe Menjou), la carrera del qual entra en decadència amb l’aparició del cinema sonor. Paral·lelament una jove actriu, de nom Peppy Miller, inicia una estel·lar carrera ascendent, la qual no impedeix que continuï enamorada mig en secret de l’autodestructiu Valentin. És una faula poc original on, a més, la intriga amorosa no té més impediments que els que imposa les necessitats del guió. La suposada gràcia de la pel·lícula és que, en temps d’imatges 3D dissenyades per ordinador, “The Artist” es presenta com un simpàtic David davant de Goliat amb les anacròniques armes del blanc i negre i l’absència de diàlegs parlats, els quals han estat substituïts per un escassos rètols intercalats.

Alguns experts són de l’opinió que l’art del cinema mut fou estroncat de forma massa prematura per l’adveniment del so i que una via estètica plena de possibilitats morí abans d’hora per culpa d’avanços tècnics no necessàriament imprescindibles. Pel camí quedaren personalitats tan considerables i serioses com les de Griffith, Murnau o Keaton. D’altres sobrevisqueren, encara que mortalment o vitalment alterats (els casos de Chaplin, Stroheim o Dreyer).

“The Artist” pretén retre homenatge als temps muts del cinema, però no ho fa a través dels seus grans artistes, sinó que empra el llenguatge de les produccions més vulgars de l’època. Copia molt bé els estereotips, però es conforma amb una estètica de sèrie B. No es pot dir que no sigui una mirada afectuosa, ni que la cinta no estigui ben realitzada. Els seus protagonistes són molt adequats i, si el treball de Jean Dujardin ha estat molt lloat, Bérénice Bejo demostra tones de “charme” (tot i que potser el seu rostre és massa “modern”). El gosset Uggie, per la seva banda, roba totes les escenes que pot.

Malgrat tots aquests elements, la pel·lícula no m’ha arribat a interessar i l’he contemplada fatigosament mentre desfilava un seguit de girs del tot previsibles. A sobre, la banda sonora de Ludovic Bource, omnipresent a un film d’aquest tipus, m’ha irritat cosa de no dir. Em sembla curiós que una obra que es presenta com a homenatge al cinema mut, trobi la superació del seu conflicte en un desenllaç que és una apoteosi del cinema sonor. En fer aquesta confessió, em sento com el personatge amargat, disposat a espatllar la festa, però jo al cinema cerco quelcom més que un pur exercici formal i “The artist” no m’ha arribat. No dubto, però, que pot fer un gran paper als Òscar.

dilluns, 26 desembre de 2011

Aeròlit (1942)


“L’estel misteriós”, començada a publicar en tires diàries l’any 1941, és una de les aventures més estranyes i fascinants de tota la sèrie. Articulada en tres actes de to ben diferenciat, té un inici al·lucinat i inquietant com poques vegades s’ha vist a can Tintín. En una nit de xafogor inusual, l’heroi descobreix un nou estel a la constel·lació de l’Ossa Major. L’observatori astronòmic confirma que es tracta d’un meteorit que es dirigeix directament cap a la Terra, com un clar precursor del planeta Melancholia. Les pàgines següents escenifiquen doncs els prolegòmens de la fi del món i no ens estalvien detalls dignes d’un malson: les rates que escapen de les clavegueres, Milú atrapat a l’asfalt que es fon, l’aranya gegantina o el profeta apocal·líptic Philippulus.


L’extensa part central del llibre narra l’expedició de científics europeus a bord de l’Aurora a la recerca de les restes del meteorit que ha ameritzat a les aigües de l’Àrtic. [N. B.: malgrat que el creuer rus Aurora fou el responsable de l’inici de la Revolució d’Octubre, aquest nom és molt freqüent tant a les exploracions antàrtiques com als vaixells de l’Armada Britànica]. Per complicar les coses, una potència enemiga, que rep el desconcertant nom de Sao Rico, intenta amb males arts avançar-se als nostres amics en la presa de possessió de l’aeròlit. Tot aquest llarg tram central és una delícia d’aventura pura sota el motlle clàssic de la cursa contra rellotge. La seqüència del gradual mareig dels savis, la tempesta a alta mar o el vol de l’hidroavió són fites gràfiques que queden en el record.

