dimecres, 25 d’abril de 2012

Blanc (1960) [1 de 2]

Vargese a l'Alta Savoia, vinyeta inicial de la història, mai arribada a l'àlbum.
Mireu, ho diré d’entrada: “Tintín al Tibet” em sembla una obra mestra, però també m’engavanya una mica. Ha estat visitada per tants exegetes i exaltada com a cim absolut de la línia clara, que em resulta difícil contemplar-la innocentment. No seré capaç de fingir uns ulls infantils davant d’un títol que actua voluntàriament com a prova de foc (juntament amb “El Lotus Blau”) que autentifica el veritable fan de baba davant de l’aficionat passavolant. “Tintín plora!” sembla ser el mot de pas, com ho era “Garbo riu!” a la “Ninotchka” de Lubitsch; però jo francament, un Tintín suposadament humà, per molt sincers que siguin els seus sentiments, és el que menys servei em fa.

Les respectables raons que hi ha darrera de l’àlbum ens obligaran a visitar la història personal d’Hergé, qui en aquells moments s’estava plantejant la vella qüestió del bolero, o com estimar dues dones a la vegada i no parar boig? Amb tota seguretat, Fanny ocupava el cap, el sexe i les intencions futures del dibuixant, però Germaine mantenia la llar de foc encesa i seguia sent la legítima. Un home menys escrupolós hagués tirat pel dret, però Hergé volia fer les coses bé i no ferir ningú, amb el que en resultà una situació d’infelicitat compartida pels tres vèrtexs del triangle. Les seves nits s’ompliren de malsons angoixants, on el color blanc predominava i, enmig del silenci, apareixien esquelets que maldaven per arrossegar-lo. El psicoanalista junguià a qui va acudir en busca d’ajuda li aconsellà que abandonés el noi del tupè i les seves aventures, si volia superar la crisi i recuperar l’equilibri.

Afortunadament, Hergé, com a bon catòlic, podia acceptar qualsevol cosa menys una solució senzilla i indolora com a resposta a les seves penes i treballs; així que no en feu cas i s’enfrontà als seus dimonis interiors amb les mans nues. Feia anys que la seva relació amb Tintín era més d’odi que d’amor i aquesta hauria estat una bona excusa per dir prou i abandonar la seva criatura; però preferí viatjar fins a un passat llunyà on tots dos havien estat més feliços i recuperar Chang, el seu amic xinès, tan real com  imaginat. A diferència de l’àlbum precedent, on semblava que tot l’univers que havia creat maldava per treure-hi el nas, a “Tintín al Tibet” hi apareixen només els personatges imprescindibles: bàsicament Tintín, el capità i Milú. Tornassol té una intervenció testimonial a les primeres pàgines i una d’onírica més endavant. En contra del que afirma Michael Farr sobre la seva absència, diria que els Dupondt fan un “cameo” a les pàgines 2 i 3.

Una esplèndida mostra del "caos controlat" de l'Hergé madur. Sota el crit de Tintín jo hi crec veure el cap de Dupond i els pantalons de Dupont.
Posat a reduir al màxim els elements de l’aventura, aquest serà l’únic títol de la sèrie on no hi haurà antagonista; de fet el seu detonant no podria ser més tènue, una mera premonició sense base real sobre la supervivència de Chang a l’accident aeri. Cal reconèixer el mestratge d’un guió que sap com prolongar una situació única, tot fent-la sempre interessant i variada, contraposant obstacles tant humans com naturals. Fins i tot els elements més acientífics que podrien ser susceptibles de produir-me rebuig, gràcies al tractament realista que en fa el dibuixant, harmonitzen prou bé amb la resta de l’àlbum.

Els somnis de la raó d'Hergé comencen a produir monstres ben sofisticats, com aquest deliri d'un Haddock ebri però lúcid. Hi trobareu un paisatge metafísic propi de De Chirico, la transferència de l'uniforme escolar entre un i altre actuant, una ampolla a l'esquena que és més una condemna que una alegria i un munt de paraigües que es confabulen per recordar "L'afer Tornassol". El tauler d'escacs convida Carroll al festí, mentre que l'àlfil-vaca és un recordatori modest de recents experiències de Haddock a Nova Delhi. Finalment, Bianca Castafiore s'introdueix a la historieta, encara que no hagués estat convidada.

