dijous, 18 de desembre de 2014

Racons amb encant

Lesbianisme pànic
Cap organisme viu pot conservar el seny gaire temps en condicions de plena realitat; fins i tot les aloses i les cigales, segons diuen, també somien. Hill House, insana, es retallava solitària contra els turons, servant obscuritat dins seu; feia vuitanta anys que hi era i podia aguantar-ne vuitanta més. A l’interior, els murs seguien drets, els maons perfectament arrenglerats, els terres eren sòlids i les portes estaven prudentment tancades; el silenci s’estenia incansable contra la fusta i la pedra de Hill House, i el que fos que s’hi passejava, s’hi passejava sol.
Ningú li negarà a Shirley Jackson la seva mà per escriure principis de novel·la difícils de superar. Fa dos anys i escaig ho comentava a propòsit de “We Have Always Lived in the Castle” (que us commino a llegir, així que l’editorial ”l’altra” la publiqui en un futur que s’augura pròxim). Però el text liminar citat a dalt pertany a “La maledicció de Hill House”, que és el llibre més recent del meu club de lectura (publicat a “l’altra”, i raonablement traduït per Martí Sales, malgrat la bogeria del text). Amb aquesta novel·la de 1959 la Jackson esdevingué la mestressa titular del gènere de les cases encantades, encara que ni fos un gènere gaire reconegut, ni el llibre contingués gaires encanteris. Tal fou l’eco que provocà, que esdevingué l’any 1963 el film “The Haunting”, un clàssic de l’horror en blanc i negre que dirigí el sempre professional Robert Wise amb Claire Bloom, Julie Harris i Russ Tamblyn al repartiment. L’any 1999 l’holandès Jan de Bont filmà una nova versió, aquesta completament infidel a l’original, amb Catherine Zeta Jones, Lily Taylor, Liam Neeson i Owen Wilson. Fou execrada amb unanimitat.

Però tornem al llibre el qual, malgrat les promeses genèriques, s’entesta a defraudar-les totes. Hi ha, sí, un casalot d’aspecte tòxic i arquitectura enrevessada, on el doctor Montague, un antropòleg expert en qüestions paranormals, convida altres tres persones per una estada estiuenca (ja d’entrada l’estació de l’any menys propensa al misteri). Es tracta de Theodora, esperit lliure i alegre amb dots telepàtiques, Eleanor, tímida, fràgil i possiblement neuròtica, i Luke, el jove tarambana que heretarà la casa en el futur. Els primers dies transcorren en un anticlímax de pícnics assolellats i diàlegs faceciosos amb alguna insinuació de caire sexual. La suposada llegenda terrorífica de Hill House, un cop el doctor la desgrana, no resulta particularment distingida (ni gaire terrorífica, si vas a mirar). I quan finalment apareixen els fenòmens paranormals (cops a les portes, taques de sang, missatges escrits en guix a les parets), són immediatament contrarestats per tocs de comèdia que impedeixen que l’atmosfera es carregui en excés.

Còmica és, per exemple, la senyora Dudley, minyona gòtica que repeteix a qui vulgui escoltar-se-la les hores a les quals serveix l’esmorzar i el dinar. Còmica és també la vulgar senyora Montague, que apareix a mitja novel·la decidida a emprendre totes les investigacions que el seu marit només ha esbossat tímidament i que acabarà sent l’única immune als encanteris de la mansió. I, si no és còmica, és almenys xocant l’actitud dels quatre protagonistes, entre els quals circulen sentiments ambigus i suggestius.

Tret dels paràgrafs inicials i del final, “La maledicció de Hill House” adopta (en tercera persona) el punt de vista de la poc equilibrada Eleanor, un cas ideal de narradora poc fiable. La sospita més ben fundada apunta a que tot l’encanteri de la casa té lloc dins del cap de la pobra noia, veritable víctima de la possessió. Original i anticonvencional com ella sola, aquesta novel·la hauria de ser una màquina infal·lible per engendrar fans de la Shirley Jackson.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada