dijous, 5 d’abril de 2012

La dictadura del temps


Cada nou llibre d’Imma Monsó sol presentar una visió gens adotzenada d’algun problema d’abast universal i “La dona veloç”, recent Premi Ramon Llull, no defrauda les expectatives. En aquesta ocasió el tema principal de la novel·la és el de la gestió del temps, una obsessió ben actual que, vulguem o no, ens acaba afectant a tots des de gairebé el bressol fins el sepulcre.

La seva protagonista Agnès Bach (escurçada a Nes per qüestions d’eficiència) és una psiquiatra prop de la cinquantena, que té una veritable obsessió per la planificació de les seves hores, a fi de minimitzar les activitats tedioses, però indefugibles, i disposar així de més temps per matar en ocupacions que mai no s’acaben de determinar. Aquest cercle viciós, no per absurd menys real, articula una narració no estrictament realista, però de fàcil empatia.

Els capítols alternen un relat en primera persona, on la Nes explica records de la seva peculiar família, amb la narració en tercera persona de la peripècia present de la protagonista. Com sempre amb Monsó, brilla un humor irònic i uns personatges lleument excèntrics que sorprenen, però també fan reflexionar. En exagerar l’obsessió de la protagonista fins a l’absurd, s’obté un efecte molt divertit que m’ha recordat una mica Amèlie Nothomb.
Mentrestant, com ja sabem, continua estalviant-lo, el temps. Ara, per exemple, trucarà a l’Eloi a la vegada que es fa el cafè i llegeix el diari i farà les tres coses alhora. Mai no llegeix el diari com a única acció. Sempre, mentre el llegeix, o està menjant, o està parada en un semàfor. O està rentant plats, perquè de vegades utilitza el del dia anterior per evitar mullar el terra de la cuina i, de sobte, s’adona que li ha passat per alt alguna notícia i mentre ensabona els gots s’enretira de l’aigüera i abaixa la mirada per llegir una notícia al diari mullat.
Confesso que jo també he caigut més d’una vegada en aquesta optimització multitasca, tot i que diuen que són les dones les que excel·leixen de debò en fer tres coses alhora. On ja no he arribat és a considerar la conveniència de tallar o no una relació amorosa, com fa la Nes, per raons d’estalvi de temps. Per no parlar de la Rut, la seva germana, a qui no és el temps sinó l’espai el que la devora en un dels capítols més divertits del llibre.

El problema que li he trobat a “La dona veloç” és que, tot i ser un esplèndid estudi de caràcter, no acaba de funcionar com a novel·la. Les coses que li passen a la Nes són més episòdiques que no pas impulsores de l’acció. Hi ha molts diàlegs, un viatge, uns dies fent de cangur d’una neboda, la redacció d’un llibre sobre casos clínics, la complicada relació amb el seu pare ancià (la decrepitud dels pares i com encarar-la està esdevenint un gènere narratiu per dret propi); però tots aquest fets són pinzellades que completen el retrat sense que, en el fons, alterin la trajectòria circular de la protagonista. En un llarg capítol quasi final U., el pare que Nes hauria volgut tenir i que ha estat absent durant tota la novel·la, apareix de sobte per representar el seu paper de “deus ex machina”, i revelar-li que la seva percepció de la realitat és totalment errònia. El mecanisme grinyola, igual com algunes expressions fora de lloc (“partir-se el cul de riure”, per citar-ne una).

És una llàstima, perquè aquesta novel·la, que té grans moments còmics i observacions molt fèrtils, i que a més està escrita amb una prosa lleugera que permet travessar-la a tota pastilla, acaba obligant a alentir la marxa del lector en el seu últim terç, quan t’adones que el llibre no et durà més enllà d’on ja t’ha dut.

13 comentaris:

  1. M'agrada Imma Monsó. És una llàstima que només hagi llegit dos llibres seus fins la data. Què punyetes faig amb el meu temps? (Pregunta retòrica.)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Òscar, és una pregunta retòrica que tots ens fem; però ocupar-lo amb la Monsó no és la pitjor de les respostes.

      Elimina
  2. Ui, potser és que no hauria de ser una novel·la?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, si no fos una novel·la, no li haurien donat el Llull, i són molts calerons.

      Elimina
    2. Doncs no ho acabo d'entendre, potser per això no sóc capaç d'escriure'n una :)

      Elimina
  3. Em passa una cosa així amb tots els de l'autora, la veritat. Ara estic llegint aquest per casualitat i té fragments realment bons però és el que tu dius...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, d'altres llibres seus m'han semblat més rodons. Aquest, a partir d'un cert punt deixà d'interessar-me.

      Elimina
  4. Fent un símil informàtic jo diria que tenim un cervell d'un sol nucli, i que quan pensem fer multitasca en realitat estem treballant per interrupcions. Potser va a persones, però quan intento llegir i escoltar música, o no estic per una cosa o no estic per l'altre, i acabo deixant una de les dues. I si hem de creure els responsables de seguretat vial, quan la gent va parlant amb el mòbil, ni que sigui amb un "mans lliures", li passa el mateix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Brian, potser és així per activitats intel·lectualment exigents, però cantar a la dutxa o llegir menjant es pot fer de forma simultània.

      Elimina
  5. Trobo que el tema és interessant, la multitasca pot ser molt agradable si no es fa expressament per "aprofitar" el temps, per exemple, acostumo a llegir i escoltar música al mateix temps (el que sí que és veritat és que la música llavors passa a un segon terme, potser sí que una atenció plena a les dues coses és difícil o impossible, com dèieu).
    Acabo de veure que tinc a mitges "Millor que no m'ho expliquis". Potser que el reprengui un dia d'aquests...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan llegeixes, la música queda en segon pla, almenys que entenguis les paraules, que llavors és molt empipador. Va molt bé escoltar música quan planxes o fas els llits.

      Elimina
    2. Vaig intentar llegir una novel·la d'Imma Monsó i no la vaig poder acabar. Que consti que em va semblar una escriptora intel·ligent, irònica però ni el què deia ni el com ho deia em satisfeien. Com a tants altres escriptors que no m'entusiasmen, desitjo que segueixi tenint sort.

      Elimina
    3. Glòria, la seva manera de fer no és per tots els gustos i de vegades desconcerta. El seu llibre que més m'agrada és "Un home de paraula" que no és una novel·la sinó l'emocionant relat de la mort del seu company.

      Elimina