16 comentaris:

  1. Per raons fàcils d'entendre frisava per arribar a aquest cim...
    Començaré destacant la decisiva influencia d'aquell savi del blanc que fou el gran Samivel. I, a partir de la passió muntanyenca d'aquest parisenc, endevino un vestigi segur del pensament franco-belga: la d'un neguit per unes muntanyes que no tenen. (A què sinó ens remet tota la passió ciclista pels minsos "murs" de les Ardenes?)
    Arribats aquí és no factible sinó imperatiu taral·lejar la proclama d'un PLA PAÍS que va compondre el Brel; que, ves quina cosa, és del 62 i, per tant, contemporània del Tintín al Tibet. Tampoc té res de descabellat recordar la dignitat a l'hora de plegar veles del Brel; de quan, al 66, es digué: m'estic repetint. Tot i que feble, veig un nexe entre els dubtes de l'Hergé i la decisió del seu compatriota cantant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, com veuràs a la segona part, ja aventurava que aquest seria el teu títol preferit. No havia caigut en la relació amb el "Plat pays", però és cert que Hergé tenia molta tirada a passar les vacances a Suissa, el nostre Himalaia europeu.

      Elimina
  2. Em passa el mateix (com per altra banda amb Les joies de la Castafiore): és un àlbum tan exalçat, se n'ha fet tanta retòrica i ha servit tan sovint per mirar de demostrar que el còmic és un art tan valuós i trascendent com qualsevol altre (cosa que als afeccionats a la vinyeta ens ha importat poc o gens)que costa llegir-lo amb una mica d'alegria desenfadada. Val a dir que ni de primeres, quan era un vailet, havia estat dels meus favorits.
    També m'ha inquietat això que diu en Girbén, aquest fantasma de la falta de muntanyes, tot i que a qui ens agrada el ciclisme sabem que n'hi ha poques de més boniques que les de Flandes i les Ardenes, a vegades encara cobertes de llambordes. Hi rumiaré...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alexandre, amb "Les joies..." no em passa tant, potser perquè s'adiu més amb el meu caràcter.

      Elimina
  3. Fantàstica interpretació d'aquest àlbum de Tintín. D'altra banda magistral àlbum, com tots (ho sento, sóc un fan sense criteri, esbojarrat, gruppie, sense raonament).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, Porquet, quina falta de criteri! No et posaràs pedres al fetge, no.

      Elimina
  4. Ja me l'estic mirant amb uns altres ulls.

    ResponElimina
  5. Està clar que amb patiment els artistes fan genialitats. Hergè m'entusiama aquí, li perdono tot. Espero la segona part per comentar a fons alguns detalls. No m'havia adonat del cameo, segurament perquè la calba del senyor és punxegudeta. M'encanta la gran vinyeta, els personatges, l'àvia que tricota i les cadires de Prouvé, de museu.

    ResponElimina
  6. Remarcable el contrast entre la exageració histriònica de tots els personatges de l'escena i la impassibilitat amb que Tornassol segueix llegint el seu llibre aliè a l'entorn.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Brian, Tornassol sembla ser el centre gravitatori de la imatge.

      Elimina
  7. Kalamar, sense patiments també es poden fer genialitats, com "Les joies..." proven.

    ResponElimina
  8. Sí, és una obra massa freqüentada pels teòrics però, quan un es submergeix en l'aventura, la retòrica s'oblida aviat.
    Que Tintín plora? Se me'n refot, l'element humà de la sèrie sempre ha estat en Haddock (i una mica el Milú), no en necessito més, llamp de llamp!

    (discrepo del cameo Dupondt: ells dissimulen la calba amb un anasagasti, que no és el cas del senyor de l'hotel; a més, se'l veu millor a la pàgina següent)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Santi, doncs jo continuo sense veure-ho clar això dels Dupondt. Almenys está clar que són una parella de senyors vestits de negre. Potser són els cosins Dupondt (similars als cosins Dalton).

      Elimina
  9. Acabo de descobrir Daniel Bellier. Tu em sembla que ja fa temps...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Puig, té les versions aparegudes al Journal Tintin enllaçades a la Wiki. Per això.

      Elimina