diumenge, 1 d’abril de 2012

Postal amb turcs

Durant els anys 50 i 60 del segle passat Alemanya va començar a contractar mà d’obra estrangera per apuntalar el seu miracle econòmic. Primer foren espanyols i grecs i poc després vindrien els turcs, els quals actualment amb una població de més d’un milió i mig formen la segona comunitat més gran del país. Les germanes Yasemin i Nesrin Samdereli, nascudes a Dortmund, però d’ascendència turca, decidiren escriure sobre el fenomen de la immigració i l’experiència de créixer entre dues cultures. Després de 50 versions del guió, finalment l’any passat completaren la història definitiva que la pròpia Yasemin va dirigir sota el títol de “Almanya - Willkommen in Deutschland” i que obtingué un notori èxit i algun premi nacional a Alemanya.

El guió es desenvolupa en dos temps. D’una banda als anys 60, on es relata l’arribada primer del patriarca, després de l’esposa i fills, a un país fred i desconegut, on tot sembla més extravagant que veritablement hostil. De l’altra a l’actualitat, on la família plenament integrada i ja amb una tercera generació nascuda al país d’acollida decideix fer un viatge de retorn per revisitar la casa pairal. El tema permetria una visió dramàtica o fins i tot crítica, però aquí s’ha optat per una estilització inofensiva amb maneres de comèdia. Les escenes que s’esdevenen al passat tendeixen a la farsa innòcua, mentre que el present es mostra amb un costumisme igualment amable.

Dos o tres gags funcionen bé i algunes observacions sobre el xoc cultural (els turcs posant en dubte la higiene dels alemanys o el seu va intent de celebrar el Nadal) són perspicaces; però el to general voreja la irrealitat. El detall més revelador de la pel·lícula és que està parlada gairebé completament en alemany. L’excusa és que el nét petit no entén el turc, per tant, la seva família comença a parlar en traducció automàtica alemanya, mentre que els teutons s’expressen en un incomprensible “camelo”, cosa que afegeix confusió a l’espectador amb alguna sensibilitat lingüística.

La maniobra és clara, el film està pensat per tranquil·litzar la consciència del públic del país (Alemanya). En cap moment es presenta cap indici de rebuig o prejudici dels autòctons envers els immigrants i, si és fa alguna broma sobre la població local, aquesta incideix en tants tòpics exagerats (Hitler, Brunhildes i salsitxes), que segurament induirà els al·ludits a esbossar més somriures que a alçar la cella de les protestes.

Aquests turcs modèlics, festejats per Angela Merkel, no hi ha qui se’ls cregui. Totes les arestes han estat llimades, cada membre de la família (i també el seu poble d’origen a l’Anatòlia) ha passat pel perruquer i la manicura i, en un moment de suspensió de la realitat, el patriarca (que s’ha dedicat tota la vida a fer feines de peó) és capaç de proporcionar habitatge a la seva nombrosa família en una casa de pisos de propietat. Quan la inversemblança ataca d’aquesta manera, no és estrany que pateixi una al·lucinació i em pensi que estic contemplant el famós capítol perdut de “Cuéntame”.

9 comentaris:

  1. Ostres, una crítica més àcida que la pel·lícula! Això de voler ser políticament correctes porta a aquestes incongruències.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Costa poc ser més àcid que una pel·lícula tota mel.

      Elimina
  2. Més que políticament correcte sembla la síndrome d'Estocolm en versió vodevil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho havia pensat, Brian, síndrome d'Estocolm és l'expressió correcta.

      Elimina
  3. Una de les coses que no desperta en mi cap interés, són els metros,la casta inferior del ferrocarril, que en canvi a tu en fascina i que jo mai he censurat ni criticat, simplement he tingut la elegància de no deixar cap comentari. Suposo que és questió d'estil que a mi em sobra i a tu et falta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Disculpa, Francesc, tens tota la raó, no m'hauria d'haver ficat amb el teu fons de pantalla, que és al cap i a la fi una qüestió personal.

      Elimina
  4. no m'agrada la meva resposta, que també s'hauria d'esborrar, pero ambdues escrites estan i crec s'han de deixar, NO ES LA PREGUNTA SINÓ LA RESPOSTA la que incendia l'edifici, deia Edmon Jabés, que era u n poeta savi. Cal acceptar la crítica sincera, de fet forma part del propi paisatge, i un ha d'esser honhest i acceptar les seves mancances o incongruències.

    salut, i a reveure, però continua en guàrdia, a la que et descuidis hauré tornat a canviar la plantilla.

    ResponElimina
  5. uuuuuf Tal com ho expliques sembla una faula ensucradíssima però podria veure la pel.lícula pensant això i potser m'agradaria i tot. El problema, per mi, és si espero veure un altre tipus de pel.lícula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em dec haver explicat molt bé, perquè efectivament és una faula ensucrada.

      Elimina