dissabte, 12 de desembre de 2015

Difunts exquisits: els dinosaures (1)

Sí, esclar, parlar de dinosaures és tan genèric i vague com parlar del temps, tot i que comprenguin un grup molt considerable dins de la trista família de les bèsties extintes. De fet, no fa gaire temps que els coneixem com a tals, encara que des del segle III els xinesos de la dinastia Jin ja n’havien descobert ossos que havien identificat amb els d’un dragó. A les darreries del segle XVII a Anglaterra es trobà l’os del fèmur d’un Megalosaure, el qual per la seva grandària s’atribuí a un dels humans gegantins que menciona la Bíblia. No fou fins a principis del segle XIX que un geòleg d’Oxford, el reverend William Buckland, va començar a aplegar ossos fossilitzats de Megalosaure i esdevingué la primera persona a descriure un dinosaure en una revista científica. El segon gènere de dinosaure, l’iguanodont, el descobrí Mary Ann Mantell, esposa del geòleg Gideon Mantell.

A mesura que s’anaven descobrint més fòssils d’altres espècimens, els quals es podien emparentar amb aquestos, més evident es feia que s’havia descobert una nova família animal, tot i que ben relacionada amb els rèptils. Finalment el paleontòleg anglès Richard Owen encunyà l’any 1842 el terme «dinosaure» —que, una mica injustament, significa «llangardaix terrible»—, el qual ha fet fortuna fins als nostres dies, malgrat la seva definició canviant.

Els dinosaures nasqueren en l’imaginari científic com a bèsties gegantines de sang freda, comportament flegmàtic i escassa intel·ligència; però es van revelar a la fi com a extremadament versàtils en grandària, capaços de desplegar una intensa activitat, pròpia de la sang calenta, i segurament amb un coeficient intel·lectual digne de respecte. També se’ls atribuí una pell escamosa, on ara les plomes també són benvingudes. I en quant al seu caràcter d’animals antediluvians per antonomàsia, i per tant destinats a les llistes de l’atur, se’ls ha reconegut bastant recentment que encara continuen entre nosaltres sota la forma familiar de les aus.

L’única característica dels dinosaures que ha perdurat a través del temps és la fascinació arravatadora que exerceixen sobre nosaltres, els humans. Owen, l’inventor de la paraula «dinosaure», amb el recolzament del Príncep Albert (aquell alemanyot de mort prematura, que enterbolí el seny de la seva reina Victòria en temps posteriors), fundà el meravellós Natural History Museum a South Kensington l’any 1881, amb el principal propòsit d’aixoplugar-hi els esquelets reconstruïts de diversos animals ja extingits.

Molt abans de «King-Kong», de Michael Crichton i de Steven Spielberg, s’estaven iniciant les «Bone Wars» (o Guerres d’Ossos) del segle XIX, en les quals tota mena de paleontòlegs es barallaven per trobar el vestigi ossi més formós i antic. Si no comento res més, probablement saltaré al següent nivell.

12 comentaris:

  1. No sé si fascina la grandària d'aquestes bèsties o que desapareguessin després d'haver dominat la Terra. Hi ha molt de metafòric en aquesta atracció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo, Enric, que és sobretot qüestió de grandària, perquè encara ens fascinen sobretot els elefants, els rinoceronts i les balenes més que no pas els ratolins.

      Elimina
  2. I més que els microbis, que jo trob les criatures més fascinants del món.

    El Museu d'Història Natural de Londres és un dels millors que he visitat. Per sort conté molt més que restes òssies. Hi he de tornar per veure el "Cocoon" (em sembla que en diuen així), l'edifici Darwin, que vaig visitar quan estava en construcció, el 2009.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mercè, tot és qüestió de fer un esforç i qualsevol criatura té possibilitats d'esdevenir fascinant. La darrera vegada que vaig ser a Londres crec que aquest "Cocoon" no existia encara, però el museu no vaig deixar de visitar-lo, perquè l'edifici té un gran poder evocador i, de pas, et permet saludar Mr. Darwin.

      Elimina
  3. Impressionant la fotografia. Si no estàs avisat i camines tot sol en la fosca...no m'ho vull ni imaginar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, haa, Glòria, sort que no estem parlant de la Casa de l'Horror.

      Elimina
  4. Jo sóc un d'aquests que sempre ha estat fascinat pels dinosaures, i que he estat més o menys al cas dels canvis que s'han anat esdevenint sobre ells. Ara se'ls considera poc més que ocellots grans, no? A veure si em reveles alguna cosa sobre la que no estigui al cas, que sempre em sembla interessant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, segur que no et revelaré res, que jo sempre he sigut derivatiu. Però si et faig una mica de gràcia, ja em consideraré satisfet.

      Elimina
  5. La meva infància va caure de ple en l’èxit de Jurassic Park, no cal que digui quina es la meva opinió sobre els dinosaures, no?

    ResponElimina
  6. Fan dels dinosaures i dels museus d'història natural que et transporten a temps pretèrits. El de Londres el millor.

    ResponElimina