dilluns, 15 de desembre de 2014

Pura bogeria


Pare, confesso que he pecat i, malgrat la promesa que vaig fer fa un any, he reincidit amb “American Horror Story”. Ja se sap que cada temporada d’aquesta sèrie és independent i autoconclusiva, de manera que, llevat dels guionistes principals (Ryan Murphy i Brad Falchuck), d’alguns actors (que no repeteixen paper), de l’horror i de l’americanisme, poc tenen a veure cadascuna de les temporades; ¿creu que això servirà d’atenuant per donar-li una nova oportunitat? La segona temporada es subtitula “Asylum”, bàsicament té lloc en un manicomi de Massachusetts l’any 1964 i és tant o més demencial i passada de voltes que la primera (encara que, tractant-se d’un manicomi, la demència ja li ve de sèrie).

Jo, la veritat, no he sabut com prendre-m’ho, perquè (si es tracta d’una broma) potser s’han excedit per un muntant final de dotze capítols. ¿Com podria expressar la sensació de saturació que provoca la sèrie? Potser citant els tòpics horrífics que trobarem als seus dos primers capítols: lesbianisme, amors interracials, nazis que fan doblet com “mad doctors”, monges sàdiques amb roba interior de ras vermell, experiments genètics i cretinisme freak, nimfomania, un assassí en sèrie amb perfum d’Hanibal Lecter, possessions infernals i exorcisme, nenes parricides i abduccions alienígenes.

Després de tot aquest impressionant bagatge, és inevitable que la sèrie decaigui durant els restants onze capítols, perquè ja li queden pocs pals a tocar (¿algú s’apunta al canibalisme infantil o al sexe amb insectes?) Segurament tot això s’ha de prendre amb una certa distància (“amb la llengua a la galta”, que diuen els anglòfons) i la millor manera de consumir la sèrie és en companyia d’uns quants porros i alguns amics de confiança compartint sofà. De debò que no et pots prendre seriosament aquests plans sempre inclinats, els grans angulars, els flaixos, les distorsions, les llambregades sòniques: totes les figures d’estil d’un observador orat (encara que algunes textures de vídeo antic i una mena de clip psicodèlic té una certa gràcia). I a sobre una banda sonora on intervé aquest terapeutic “Dominique”, èxit d’antany tan beat com “beat”, gràcies a la monja Soeur Sourire (no confondre amb Pepe Sonrisas).



Sap greu que tant de talent interpretatiu es dilapidi en empreses tan dubtoses com aquesta. Jessica Lange que, de moment, s’ha apuntat a les quatre temporades existents d’American Horror Story, es veu obligada a sobreactuar com una possessa mentre es debat si prefereix escollir el “kitsch” o el “camp” com a escola d’interpretació. James Cromwell mostra molta més dignitat a l’hora de defensar un paper igualment impossible. Actors mitjanament importants, com Ian McShane, Chloë Sevigny o Joseph Fiennes s’enfonsen en la pròpia mediocritat que els dicta el guió. També repeteixen de la temporada anterior Zachary Quinto, Sarah Paulson, Evan Peters, Dylan McDermott i Frances Conroy (no sé què els deu donar el Ryan Murphy).

El desenvolupament de la trama és desastrosament erràtic, amb la introducció d’episodis escandalosos però sense cap continuïtat, només per mor d’afegir-hi picant; i els dos últims capítols semblen una agònica operació depurativa per eliminar gairebé tots els personatges. Potser haurem de prendre tot plegat com un cim de la comicitat perversa, on Franka Potente pot aparèixer com una Anna Frank que sobreviu l’Holocaust i l’angelical Lily Rabe encarna una mongeta satànica. Si reincideixo amb “American Horror Story: Coven”, foteu-me un tret. Feu-me el favor.

4 comentaris:

  1. Vaig deixar la primera temporada a mitges per excessiva i no hi he tornat. Pulp amb pretensions estètiques, com aquesta segona que descrius. Però ara m'estic gravant la quarta atret pel títol, "Freak show". Veurem si són capaços d'excedir-se en un tema on la realitat supera qualsevol ficció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs ja diràs, perquè haureu d'esgrimir arguments molt poderosos perquè hi tornem.

      Elimina
  2. només he vist la primera temporada, i vaig pensar que no valia la pena seguir, però les monges sàdiques em tenen molt encuriosit xD
    Però si em dius que no val la pena jo et crec.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot depèn del morbo que et desvetllin les monges.

      Elimina