L’aterratge de Tintín sobre el meteorit marca un altre canvi de to, amb un seguit d’escenes on la natura pateix metamorfosis fantàstiques, tan trepidants com incomprensibles. En certa manera, amb aquesta illa que el mar engoleix dramàticament, retornem amb llum de dia a l’angoixa nocturna de les pàgines inicials. Malgrat la voluntat d’Hergé de mantenir-se allunyat de qualsevol temàtica compromesa, és impossible no llegir en tot aquest cúmul de visions deformades i ominoses un reflex dels temps de plom que vivia el seu país.



És interessant observar, com un altre signe dels temps, la nacionalitat dels components de l’expedició europea, tots ells pertanyents a països neutrals o de l’àrea d’influència alemanya. Apart del director de la missió, el professor Calys, belga per omissió, trobem a un suec, un alemany, un suís, un portuguès i el senyor Porfirio Bolero y Calamares de la Universidad de Salamanca. Si descomptem la nul·litat apòcrifa de les taronges blaves, aquest és el moment en el qual les aventures de Tintín s’apropen més a Espanya i cal dir que el senyor Porfirio té una retirada a Pío Baroja.

“L’estel misteriós” és el títol on el capità Haddock esdevé, oficialment i a tots els efectes, el millor col·lega de Tintín. Com a competent capità de l’Aurora és part integral de l’èxit de l’expedició i el seu alcoholisme, ara mantingut mig en secret, té més de detall simpàtic que de la patètica dependència que exhibia a “El cranc de les pinces d’or”. Sorprenentment (i aquest és el tipus de detalls que es perceben en una lectura adulta), és Tintín qui, arribat el moment, indueix el capità a beure whisky per tal de fer que surti el seu costat més noble i arrauxat. Un altre detall que m’ha intrigat és com devien entomar les autoritats alemanyes la presència d’un personatge de clara filiació britànica com Haddock (o el seu sensacional amic Chester). Em costa creure que es relaxessin en la seva censura, només perquè es tractava de literatura dedicada als infants. M’ho he preguntat, però no hi trobo resposta.

Les tires diàries en blanc i negre aparegueren l’any següent, per primera vegada, en un àlbum directament en color. Hi hagueren pocs canvis en la transició, però foren significatius. Una escena ignominiosa (i poc mencionada a la documentació acadèmica) d’un parell de jueus arquetípics que s’alegraven de la fi del món, perquè els alliberaria dels deutes contrets, s’esfumà ràpidament. Al menys cal reconèixer que Hergé s’adaptava al consell crític dels seus amics sense gaires complicacions.


A l’original, els competidors de l’expedició europea eren clarament americans, i el seu cap, un calb plutòcrata fumador d’havans, s’anomenava Bluhmenstein. En un món ideal, acceptaríem que existís la possibilitat que hi haguessin jueus sinistres que intentessin dominar el món des de les seves companyies petrolieres. Els crítics d’Hergé, precursors de la correcció política, l’obligaren a afiliar-lo a la nació imaginària de Sao Rico, conjunt de paraules sense gaire sentit. Que ara hagués estat rebatejat com a Bohlwinkel, paraula del dialecte brussel·lés amb sospitoses coincidències semítiques, no l’alliberà de sospites.

Però són aquests detalls finalment menors d’una aventura extraordinària que barreja de forma inusual els clàssics del gènere amb atmosferes delirants. Em consta que “L’estel misteriós” figura entre els títols favorits de molts lectors, si no, que li preguntin a Leblansky. Jo, per la meva banda, confesso que tinc un dels seus xampinyons lisèrgics com a clauer.

diumenge, 25 desembre de 2011

El rústec villancet o com dir Bon Nadal sense que s'acabi d'entendre


Una estrella cau al prat,
una flor s’ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.

Al·leluia, cor lassat!
Al·leluia, món gebrat!
Al·leluia, Déu és nat!
Al·leluia!

Cap herbei té tenebror,
ni cap déu fa el ploricó;
no hi ha fred ni tremolor,
que un pas d’ala se n’ho duia.

Al·leluia en tot racó!
Al·leluia en tot dolor!
Al·leluia al pecador!
Al·leluia!

