divendres, 27 abril de 2012

En precari

Malgrat ser la triomfadora (a la Primera Divisió, la castellana) de la diada del llibre d’enguany, jo ja havia comprat i llegit “El enredo de la bolsa y la vida” d’Eduardo Mendoza uns dies abans. I és que no volia que, l’un per l’altre (i per evitar fer-nos els regals obvis), Josep i jo ens quedéssim sense el llibre que més desitjàvem. Qualsevol novetat que vingui de la mà de Mendoza és motiu de joia i d’íntims aplaudiments, però la sèrie picaresco-criminal iniciada l’any 1979 amb “El misterio de la cripta embrujada” ofereix una saludable falta de pretensions i, de propina, un humor brètol sempre benvingut.
Que l’humor no sigui considerat un afer seriós no impedeix que aquests llibres protagonitzats per un foll anònim, que escriu en primera persona del singular, no continguin algunes hilarants piruetes, decorades amb un esforçat llenguatge culterà, que és en si mateix font d’impagable comicitat. Vegeu si no com s’inicia la cosa:
Llamaron. Abrí. Nunca lo hiciera. En el rellano, con la mirada fiera y el gesto intrépido adquiridos tras largos años de férreo adiestramiento bajo la férula de inhumanos sargentos, un funcionario de correos blandía una carta certificada dirigida a mi nombre y domicilio. Antes de coger el sobre, acreditar mi identidad y firmar el volante, traté de zafarme alegando que allí no vivía tal persona, que si hubiera vivido allí, ahora estaría muerta y que, por si eso fuera poco, el difunto se había ido de vacaciones la semana anterior. Ni por ésas. 
De modo que firmé, fuese el cartero, abriose el sobre (con mi ayuda) y pasmome hallar en su interior una lustrosa cartulina mediante la cual el Rector Magnífico de la Universidad de Barcelona me invitaba a la solemne investidura del doctor Sugrañes como doctor honoris causa...
No sé a vosaltres, però a mi aquestes rucades estilístiques em fan molta gràcia i només em sap greu que aviat Mendoza baixi la guàrdia i no persisteixi en aquest llenguatge florit. En quant a l’argument, si se’n pot parlar de tal cosa i si això té la menor importància, va més o menys de la desaparició de Rómulo el Guapo, un col·lega del narrador amb el que havia compartit cel·la de sanatori, i de les investigacions que aquest inicia ajudat per una colla d’arreplegats. Aquest conjunt de pàries reuneix el pitjor de cada casa: un timador conegut com Pollo Morgan, una adolescent addicta als gelats Màgnum, un repartidor de pizza de nom Manhelik, una acordionista exiliada de la perestroika o un africà albí (Kiwijuli Kakawa, el Juli) que fa d’estàtua de Ramón y Cajal a la Rambla. Amb aquest elenc desastrós s’obté un efecte còmic molt similar al que produïa el “Rufufú” de Mario Monicelli i encara s’hi hauria d’afegir la família Siau, propietària del basar xinès veí de la perruqueria del protagonista (el meu personatge favorit, l’avi Siau, il·lustre avantpassat, “una bolsa de basura en zapatillas”, segons Mendoza).

“El enredo de la bolsa y la vida” (títol poc afortunat, si voleu la meva opinió) intenta reflectir els temps presents de vaques famèliques i subcontractació de la misèria; però més enllà de la maniobra conjuntural, crec que el novel·lista no ha posat els seus sis sentits a la tasca i el to és, en general, molt irregular. No sé ben bé que és el que falla, ja que aquesta sèrie ens havia acostumat a que tot valgués. Recordo que “La aventura del tocador de señoras” (títol estúpid i, per tant, genial) era un deliri estupefaent que no hi havia per on agafar-lo, però que al mateix temps et feia venir ganes de preguntar què havia pres Mendoza quan el va escriure. Amb aquest “enredo” l’entusiasme caldrà administrar-lo.

Aquí, al llibre en qüestió, hi trobareu motius per riure en veu alta (cela va de soi), però també hi haurà moments de cul de sac narratiu, moments de desídia i moments de descarat viure de les rendes. El podem acollir a la categoria del que és acceptable, però no em sembla que Mendoza s’hi hagi esforçat prou, convençut que aquesta sèrie còmica es vendrà sola. Curiosament, el seu protagonista cada dia menys boig (malgrat els dossiers de premsa que insisteixen a titllar-lo com a tal) i menys esperpèntic comença a adquirir perfils entranyables i fins i tot desitjos de paternitat. Es diria que el novel·lista vol assegurar-li unes vellúries raonablement reposades.

18 comentaris:

  1. Com que no sóc tintinaire i ja m'agradaria però temo haver fet tard, hi ha dies que no et puc llegir. I encara em queda Dickens (Allau). I avui tampoc et llegirá perquè aquest llibre me'l deixaran aviat i tens molt ascendent en mi, amic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, no sé què fer perquè em llegeixis, parlar del temps que fa? ;p

      Elimina
  2. Tot i que trobo que el Mendoza té molts alts i baixos, "El misterio de la cripta embrujada" i "El laberinto de las aceitunas" em van fer riure molt, així que celebro l'arribada d'aquesta "continuació" de la sèrie, que caurà aviat. Les raons són les mateixes que les teves: és impagable llegir els girs lingüístics d'aquest beneit illetrat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec, Enric, que aquí et farà riure una mica menys, però tota rialla és bona.

      Elimina
  3. Respostes
    1. A mi, Francesc, m'agrada l'estúpid "con mi ayuda".

      Elimina
  4. Aquest fragment em sembla fantàstic, per això, a canvi d'aquests trossos, sóc ben capaç de consumir-ne la resta sense massa criteri si s'escau :)

    ResponElimina
  5. En tot el que he llegit de Mendoza (seriós i còmic) he trobat moments de flaquesa i una certa deixadesa per lligar les trames. Però té uns arravataments embogits que em fan perdonar-li tot. Aquest inici i l'elenc que descrius (a l'altura d'Aureli Ching Gratacós, Muscle Power i tants d'altres) ja em fan venir salivera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Santi, i m'he descuidat de mencionar al General Tat!

      Elimina
  6. Amb Mendoza m'ho passo teta, jo sí que li compraré. Alts i baixos en tenim tots..potser són les presses, sembla l'Allen, un per any.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Kalamar, diu que aquests són els llibres que li donen més diners o sigui que no sorprèn que no s'hi miri gaire.

      Elimina
  7. Era una de les opcions del Sant Jordi però em van regalar el Paul Auster i es que, encara que si puc el llegiré, des del Tocador de Señoras, el Mendoza ja desvaria. tot i amb aixó es molt divertit

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, segur que rius molt més que amb Paul Auster...

      Elimina
  8. Jo m'ho vaig passar molt bé amb "Sin noticias de Gurb", potser que repeteixi un dia d'aquests...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gemma Sara, hauries de començar amb la Cripta Embrujada. No és que calgui per la continuitat, però crec que és més divertida que aquesta.

      Elimina
  9. per cert, ja s'ha pogut esbrinar quants cigalons es va beure la nit en que va escriure l'esbojarrada SIN NOTICIAS DE GURB.?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja te'n pots riure, Francesc, que ha esdevingut text obligatori a l'escola.

      Elimina