dissabte, 27 de desembre de 2014

Blau


El quart àlbum de Joni Mitchell va ser publicat l’any 1971 sota el nom de “Blue”, un color que en la llengua anglesa té sempre connotacions tristes. De fet la seva inspiració final es deu al trencament de la relació amb James Taylor o sigui que el títol no sembla totalment desencertat. Una vegada més el disc és un afer auster de folk infrainstrumentat i sofisticació creixent. Per a alguns oients el to confessional voreja la impudícia, fet que no impedeix que aquest “Blue” sigui l’obra de Mitchell més propera al canon, digna de figurar a totes les llistes, començant pels 500 Greatest Albums of All Time de Rolling Stone Magazine (2003), on ocupa el lloc número 30 i és la primera entrada femenina. Així mateix el gener de 2000 el New York Times va escollir “Blue” com un dels vint-i-cinc àlbums que representen un punt d’inflexió i un cim de la música popular del segle XX, fita discutible però igualment impressionant.

Per primera vegada la coberta del disc no és obra de Joni, sinó que presenta una fotografia molt blava de Tim Considine. Crec que tots sortim guanyant.

En quant a la cançó titular Blue/Blau, no es pot dir més amb menys recursos; especialment en una època on estimar un heroïnòman et condemnava a terra de ningú:

Les cançons tristes [blaves] són com tatuatges
Ja saps que he estat a mar abans
Corona’m i llença’m l’àncora
O deixa’m fugir navegant
Ei, Blau, aquí tens una cançó
Tinta en una agulla
Sota la pell
Un espai buit per omplir
Bé, hi ha tants que s’hi enfonsen
Que has de continuar pensant
Que pots superar aquestes onades
Àcid, beguda, i sexe
Agulles, pistoles, i herba
Un munt de rialles un munt de rialles
Tothom diu que l’infern és el camí que mola més per fugir
Bé, jo no ho crec
Però malgrat tot hi faré una ullada
Blau, t’estimo

Blau, aquí tens una petxina
A dins hi sentiràs un sospir
Una cançó de bressol nebulosa
La meva cançó per a tu



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada