diumenge, 21 de desembre de 2014

El Hobbit torna a casa per Nadal

La batalla és el concepte
Intentaré fer poca sang, perquè ja em vaig despatxar de gust quan es van estrenar les dues parts anteriors, i mentiria si digués que he anat enganyat a veure “The Hobbit: The Battle of the Five Armies”; ja sabia més o menys el que podia trobar i només era qüestió de calibrar si se’m faria o no molt feixuga la contemplació d’aquesta epopeia final de la Terra Mitja. Havia comentat a bastament l’exageració que significa dedicar una trilogia de films sobredimensionats a l’adaptació d’un llibre que no depassa les tres centes pàgines, el que ignorava és que inicialment el projecte contemplava només dues pel·lícules, i fou només quan ja s’havia conclòs el rodatge principal que es va decidir fer una tercera part. Això explicaria el desgavell estructural dels dos primers lliuraments: un episodi inicial durant la meitat del qual no succeïa res i una segona part farcida d’incidents digressius i que acabava interrompuda en un moment de màxim suspens.

“La batalla dels cinc exèrcits” ocupa els seus primers minuts en lligar els fils que havien quedat penjant a “La desolació de Smaug” i és només després d’haver-se tret de sobre el drac Smaug que la pel·lícula comença pròpiament. Almenys el títol no enganya, ja que el film consisteix bàsicament en col·locar els exèrcits anunciats en posició de batalla i després dedicar gairebé una hora a veure com s’esbatussen. Són seqüències espectaculars amb una pila de figurants (suposo que digitals), però que no acaben d’emocionar, ja que en el fons sabem que tots els personatges amb frase (i en són molts) sobreviuran a la contesa. Confessaré que un parell de morts em van agafar amb la guàrdia baixa, tot defraudant les meves expectatives d’una guerra incruenta; però, com que a aquestes altures, ja no em puc prendre la sèrie seriosament, el meu grau de desconsol ha sigut suportable. Un cop aconseguida la victòria final se’n segueixen diversos fatigosos epílegs, però res comparable a l’exasperant final d’”El retorn del rei”.

El film no m’ha semblat que pugui exhibir grans moments per al record i els seus tres escassos escenaris principals són pràcticament tots coneguts des de l’episodi anterior. Moltes de les situacions puden a “déjà vu”, com la corrupció del rei dels nans quan li esclata la vena “Tío Gilito” (potser el gir de guió més interessant, encara que calqui les posteriors temptacions de Frodo). El rescat de Gandalf a Dol Guldur també l’havíem vist abans en altres circumstàncies, per no parlar de les àguiles com a “deus ex machina”, veritable figura d’estil que no sé si atribuir a Tolkien o a Jackson.

Com que m’imagino que aquest tipus de superproduccions les paguen bé, en elles s’hi apinyen més actors dels necessaris, la majoria d’ells sobrats de talent però sense cap oportunitat de lluïment. Aquí passen per caixa, tot defensant papers inexistents, gent tan respectable com Christopher Lee, Cate Blanchet, Stephen Fry o Hugo Weaving. Orlando Bloom, mentrestant, esprem la mamella de Legolas com l’últim paper decent de la seva vida, aquí protagonista del seu propi vídeojoc. Evangeline Lily fa d’elfa enamorada d’un nan, inevitable quota femenina afegida a un original homogèniament masculí. Llàstima que el que comença amb una certa trempera, acabi derivant en el típic cas de la damisel·la en un destret.

Doctor Watson, I suppose
El sempre fiable Ian McKellen rep aquí menys atenció que en tota la resta de la sèrie i a sobre me’l treuen brut i esgarrinxat, gris en definitiva. Tampoc el Bilbo de Martin Freeman té gaires oportunitats per brillar, però en treu un profit enorme: les seves faccions feblement humanes, febrilment humanes, i agressivament mundanes també regalen a la saga el primer paper amb el que ens podem relacionar de tu a tu (almenys d’ençà del Sam Gamgee de Sean Astin). Tot plegat, art menor.

I on era el Gollum quan tant el necessitàvem?

2 comentaris:

  1. Un munt de gent i besties grosses matant-se? d'aquesta no m'escapo per molt que tothom digui "psee". Agafaré un cubell gegant de crispetes i avall!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, tan poc sofisticat com un cubell gegant de crispetes.

      Elimina