A Betlem van els infants
i els amics dant-se les mans
i els promesos i els germans
i la vella en sa capuia!

Al·leluia, vianants!
Al·leluia en nostres cants!
Al·leluia, catalans!
Al·leluia!

             Josep Carner

dissabte, 24 desembre de 2011

Contra els museus o Neue (i 3)

Inicialment havia pensat dedicar un sol apunt a la Neue Pinakothek de Munic, que m’havia semblat un xic decebedora. Després de repassar la visita mitjançant el seu servei online, descobreixo que presenta molts més mèrits dels percebuts. Per descomptat, res no supera la contemplació en viu d’una pintura, però les atapeïdes sales dels museus acaben confonent l’espectador i l’arrosseguen a igualar-ho tot cap a la baixa. No tinc ni idea de com caldria fer, per fer-ho bé. En un món ideal hauríem de gaudir del dret de veure una obra mestra penjada al menjador de casa durant una setmana cada setmana de les nostres vides.

Com que el nostre no és un món ideal, mirarem amunt i contemplarem el contundent bodegó de Cezanne. En té altres de similars, però aquest no és en cap cas menor. Dibuixa molt bé tant el camí cap a Picasso com el camí cap a Van Gogh. Anada i tornada. I també em sembla molt interessant el seu autoretrat, encara que només sigui per l’inusual que és dins de la seva producció.


Un altre favorit personal, James Ensor, amb una temàtica sempre grotesca i una paleta molt característica especialment per l’ús magistral del blanc.

Gustav Klimt sempre és un perill quan fa equilibris entre simbolisme i decorativisme. Aquesta al·legoria de la música se salva de la morbositat malaltissa per les audaces formes daurades que centren el quadre.


Però encara és millor el retrat de Margaret Stonborough-Wittgenstein, un delicat poema en blancs sobre un fons geomètric Sezession.


I per acabar, el malaguanyat Egon Schiele, plantat fermament al segle XX. Curiosament aquesta “Agonia” no és dels seus quadres més esqueixats i l’acurada composició de plans i transparències fa sensació d’equilibri i repòs. El tractament àmpliament abstracte d’un motiu naturalista queda fora de l’àmbit d’aquest museu i apunta ja a la Pinakothek der Moderne.


divendres, 23 desembre de 2011

Neue (2)

Ja cap al final de la visita la Neue Pinakothek recupera el pols en arribar als impressionistes i associats, un valor segur que a tothom convenç. Potser el seu risc és el de la repetició: un quadre tan encantador com el pont d’Argenteuil, pintat per Monet, segurament ja l’hem vist a molts altres museus en diferents encarnacions intercanviables. És una presència refrescant després de tanta pintura de cartró pedra, però poca literatura permet afegir-hi. Més suggeridors són els seus lliris d’aigua. També en pintà molts, però continua admirant la seva obstinació a dur el seu art fins a les últimes conseqüències.

Degas és un favorit personal. Fins i tot en un quadre inacabat com aquest de la planxadora percebo aquestes textures gairebé cruixents, com de paper de seda o d’ala de libèl·lula.


La sala on s’exhibeixen algunes de les peces més estupendes de la col·lecció està acordonada, com si s’hi hagués comès un crim. Els Van Gogh i els Gauguin s’han de contemplar des de la mitja distància. La sincrètica nativitat de Gauguin, que barreja Tahití amb la tradició cristiana, no podria ser més adequada per aquestes dates. La marededéu, exhausta després del part, mostra el seu tors mig nu, un gat blanc a les seves cames, pell torrada sobre un groc pàl·lid. Al fons, els bous de l’establia; enlloc, en canvi, cap presència masculina. On serà el pare putatiu?

Van Gogh torna a pintar Arles, aquí barrada per una presó vegetal. Un exquisit i vibrant exercici en blaus. Costa d’entendre la poca estima que li tenien els seus contemporanis, quan les seves virtuts són tan visibles. Pregunta retòrica i fútil, quan és  evident que la nostra sensibilitat no és la mateixa que la dels nostres avantpassats. Qui ens la va fer canviar? Cezanne? De vegades els precursors els trobarem al futur.

