diumenge, 1 de març de 2015

Allau, la pel·lícula

Idiota amb smartphone (selfie)
Entre el drama familiar i la comèdia negra “Force Majeure” del suec Ruben Östlund ha sigut un dels films més apreciats per la crítica i els festivals durant la temporada passada. Sorprenentment, no n’hi ha per tant. El protagonitza una família ideal —parella jove, guapa i benestant amb dos fills preadolescents, nen i nena— de vacances en una luxosa estació d’esquí dels Alps savoians. El segon dia de la seva estada una allau provocada que es descontrola posa en perill les seves vides; però, mentre la mare intenta protegir els fills, la reacció del pare és salvar l’iphone i tocar el dos. Encara que finalment ningú no pren mal, la covardia del marit i el seu refús a reconèixer  el que ha fet causaran una crisi familiar de la qual s’ocuparan els següents 90 minuts de pel·lícula amb insistència una mica fatigosa.

Costa de creure, per començar, que una persona normal enfrontada a un incident com aquest reaccioni de forma tan egoista; però, un cop acceptada la premissa, s’entendrà que no senti gaire simpatia per un protagonista tal: un cretí privilegiat a qui li posen en qüestió la seva autoritat patriarcal. Tampoc l’esforç de la dona per encarar el conflicte em convida a la solidaritat (jo, d’ella, ja l’hauria plantat). En el procés de regeneració familiar hi intervenen amb resultats dubtosos una parella d’amics que han vingut a visitar-los i alguns altres esquiadors residents, però el conflicte central resulta fútil i no dóna per a tant.

Per acabar-ho d’espatllar, el film compta amb tres finals. El primer és temptatiu, ridícul, però catàrtic. El segon és el més satisfactori, encara que aposti pel tòpic que tots els homes són uns babaus i són les dones les que arreglen els matrimonis. El tercer és el pitjor, un apèndix innecessari que obre nous fronts i deixa un regust d’ambigüitat. Amb altres paraules, el film acaba malament.

La pel·lícula té tanmateix aspectes apreciables, començant pels seus actors, Lisa Loven Kongsli i Johannes Bah Kuhnke, com a parella protagonista. Els nens, sense quasi badar boca, saben transmetre molt bé l’angoixa davant d’un vincle esquerdat. I l’amic (Kristofer Hivju) amb la seva jove novieta (Fanni Metelius) introdueixen una mica de benvinguda comèdia. Östlund, antic director de pel·lícules d’esquí, retrata l’entorn alpí amb un estatisme majestuós no exempt d’estranyesa, on màquines robòtiques travessen el paisatge, mentre sonen dispars de canó i ràfegues de Vivaldi. El muntatge sec i els plans llargs i de poderosa i invariable geometria (la raspallada de dents davant del mirall del lavabo, les converses “íntimes” al passadís de l’hotel) fan pensar, perdó per la blasfèmia, en el bo de Kubrick.

En el cor de “Force Majeure”, o en el cor del seu director, hi ha una obra notablement millor. Es pot intuir en l’escena de l’allau o en la seqüència quan la mare pateix un accident enmig de la boira. Es tracta de moments on no s’hi veu gran cosa, com també passa en el diàleg a les fosques entre Mats i Fanni. ¿Serà el millor cinema el que més s’assimila a la ràdio? “Force Majeure” es pot defensar a mitges com a comentari social sarcàstic, les rialles que causa són de pura incomoditat. En un moment donat un “drone” domèstic tomba unes begudes, poc després el nen es queixa que a l’habitació no hi ha internet, Potser són aquestes les úniques tragèdies, tan del Primer Món, a les que podem aspirar els europeus de classe mitja.

10 comentaris:

  1. Ni que sigui només per l'Allau, faré per veure-la. Mai se sap! ^^

    ResponElimina
  2. Primer he tingut un ensurt, eh??
    Doncs no m'havia assabentat d'aquesta pel.li, veure com reacciona la gent en un cas de força major és interessant, encara que la pel.li no sigui rodona. Maybe...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, dubto que el meu futur estigui en el cinema.

      Elimina
  3. Ai, ara m'he carregat el comentari d'en Girbén. Deia:

    D'allaus filmades en recordo unes quantes, començant per dalt, per la primordial "Die weiße Hölle vom Piz Palü" del 29; ni que sigui per la seva prota d'excepció.

    A: https://montanadeficcion.wordpress.com/2012/03/07/1929-prisioneros-de-la-montana/

    La concordança importa, ¿oi que sí?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ni tan sols estic segur que l'allau de la pel·lícula sigui de debò. Malgrat el marc incomparable és sobretot una pel·lícula d'interiors.

      I sí, m'ho he pres com una lluita personal recordar que les allaus som femenines.

      Elimina
    2. Bon lloc, aquí, per a ressenyar l'oportú moment etimològic que ens acaba d'oferir el Ramon Solsona: "Les allaus" tractades al Matí de la Terribas!

      Elimina
    3. És que estem en boca de tothom.

      Elimina
  4. Llavors no queden atrapats per l’allau i s’han de devorar uns als altres com a Viven? Oh...

    ResponElimina