dimarts, 10 d’abril de 2012

Adéu a tot allò (1958) [1 de 2]

"Le radeau de la Meduse" de Theodore Gericault, inspirador de la coberta de "Stoc de Coc"


“Stoc de Coc” pot semblar un nou cim a l’obra d’Hergé i, de fet, ho és: una aventura clàssica en ambients exòtics, un guió trepidant, una tona de malvats, un mestratge gràfic innegable, uns gags sensacionals i una documentació acurada, producte d’uns “Studios Hergé” treballant a tota màquina. El que ningú, ni el propi Hergé, sabia en el moment de la seva publicació és que aquest títol tancaria la gran etapa clàssica de l’heroi. Vindrien encara quatre àlbums i mig més, dos d’ells indiscutides obres mestres; però Tintín ja no seria mai més el mateix: l’aventura pel gust de l’aventura s’esvaí sobtadament, arribà la crisi de la maduresa en forma de psicodrama al Tibet i a partir de llavors, per a sorpresa de tothom, Hergé s’instal·là als jardins penjants del postmodernisme.

L'inici de l'àlbum amb quatre vinyetes inèdites. Així descobrim que Llantió s'immiscia tant al pròleg com a l'epíleg. Impagable la menció al "cocido madrileño" i la imatge de Nestor llegint les "Pensées" de Pascal.
He dit que ni el propi Hergé ho sabia, però potser ho sospitava, ja que aquest comiat a la innocència de Tintín és ple de mirades afectuoses a àlbums anteriors. “Stoc de Coc” —títol deliciosament eufònic, que va inspirar el mític “Stoc de pop” de Manuel Huerga i TV3, encara que l’inicial “Els taurons del mar Roig” també està bé, i és el que du la versió anglesa de l’aventura— és ple de retrobades felices amb personatges coneguts. De fet, l’elenc de secundaris familiars pot aparèixer a qualsevol cantonada, com passa amb el general Alcàzar a l’inici de la trama. La revisitació dels vells escenaris de “Tintín al país de l’or negre” (i en menor mesura, els de “Els cigars del faraó”) convida a la presència de l’emir Ben Kalish Ezab, el seu insofrible fill Abdallah, el seu rival Bab-El-Ehr, el rebel Patrash Patxà i l’agut comerciant Oliveira da Figueira. El doctor Müller continua a terres àrabs, ara sota la identitat post-nazi de Mull Patxà. Retrobarem també l’Allan Thompson (eterna nèmesi de Haddock) i, més sorprenentment, l’obscur Dawson que havíem vist per darrera vegada a la Concessió Internacional de Xangai a “El Lotus Blau”.

A la revista, el logo del vermut diu "Tartini"; a l'àlbum esdevindrà "Rossini". Un canvi de músics i potser una premonició de "Les joies de la Castafiore".
Encara més brillant és la reaparició, catorze àlbums després, del llunyà Rastapopulos, ara sota la tapadora del títol nobiliari de marqués de Gorgonzola. Els seus negocis tèrbols, base de la seva riquesa, així com el seus orígens grecs, dibuixen una connexió automàtica amb el navilier Aristoteles Onassis. Només cal un creuer, de nom “Sherezahade”, i la presència de la famosa Bianca Castafiore, per lligar caps i identificar la soprano amb la Callas. Malgrat tot, i que m’ho discuteixin els que hi entenen, per a mi la Castafiore és molt més Tebaldi que no pas Callas. I un altre cop de geni és la festa de disfresses a bord, on la diva, eterna Margarita, troba un Mefistòfil (Rastapopulos) a la seva altura.