I, per acabar, uns arquetípics gira-sols, mústics i escabellats, però amb aquesta paleta inconfusible que parla per cadascun dels seus pètals. Em quedaria a viure en aquest fons blau.


dijous, 22 desembre de 2011

Guineus, rat-penats i whisky


S’anomena pangrama a la frase que utilitza totes les lletres de l’alfabet. El pangrama ideal seria aquell que utilitzés cadascuna de les lletres una sola vegada, proesa que en llengües tan dependents de les vocals, com ho són les llatines, sembla difícil d’aconseguir. Tot i això, Josep Palau i Fabre en el seu conte “La tesi doctoral del diable” es va empescar un personatge pangramàtic de nom Alckborns Migellodjet Stuxpryz que, amb 28 lletres, s’acosta prou a aquest ideal.

Durant anys els pangrames s’utilitzaren com a textos a copiar en els exercicis de mecanografia, donat que permetien l’ús de totes les tecles de la màquina. Potser algú recordarà haver repetit innombrables vegades allò de “Jovencillo emponzoñado de whisky, qué figurota exhibe.” Sí, cal reconèixer que els pangrames no solen tenir gaire solta i tendeixen a expressar idees ben peregrines, però gràcies a la seva forçada economia sovint estan dotats d’una excèntrica comicitat. Vegeu, si no, alguns exemples en castellà que he trobat a la Wikipedia:
  • Ese libro explica en su epígrafe las hazañas y aventuras de Don Quijote de la Mancha en Kuwait.
  • Queda gazpacho, fibra, látex, jamón, kiwi y viñas.  
  • Es extraño mojar queso en la cerveza o probar whisky de garrafa.
És evident que paraules estrangeres com “kiwi”, “Kuwait” i sobretot “whisky” són imprescindibles per completar el pangrama. En català passa el mateix, com demostra la proposta clàssica de Màrius Serra: “Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d’hidrogen” (43 lletres). Els seus lectors van intentar millorar-lo, però pocs d’ells escaparen al destil·lat escocès:
  • Aqueix betzol, Jan, comprava whisky de figa. (35 lletres)
  • Zel de grum: quetxup, whisky, cafè, bon vi; ja! (33 lletres)
  • Bon joc, va, zel, mig whisky fred, quetxup. (31 lletres)
  • Camps de vol?: HKG, YQB, EWR, TIP, BJZ, FNI, LUX… (31 lletres tot jugant amb els aeroports de Hong-Kong, Quebec, Neward, Trípoli, Badajoz, Nimes i Luxemburg)
  • K, Zr, C, Md, Y, Xe, V, Bi, F, Hg, W, Tl: ¿Ja saps què són? (29 lletres amb l’ajuda de la taula periòdica dels elements químics).
Per passejar per llengües més o menys familiars, citaré un de francès (Buvez de ce whisky que le patron juge fameux), un de portuguès (Um pequeno jabuti xereta viu dez cegonhas felizes) i un d’anglès (Sphinx of black quartz, judge my vow). De fet, en anglès existeixen pangrames perfectes que utilitzen una sola vegada cadascuna de les 26 lletres del seu alfabet, però empren paraules tan arcanes que, sense un diccionari a mà, es diria que són pur dialecte d’El Senyor dels Anells. Què us sembla: Cwm fjordbank glyphs vext quiz?

En quant als italians, poble verbívor per excel·lència, poden presumir de tot un Umberto Eco que els hi regalà: Berlusconi? Quiz, tv, paghe da fame.

Més enllà dels seus aspectes lúdics i de les àrides pràctiques mecanogràfiques, el pangrama també és útil com a aparador de les possibilitats d’una font tipogràfica: amb un joc mínim d’elements permet fer-se una idea aproximada de com combinen les lletres en el seu mitjà natural, que és el del text. En castellà s’ha fet molt popular, gràcies a Windows, que l’utilitza com a text de mostra, la frase “El veloz murciélago hindú comía feliz cardillo y kiwi. La cigüeña tocaba el saxofón detrás del palenque de paja”. Aquest exemple pangramàtic treu també profit dels diversos diacrítics de la llengua.

