dimecres, 11 d’abril de 2012

Adéu a tot allò (1958) [2 de 2]

Piotr Szut, un secundari amb dret a figurar a la coberta. La mirada pertany a Rastapopoulos.
La intervenció de l’estonià Piotr Szut, que sempre m’ha semblat dibuixat per en Madorell, representa l’únic personatge nou de “Stoc de Coc” que repetirà en el futur. Trobo curiosa l’elecció de la seva nacionalitat, en uns anys en els que Estònia es trobava integrada dins del bloc comunista: pel context s’ha d’entendre que es tracta d’un mercenari exiliat.  També m’ha cridat l’atenció que l’exèrcit d’Estats Units aparegui com a “deus ex machina” salvador, a la manera del Setè de Cavalleria, quan Hergé en títols anteriors havia mostrat la seva poca simpatia pels ianquis, que havien estat els malvats poc dissimulats en alguna de les aventures. Llegeixo que, a l’època, l’autor estava en tractes amb una editorial de Nova York per introduir-se en el mercat americà. Les negociacions no dugueren enlloc i el detall de donar un paper rellevant al porta-avions U. S. S. Los Angeles quedà sense recompensa. Per cert, potser aquest és el punt més feble de l’àlbum: la seva precipitada resolució, on l’embolicada troca on intervenen (recordem-ho) el mercat negre d’armament, el tràfic d’esclaus, el cop d’estat al Khemed i els intents del general Alcàzar per derrocar el coronel Tapioca arriben a una conclusió feliç a través d’una gran vinyeta plena de retalls de diari.

Concisió narrativa o peresa? Com solucionar tot l'embolic en menys d'una pàgina.
“Stoc de Coc” presenta de forma clarivident també l’amenaça del món exterior, tan típica d’aquells anys misantròpics d’Hergé. Comença amb la intrusió del temible Abdallah i la seva cort nòmada a l’equilibri aristocràtic de Moulinsart. I acaba amb l’impertinent Serafí Llantió, que envaeix el parc del castell amb el seu “rally”  automobilístic (una altra reaparició que encara no havia mencionat!)

Invasió de Moulinsart a càrrec de Llantió i els seus sequaços: tret de l'experiència personal d'Hergé.
M’agradaria observar com les investigacions del professor Tornassol poden passar d’un àlbum a l’altre del més sublim al més banal. Després de dissenyar un coet per viatjar a la lluna i una arma de destrucció letal, la invenció d’uns patins elèctrics sembla terriblement mundana (però molt divertida). I en quant a la seva sordesa, que als episodis lunars havia estat resolta primer amb una trompeteta i després amb un “sonotone”, retorna molt explicablement a tots els títols posteriors: els gags als que dóna peu s’ho valen.

Aquí Spielberg ja no tenia excusa i la inspiració pel seu tercer Indiana Jones és palesa.
Per a un lector infantil, com era jo, el llibre anava més ple de notes a peu de pàgina del que seria possible entendre. I recordo com m’impacientava la beneiteria dels negres, entossudits per viatjar a La Meca, malgrat les amenaces d’esclavatge. És clar que jo vaig llegir la versió original, encara no tamisada per la correcció política, on els africans parlaven com els indis de les pel·lícules. Mostra de com hem canviat, el gag de l’explosió del tauró que es menja la mina submarina, només ara m’ha semblat cruel.

De totes maneres “Stoc de Coc” té poc de problemàtic i molt de celebració d’una forma de fer massa sancionada per l'èxit. Havia arribat el moment de créixer.

10 comentaris:

  1. Potser sí que la vinyeta dels retalls de diari denota una certa peresa, però a mi m'agrada perquè em recorda aquelles pel·lis del Hollywood daurat on anaven apareixent, una rere l'altra, portades de diaris per sintetitzar l'acció. Li dóna un aire clàssic que li escau molt bé a aquesta aventura tan canònica.
    (impagable el pobre Néstor decandit pels efectes successius d'Abdallah i Serafí Llantió)

    ResponElimina
  2. la portada es de les millors del Tintin i es veritat, l'album sembla Indiana Jones (bé, seria al reves Indiana s'assembla a Tintin)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, està clar que Hergé i Spielberg estaven condemnats a trobar-se.

      Elimina
    2. “Stoc de Coc”, no sé per què, és un dels àlbums que menys recordo. Però, com ja et vaig dir l'altre dia, m'has fet venir gana.

      Elimina
    3. Doncs, Enric, és dels que paga la pena revisitar.

      Elimina
  3. un final brusc, ni tan sols es despedeixen del Piotr!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Devien saber que es retrobarien en el futur.

      Elimina
  4. Benvolgut tintinòleg, voldria un aclariment al peu de foto de la vinyeta final: "tret de l'experiència personal d'Hergé". No m'estranya que fa poc es fes una exposició sobre Tintín i els cotxes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sembla, estimat Puigmalet, que degut a la fama d'Hergé el venien a emprenyar sovint a la seva casa de camp amb tota mena de ginkames i jocs de pistes (amb preguntes del tipus: quantes finestres té la façana principal? o quant pesa la reixa?)

      Elimina