dimarts, 9 de desembre de 2014

El que una mare no faci…


Geni o bluff? L’únic que sabem de cert és que Xavier Dolan fa molta ràbia. Vejam, Dolan és insultantment atractiu i jove (25 anys), però ja ha dirigit (i escrit i muntat i de vegades interpretat) cinc llargmetratges, quatre dels quals s’han exhibit amb èxit al Festival de Cannes i l´‘ultim (“Mommy”) va guanyar el Premi del Jurat a compartir amb Jean-Luc Godard. Per a Dolan no hi ha tema tabú i tant pot gosar abordar l’homofòbia, com els trastorns mentals o la transsexualitat; no reconeix la influència dels grans mestres innovadors del melodrama (Sirk, Almodóvar, Fassbinder), als que afirma desconèixer, i tota la seva educació cinematogràfica es redueix als “blockbusters” que va veure de nen. A sobre la paraula humilitat no existeix en el seu vocabulari (diu que ja hi haurà temps per ser humil quan es trobi en el cim).

De moment, i malgrat una actitud tan poc complaent, el nano s’ha guanyat una colla d’admiradors: “Mommy”, per exemple, va rebre a Cannes una ovació de 13 minuts. El film gira entorn d’una sola situació expandida durant un minutatge excessiu (un mal tan propi dels temps que corren com de l’obra del mateix Dolan), els problemes de convivència entre una dona vídua i sense feina (Anne Dorval) i el seu fill de quinze anys (Antoine-Olivier Pilon), que pateix trastorns de dèficit d’atenció per hiperactivitat i per a qui l’adjectiu “conflictiu” li queda curt. Un angoixant drama de cambra on només hi té cabuda un tercer personatge, el d’una veïna traumatitzada (Suzanne Clément), que aporta solidaritat i espai vital.

Si “Mommy” aconsegueix passar de forma prou fluïda és per la seva muntanya russa d’emocions, on la violència, l’exasperació i fins i tot la suggestió d’incest tant poden causar la llàgrima com la rialla. També per una fotografia sempre vibrant d’André Turpin, per un muntatge encisador i ple de detalls, per uns muntatges musicals tan entabanadors com els d’un videoclip “indie”. Sí, l’estètica de la pel·lícula s’acosta perillosament a allò que s’anomena “cool” (encara que entre els seus materials s’hi barregin elements tan kitsch com Celine Dion o la bijuteria de mercadillo), especialment a causa del seu format tan similar al d’Instagram.

Aquesta és la peculiaritat de “Mommy” de la qual tothom acaba parlant: el format de les seves imatges que és (gairebé sempre) 1:1, és a dir una imatge quadrada que per il·lusió òptica acaba semblant vertical. Tot i que el quadrat no és una forma aliena a la pintura o al còmic, sembla fora de lloc en cinema, on la seva evolució ha tendit vers la pantalla panoràmica. De tota manera, un cop t’hi acostumes, no semblen tan rares aquestes composicions amb focus central que tant afavoreixen el caràcter claustrofòbic de la història (i que tant contribueixen a un moment de catarsi una mica barata).

Els tres protagonistes estan absolutament brillants, visualment hi ha molta tela a gaudir i el guió sap com jugar a ser intrigant (com en el trauma no especificat de la veïna); però de vegades no estic segur que Dolan tingui clar el que pretén explicar-nos. No es poden confondre cinc minuts de crits desaforats amb la intensitat emocional, i l’element distòpic que hi introdueix sembla tan brètol com poc meditat. El noi és jove i de moment promet.

6 comentaris:

  1. T'haurem de fer cas i encara que sigui un autèntic brètol conceptual anar-lo a veure. Aquí també tenim un tal Serra que també va del pal trencador però jo diria, pel que dius, que el concepte cinematogràfic és diferent...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dolan és el cineasta de moda, però en cap cas tan radical com en Serra.

      Elimina
  2. Jo que soc més gran (només una mica...) i encara no he dirigit cap pel•lícula! T’ho pots creure?! Què estic fent amb la meva vida?!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nen prodigi no, però a vell prodigi encara arribes.

      Elimina
  3. I creus que el trastorn del noi està ben retratat? es pot aprendre alguna cosa? perquè tinc el meu nebot que n'està diagnosticat... Ara estem una mica endarrerits amb la cartellera però sembla una opció (tot i que la lloes i la critiques alhora).

    ResponElimina
    Respostes
    1. No en tinc ni idea si és un retrat realista, ni si es pot aprendre res. És molt efectista, molt ben interpretat i molt insuportable, si et toqués viure-ho a tu.

      Elimina