En anglès el pangrama per excel·lència des de l’any 1888 és “The quick brown fox jumps over a lazy dog” (La ràpida guineu marró salta sobre un gos mandrós) i així arribo al veritable motiu d’aquest apunt, que només era el de demostrar que, una vegada més, la natura imita l’art. Vegeu pels vostres propis ulls.

dimecres, 21 desembre de 2011

Neue (1)

La Nova Pinacoteca de Munic s’alça davant de la Vella en una àrea d’alta concentració museística. De l’edifici original, la Segona Guerra Mundial no en deixà res, i la nova seu, inaugurada el 1981, és una construcció poc memorable, d’un postmodernisme que ara ja es veu tronat. La col·lecció s’inicià a partir de les dèries del rei Ludwig I de Baviera i, com que se centra en l’art del segle XIX, conté extrems de qualitat irreconciliable. Comença molt bé, diria que enganyosament bé, a una sala on trobem dos Goya excel·lents dins de la seva disparitat. No sabria decidir-me entre el retrat carmí i argent de don José Queraltó, metge de l’exèrcit, o el seu col·lega, gall dindi sense plomes d’una concisió i cruesa admirables.


Abans que se’m geli l’espinada, passo de llarg l’efebus de Canova i la peça de carn femenina ultracongelada de David per entrar a la sala anglesa. Aquí podré trobar un cert consol en aquesta Mrs. Thomas Hibbert de Thomas Gainsborough, una prefiguració sinistra de la ferruginosa Margaret Thatcher, embolcallada en un mar de textures exquisides. 


Hi ha també coses de Lawrence, Constable i Reynolds; però el que  realment necessito és aquest “Ostende” de Joseph Mallord William Turner, un dels seus poemes gairebé abstractes de llum i moviment. Com m’agrada tot el que pintà aquest home!


A partir d’aquí, lamento dir-ho, s’estén un llarg calvari de pintura alemanya del XIX, destinada a satisfer el gust naixent de la pujant burgesia: escenes costumistes, paisatgets de calendari, gèlides reconstruccions històriques… Cap quadre representa millor aquestes tendències a la baixa que “El pobre poeta” de Carl Spitzweg, pur bibelot que ha gaudit de singular fortuna, potser perquè l’anècdota sempre venç a la substància.

És clar que entre tanta ferralla sempre hi ha algun moble que cal salvar. Pot ser un discutible paisatge de Caspar David Friedrich (però, qui discuteix a un romàntic? I amb quins arguments?) Tanmateix, al costat de Turner, em sembla més aviat tísic.

O un drama en directe, gairebé ibsenià, d’Adolph von Menzel.


I, encara que pictòricament no siguin res de l’altre món, confessaré que m’agraden molt  pel seu valor purament documental les quatre “vedute” que Johann Christian Reinhart pintà des del terrat de la seva vil·la romana. Tenint en compte que els germànics que viatjaven al Mediterrani convertien el seu cervell en pur marbre, clàssic i estèril, el panorama aquí representat m’omple de reminiscències molt posteriors (Maria i Fabrizio, per exemple).

Havia pensat que la suposadament prescindible Neue Pinakothek la deixaria llesta en un sol apunt i, retrospectivament, me n’adono que en mereix ben bé dos. Demà passat ens posarem impressionistes i impressionables.

dimarts, 20 desembre de 2011

Madrid era una festa

El mejor intérprete del alma de Andalucía

—¿Pero de verdad que os creéis esas fabulosas narraciones? —quiso saber Patricio.
—¿Fabulosas narraciones? Ni pensarlo. Estas cartas son historias verdaderas, testimonios reales; se nota a la legua. Hay gente que hace cosas muy raras y que se siente mejor si se lo cuenta a alguien.
En el meu recorregut invers a l’obra novel·lística d’Antonio Orejudo, arribo a “Fabulosas narraciones por historias” (1997, reeditada a Tusquets el 2011), el seu fulgurant debut, que va ser guanyador a més del Premio Tigre Juan i que demostra que Orejudo es trobava en plena possessió dels seus recursos des de l’inici.

