dimarts, 3 d’abril de 2012

Indiscret

—Tieta? Hooola, sóc la Rosaura… Com que quina Rosaura? La teva neboda!… La filla de la Dolors, sííííí, qualsevol diria que tens tantes nebodes… Bé, sí, la filla de la teva neboda, ho feia per escurçar, que això de neboda valenciana no m’agrada gens… No, no cal que t’excusis, potser t’he agafat en mal moment… La migdiada? Però si només són quarts de tres!… Tant d’hora dines? Ai, perdona, no ho sabia, jo és que jo encara no he dinat… No, no sóc a casa, sóc al bus… Sí, sí, a l’autobús… No, és que aprofito l’hora de dinar de la feina per fer uns encàrrecs… La qüestió és que et trucava per donar-te una bona notícia: en Josep Maria i jo hem decidit casar-nos!… En Xavier? No sé de què em parles, jo no he tingut cap “nòvio” que es digués Xavier, et deus confondre. Potser et refereixes a en Francesc... Sí, és clar, sant Francesc Xavier, per això ho dius; però el meu ho celebrava per sant Francesc de Paula i em parles de fa molt de temps... Ho vam deixar córrer fa més de deu anys… En Josep Maria, si tu el coneixes!, te’l vaig presentar a l’aniversari de la Montsita… Sí, més aviat alt i amb el cabell que li comença a clarejar… Com pot ser que no te’n recordis? Qualsevol diria que canvio d’home com qui canvia de muda… Bé, com vulguis, però ens casem… Que quan? Encara no ho sabem. M’ho va proposar abans d’ahir. Ara hem començat a iniciar els tràmits, però volia que ho sabessis abans que ningú… Sí, a la mamà ja li ho he dit, no passis ànsia... Sí, als meus germans també… És clar que hi estàs convidada!… No, no serà a cap església…  Sí, ja ho sé que a la mamà li hauria agradat, però ni en Josep Maria ni jo som gaire de missa i al papa tant li fa. Encara així, mirarem que la cerimònia civil sigui lluïda. Potser a l’ajuntament de Sant Privat... No, de debò que és molt bonic i gens fred. L’alcalde és amic d’en Josep Maria de tota la vida, van anar a escola junts i segur que farà un discurs molt sentit… Jo ja li he dit a en Josep Maria que si no m’organitza una cerimònia especial, no cal ni que ens casem... Llista de noces? No siguis ridícula, ho tenim tot, Fa sis anys que vivim junts. Amb que vinguis, serà suficient… Ara t’he de deixar, estic arribant a la meva parada… No, no, tranquil·la, no cal que facis res, jo t’aviso… Ja en parlarem, compta que tindràs algun mitjà de transport. La tieta Victòria està igual que tu… Petons, sí, sí, petons, et deixo… Sí, sí, t’he de deixar. Molts petons. Parlarem aviat.

—Mama? Torno a ser jo, acabo de parlar amb la tieta Carme. Ja li ho he dit, perquè es vagi preparant… L’he trobada una mica confosa, crec que el cap no li rutlla gaire… Es pensava que encara sortia amb en Francesc, imagina’t… No, sóc al bus… Sí a l’autobús… I tu com segueixes?… I la cosa no millora?… No podria baixar el papa a la farmàcia i…? Sí, ja ho sé, que ell va a la seva i no t’hi pots refiar; però no és normal que et duri tants dies. Tu ves bevent molta aigua, no sigui que et deshidratis… Intentaré passar… No sé si avui o demà, avui ho tinc una mica malament… Cuida’t… T’he de deixar, que estic arribant a la meva parada. Petonets.

—Hola, xato, sóc jo… Sí, al bus, a l’autobús. I tu?… Ja he fet tota la ronda de trucades que faltaven. La majoria les he fetes des de la feina… Sí, tothom està avisat, o sigui que ara no et pots tirar enrere (ha, ha)… Pobre de tu! Has parlat amb el teu amic?… Ostres, no havia caigut que hi va haver eleccions municipals l’any passat. I ara què fem? Que la cerimònia, sense que sigui religiosa, vull que quedi mona… Doncs espavila!… Acabo de parlar amb la mama i continua amb les cagarrines… Sí, tot són corredisses al vàter i només fa aigua. Em comença a preocupar. L’hauré de passar a veure, però no avui, que tinc hora a la podòloga. Et veuré al vespre… Xato, sí, jo també. T’he de deixar, que estic arribant a la meva parada.

Fa estona que he desistit de llegir el breviari de poemes de Martí i Pol que duc entre mans i, abans que Rosaura faci la següent trucada, li etzibo:

—L’ajuntament de Cercadans a l’Alta Cerdanya té una sala pregòtica, ideal per a casaments laics, on vostè, en Josep Maria i les seves innombrables tietes xarugues podran viure una experiència matrimonial inoblidable. I per les cagal·leres de la seva mamà, em permeto recomanar-li l’aigua de llimona, l’arròs bullit i la poma rallada. Remeis tradicionals, ja ho sé, però que no depenen tant d’un gest del dropo del seu papà com ho són els medicaments farmacèutics.

