Difunts exquisits: els dinosaures (3)

Una forma de vèncer la nostra nostàlgia pels dinosaures —nostàlgia impossible, perquè com ja s’ha repetit massa vegades mai no van compartir era geològica amb els humans— és crear-los al laboratori amb l’ajuda de la ciència del moment. Per exemple, a «Le Voyageur du Mésozoïque», una aventura d’Espirú i Fantàstic de l’any 1957, el Comte de Champignac descobria un ou de dinosaure soterrat als gels de l’Antàrtida i decidia reanimar-lo amb previsibles resultats catastròfics.

Deixaré de banda els Godzilla, Gamera i altres monstres japonesos lligats a la Guerra Freda i el desenvolupament de l’energia atòmica. Certament, hi ha una vaga motivació científica per la seva aparició; però la seva filiació dins de la família dels dinosaures és més que dubtosa.

Amb una pàtina científica molt més ben simulada, Michael Crichton va publicar l’any 1990 la novel·la d’èxit «Jurassic Park». Com sap tothom, el llibre especulava sobre la possibilitat de fer tornar a la vida els dinosaures mitjançant la manipulació del seu ADN; en aquest cas concret a partir de la sang que havia succionat un mosquit atrapat en ambre. Fou adaptada al cinema per Steven Spielberg en un dels seus films més mediocres; però els efectes especials eren fabulosos i el fet de poder contemplar en pantalla dinosaures creïbles i en moviment el va convertir en un èxit de taquilla planetari. Se’n seguiren tres seqüeles de qualitat encara més discutible, però que encara funcionaren prou bé a nivell comercial, ja que el públic sembla que no ens cansarem mai de contemplar aquest tipus de bèsties.

De totes maneres, miríades de creadors amb pocs escrúpols preferiren tirar pel dret i descriure un món on convivien humans i dinosaures sense donar més explicacions.  Una de les primeres mostres del que dic la trobarem en el film mut d’animació «Gertie the Dinosaur» (1914), obra del genial historietista Winsor McCay. Gertie (que per cert és una dinosàuria) apareix com una atracció de fira que obeeix les ordres del seu ensinistrador. Demostra una ànima sensible i plora quan la renyen, però també pot ser distreta i capriciosa. Saluda educadament, això sí, quan acaba la funció.

Serà inevitable mencionar «The Flinstones» (1960-1966), sèrie d’animació creada per William Hanna i Joseph Barbera, en la qual una anacrònica societat de les cavernes parodiava els americans de mitjans del segle XX. La ‘sitcom’ introduïa sense cap coherència bèsties de diverses eres geològiques, des de triceratops i brontosaures fins a mamuts i tigres de dents de sabre, molts d’ells en funcions purament utilitàries envers els humans. El petit dinosaure Dino exercia com a mascota domèstica, indistingible (llevat de l’aparença i el color) dels nostres quissos.

Dedicada a l'Enric (i, de retruc, a en Macip)

Una altra mostra de manca de seriositat és el film britànic «One Million Years B.C.» (1966) de Don Chaffey, «remake» de l’oblidat «One Million B.C.» que Hollywood va fer l’any 1940. L’animada peripècia, titulada aquí «Hace un millón de años» barreja animals prehistòrics (apatosaures, al·losaures, archelons, triceratops…) amb homes i dones de les cavernes. La desigual batalla la guanya per golejada una Raquel Welch en estat de nuesa turgent, a penes dissimulada per un biquini de pell. Em temo que aquesta icònica imatge ha eclipsat pràcticament tota la carrera posterior de l’actriu. De l’animació dels dinosaures s’encarregà el gran especialista Ray Harryhausen, un motiu més per situar-lo al meu panteó particular.

«Caveman» («Cavernícola», 1981) tenia intencions decididament còmiques. Contenia dinosaures, experiments amb drogues recreatives, el descobriment de la marxa vertical sobre els dos peus, un abominable home de les neus i actors tan decents com Dennis Quaid o Shelley Long. També va ser la pel·lícula on Ringo Starr va conèixer la dona de la seva vida, és a dir Barbara Bach, encontre que propicià el seu abandonament conjunt de les arts escèniques. Només per això ja li hauríem d’estar infinitament agraïts.