L’acció: a Madrid a principis dels anys vint del segle ídem. La trama: tres interns de la mítica Residencia de Estudiantes que comencen com a bons amics, però que la vida anirà separant a mesura que comencin a bufar els vents de la Guerra Civil. Un argument que sembla més vist que el TBO, però aquesta no seria una novel·la d’Orejudo si no defraudés a cada moment totes les nostres expectatives (o les confirmés, que ve a ser el mateix). Santos, que prové d’un poble i de l’explotació porcina, és l’innocent enlluernat per la gran ciutat, disposat a perdre la seva virginitat amb la primera dona madura que li ho permeti. Martiniano, un nebot d’Azorín, que per això mateix odia els intel·lectuals (millor no preguntar), és un home d’acció adepte als extremismes de qualsevol signe. I Patricio (a qui se li apareix el fantasma del seu oncle, el novel·lista don José María de Pereda), un jove egoista i ambiciós, disposat a tot per publicar la seva primera novel·la, una novel·la que, per cert, es titula “Los Beatles”.

Aquest trio, més que a estudiar, es dedica a practicar bretolades, fer vida de “señorito” (meuques, còctels i fox-trot) i barrejar-se amb la vida cultural madrilenya. Per les pàgines de “Fabulosas narraciones por historias” desfilen les figures senyeres de l’època: Ortega y Gasset, Ramón Gómez de la Serna, Juan Ramón Jiménez, Federico García Lorca, José Antonio Primo de Rivera… Tots ells acompanyats de la seva invariable etiqueta explicativa, gentilesa dels cartells que redacta l’inefable Sr. Iglesias (ordenança i bidell per concurs públic de mèrits):
El viernes, quince de septiembre, a las nueve de la noche, tendrá lugar una cena de homenaje y bienvenida al exquisito poeta y refinado prosista Juan Ramón Jiménez, quien se alojará entre nosotros durante el próximo curso. Asistirán a la suso mencionada cena: el ilustrísimo señor catedrático don Miguel de Unamuno, la más fuerte personalidad de la generación del 98; don José Ortega y Gasset, el incansable luchador por la europeización cultural de España; don Santiago Ramón y Cajal, el ilustre neurólogo de fama mundial; don Gregorio Marañón, que junto a una ingente labor científica cultiva los estudios históricos; don Eugenio d’Ors, célebre por su pseudónimo “Xenius”; el ingenioso escritor don Ramón Gómez de la Serna; y don Ramón Pérez de Ayala, nacido y educado en Oviedo. Tras los postres, Federico, el mejor intérprete del alma de Andalucía, nos obsequiará con una lectura pública de sus últimos poemas y con un recital de su música.
Per descomptat, ningú en surt indemne, i Orejudo, amb coneixement però també amb molta alegria, treu la pols a aquests mascarons de proa que acostumem a considerar només des de les pàgines momificades de la Versió Oficial. Es diria que el seu missatge, si és que ens proposa algun, és que cadascú té la seva pròpia versió de la pel·lícula i que, tot plegat, totes elles són meres “fabuloses narracions”. El novel·lista articula el seu relat a través de múltiples visions, que passen des de les galdosianes tertúlies “garbanceras” d’un cafè ranci, fins a cites (espero que verídiques) d’Ortega i d’Erasme de Rotterdam. Hi apareixen també cites (espero que apòcrifes) de falsos llibres de memòries, escrits molts anys més tard, intercanvi de cartes de firma il·legible, notícies de la premsa, programes d’actes i missives a un consultori sexològic/psicalíptic.

Orejudo manipula magistralment aquest gavadal de materials. Ni un sol moment baixa la guàrdia, ho lliga tot de manera que no sembli gratuït, i sembla que constantment se’n fot d’algú. I ho fa de forma inventiva i feliç. Arribat aquí, al final d’aquest particular viatge, només puc dir-vos que les quatre novel·les d’Antonio Orejudo publicades fins ara són apostes segures i que esperaré amb ànsia la cinquena. No cal que em doneu les gràcies, ell les té totes.

dilluns, 19 desembre de 2011

El país de la sed (1941, 1943)

El maig de 1940 Alemanya envaïa Bèlgica, “Le Petit Vingtième” tancava i Hergé es quedava sense feina. Per prosseguir dibuixant les aventures de Tintín acceptà treballar a “Le Soir”, un diari clarament germanòfil, una decisió que a la immediata postguerra seria molt criticada. Contemplada en fred, des del present, l’actitud d’Hergé no sembla tan reprovable; al cap i a la fi, contribuí amb el que millor sabia fer a l’esbarjo dels seus compatriotes en temps especialment obscurs. Clarament no tenia vocació de resistent, però tampoc va significar-se com a amic dels invasors: simplement evità qualsevol insinuació política. Quedaven lluny les crítiques als totalitarismes que acompanyaven el recent “El ceptre d’Ottokar”.