Rosaura per primera vegada s’adona de la meva existència i em mira amb expressió horroritzada. Com si estigués violant la seva intimitat.

25 comentaris:

  1. Això és real? :-)) De veritat ho has fet? ;-)))

    ResponElimina
  2. Assumpta, aquí no hi ha res de real, només escriptures. No pateixis.

    ResponElimina
  3. Ah, doncs em feia gràcia pensar que, per fi, algú havia fet una cosa així :-))

    Ja suposava que Rosaura era un nom literari, i que ho havies adornat una mica, però m'havia cregut que la història de fons era certa i ben certa ;-)

    ResponElimina
  4. Assumpta, més enllà del nom (ridícul) de Rosaura, la història és pura veritat quotidiana. Dit de forma ben breu, estic fart dels excrements que no són meus.

    ResponElimina
  5. I tant que és veritat!! Es podrien aprofitar les converses per mòbil que ens obliguen a escoltar contra la nostra voluntat per escriure un llibre sencer, començant com tu has començat aquest relat :-)

    ResponElimina
  6. Doncs jo ho trobo la mar de distret sentir les converses dels altres i sobretot si són tant animades com les de la Rosaura. Entre el Martí i Pol i la Rosaura no dubto en cap moment per a qui escoltar!

    Intervenir, intervenir... però, mai m'hi ha llençat en conversa en mòbil però en conversa entre més de dues persones de forma presencial i no virtual si que ho he fet! ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, habitualment les converses en veu alta són molt més tedioses que els llibres que pretenc llegir.

      Elimina
    2. Però el directe sempre és el directe!

      Elimina
    3. El directe està sobrevalorat.

      Elimina
  7. funciona així la cosa, t'assabentes de la vida privada de la gent anant pel carrer, i després hi ha els atres que van caminant, gairebé sempre amb un somriure als llavis i teclejant amb les dues mans que un dia se m'estamparàn contra un fanal. Abans quan alguna anava pel carrer xerrant tot dsol, ers deia que estaba boig, ara n'està ple.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, coneixem millor la vida de les altres famílies que de la pròpia. Jo, mirar la pantalleta no, però alguna vegada sí que he llegit caminant i algun dia m'estamparé a un fanal.

      Elimina
  8. Quanta raó tens, Allau. A mi també em produeix molta incomoditat aquesta intimitat forçada i no buscada a que ens sotmeten els que expliquen la seva vida per mòbil en els transports públics. Hauríem de recuperar allò que en deien "urbanitat"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cuinera, potser hem quedat desfasats i a l'era de Facebook tot és públic, res no és privat.

      Elimina
  9. M'acabo de trobar amb dues Rosaures granadetes, una al bus i una altra al tramvia. Si t'arribo a llegir abans, també les hauria engegat..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquestes coses d'engegar el personal, només ho gosem fer de forma virtual.

      Elimina
  10. Lo de estar fart dels excrements aliens resumeix molt bé la situació. D'acord amb la Cuinera: és absència de consciència cívica i és molt anterior al mòbil, que simplement n'ha esdevingut l'eina perfecta del seu esclat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Brian, potser va començar el dia que vam posar els peus sobre el seient del davant.

      Elimina
  11. Sembla molt poc practic això d'escurçar l'autobús i deixar nomes la cua.
    Al final resulta un busautobus i algun aclariment afegit.
    Salut

    ResponElimina
  12. Uf! a mi em costa molt reprimir-me de posar els peus al seient del davant, tenint tirada com tinc a l'horitzontalitat. #merdadevolució! Però una Rosaura et distreu cosa mala i, al damunt, et dóna un apunt. No només li hauries d'haver dit això, sinó que l'hauries d'haver convidat a un cafè per agrair-li el "material" i si tenia més tall, o més tietes xarugues :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, tampoc cal abusar. A més, aquesta "tranche de vie" està molt embellida: els casos reals fan badallar.

      Elimina
  13. Molt divertit el retrat de l'absurd i d'una incomoditat quotidiana que heu descrit molt bé en els comentaris. En general, a mi aquestes coses a l'autobús m'entretenen però en altres contextos on les infinites Rosaures m'expliquen la vida i he de dir alguna cosa sovint m'esgoten...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marta, aquestes coses entretenen si tens ganes que t'entretinguin, si no, són una molèstia.

      Elimina
    2. Breu i bo. Sense narrador tira tot sol i ens sorprèn al final. Allau, se t'agraeix que avui en lloc de comptes hagis optat per conte.

      Elimina
    3. Glòria, és que ja us havia mantingut massa dies amb una dieta sense ficció.

      Elimina