Magistral seqüència de la cavalcada d'Haddock (Muybridge total). Malgrat la impossibilitat històrica (perquè Spielberg no havia llegit Hergé a l'època), sempre he pensat que aquesta escena va inspirar la persecució del camió al primer Indiana Jones. La primera vinyeta va semblar culturalment ofensiva i la "fàtima de prisunic" esdevingué "baiadera de carnaval" ("mona de figureta dels Pastorets", segons el gran Ventalló). Un altre tret característic de "Stoc de Coc" és la representació tècnicament acurada de tota mena de mitjans de transport: cavalls, camells, avions de caça i de passatgers, automòbils, tancs, submarins, porta-avions, bucs de càrrega, sambuks, iots, rais i llanxes. Per a qui li agraden aquestes coses, és tota una festassa.

14 comentaris:

  1. Cada cop em resulta més evident que quan acabis amb l'aparell crític de Tintín hauré de tornar a llegir-los. No he estat mai un lector tan acurat dels seus àlbums. Potser comença a ser-ne hora.

    ResponElimina
  2. Al llibre 'Bianca Castafiore' de Mireille Moons hi ha un apartat titulat "Maria et Bianca". Per als llecs en la matèria, això de la Tebaldi mereix un apunt apart.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Puig, no sabria defensar-ho gaire, però la Callas, tan morena i estilitzada sembla l'antítesi de la Castafiore.

      Elimina
  3. Un dels meus favorits de sempre. Ho té tot i tot és rodó (començant per la magnífica portada): aventures per terra, mar i aire, guerres, negocis tèrbols, retrobaments de paisatges i personatges, noves incorporacions… Però, per damunt de tot, conté la meva escena favorita de totes les aventures de Tintín, aquella en què el capità s’adona que estan transportant esclaus i esclata contra al traficant àrab, etzibant-li la més gloriosa rastellera d’insults que mai hagin sortit de la boca d’en Haddock. Cada vegada que llegeixo aquestes dues pàgines m’emociono com el primer cop.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Santi, l'homèrica còlera del capità és un cim indubtable.

      Elimina
  4. Mil gràcies, Allau, per servir-nos l'essencial vinyeta perduda d'en Néstor, amb la preceptiva lliurea, llegint al Pascal. A partir d'ara fabularé les possibles lectures d'aquest lacai erudit. I no excloc que tingués grans aptituds matemàtiques! Qui, si no ell, podia donar-li cos a la inventiva del Tornassol?

    (D'altra banda, veig que m'has exclòs del teu blog-roll. T'ho dic per a què no et perdis les novetats.)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, aquesta vinyeta perduda del Nestor, revela una personalitat oculta digna d'investigar.

      Ja miraré les novetats i, si s'ho valen, et torno a posar al blogroll ;p

      Elimina
    2. És molt d'agrair l'escepticisme que suposa aquest "si s'ho valen".
      Dono per fet que mai més tornaré a merèixer un lloc al teu blogroll perquè, ja t'ho anuncio, la meva intenció és la de ser obedient i retallar-me al màxim.

      Elimina
    3. Jordi, et vaig treure perquè havies anunciat que ho deixaves i trobo molt trista una pàgina que va agafant pols al fons del blogroll. Però igual que et vaig treure, et torno a posar. Això rai!

      Elimina
  5. Perquè la Castafiore és molt més gran que si no, jo la veig clavadeta a la Caballé, en rossa.
    Com bé dius, és una festa de llibre. M'espero a la teva segona part,
    records.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Kalamar, la Castafiore té un "pronto" que no li veig a la Caballé.

      Elimina
  6. Hola Allau,
    em trec el barret davant la teva sapiència tintinològica. I també t'agraeixo la reivindicació de Bianca Castafiore, que sempre m'ha semblat un personatge menystingut en l'univers tintinià, poc interessat en els personatges femenins. Jo també els tornaré a llegir tots desprès de llegir el teu aparell crític. Mentrestant aqui va un obsequi d'agraïment que ha penjat un amic a Facebook:

    http://a5.sphotos.ak.fbcdn.net/hphotos-ak-ash3/541997_383317415041506_100000897526354_1152026_1150341403_n.jpg

    ResponElimina
  7. Gràcies, Cuinera, pel regal tintinià. Quan arribem a "Les joies..." ja miraré de fer-li justícia al Russinyol Milanès.

    ResponElimina