La primera aventura pura d’aquest temps bèl·lic fou “El cranc de les pinces d’or”, un altre gran títol per a un dels llibres més fluixos de la sèrie. I és que, apart de les icòniques llaunes de carn de cranc, poca cosa queda a la memòria de la seva peripècia central. Jo acostumo a confondre les seves aventures al desert amb les d’“Els cigars del faraó”, “El país de l’or negre” i “Estoc de coc”, àlbums que tenen molta més personalitat.

La història comença de forma una mica erràtica amb els Dupondt investigant uns falsificadors de moneda, subtrama que no conduirà enlloc. No és fins el final de la pàgina 7, després d’un inacabable ballet d’anades i vingudes sense conseqüència, que Tintín descobreix la paraula “Karaboudjan” en el dors d’una etiqueta i l’aventura es posa veritablement en marxa. Malgrat aquests estiraments del guió, a Hergé aquesta obra li quedà curta i, quan va haver d’adaptar-la al format estàndard de 62 pàgines, li calgué afegir quatre il·lustracions a pàgina sencera, que a mi sempre em semblaren un malbaratament de l’espai narratiu.


Si “El cranc de les pinces d’or” té importància històrica, és perquè significa l’aparició del capità Haddock a la vida de Tintín. Aquest fidel company d’aventures que ja no abandonarà el jove repòrter a cap dels àlbums següents, té un debut molt poc propici i em pregunto fins a quin punt Hergé no tenia la intenció que fos un personatge purament episòdic. El capità, tal com el coneixem a “El cranc de les pinces d’or”, és una desferra humana consumida per l’addicció a l’alcohol. Malgrat el seu evident bon cor, les seves intervencions són gairebé sempre catastròfiques i esdevé més un involuntari antagonista que un veritable col·lega de l’heroi. De fet, no és fins ben avançada l’aventura que coneixerem el seu cognom, detall que confirmaria que el personatge, nascut amb vocació de secundari, li havia anat “creixent” a Hergé entre les mans.

Potser el moment màgic en el qual el capità segella la seva continuïtat dins de la sèrie és quan llença la seva primera i memorable tirallonga d’improperis contra els beduïns que li han esberlat d’un tret la seva estimada ampolla d’espirituós. A la meva versió en castellà: ¡Canallas...! ¡Emplastos…! ¡Trogloditas…! ¡Desarrapados…! ¡Chuc-chuc…! ¡Salvajes…! ¡Aztecas…! ¡Sapos…! ¡Vendedores de alfombras…! ¡Ganapanes…! ¡Ectoplasmas…! ¡Marineros de agua dulce…! ¡Bachibazucs…! ¡Zulús…! ¡Doríforos…! ¡Holgazanes…! ¡Macacos…! ¡Parásitos…! ¡Papanatas…!

El capità propicia també dues escenes oníriques en les quals Tintín es converteix primer en una ampolla de xampany i després en una de Burdeus; i dic oníriques, perquè parlar de delírium tremens a una obra adreçada als infants, sembla fora de lloc. Hergé, cap al final de l’aventura apunta a una regeneració del personatge, que anirà polint en títols posteriors, de manera que l’alcoholisme del capità esdevindrà un tret més simpàtic que no patètic.

Les diferències entre la versió en blanc i negre i la gairebé immediata en color són mínimes i, apart de les vinyetes a pàgina sencera esmentades, es limiten a l’emblanquiment de la pell d’algun sequaç subsaharià, per altra banda una mica fora de lloc en el Marroc colonial on s’ambienta l’aventura. Res més a dir, passem doncs a un títol estel·lar.