diumenge, 13 de desembre de 2015

Difunts exquisits: els dinosaures (2)

Segons Jules Verne...
La fascinació que des del primer moment ens produïren els dinosaures aviat fou explotada en termes tant didàctics com mercenaris. El mateix Richard Owen que s’havia inventat el terme «dinosaure» va promoure la construcció de les escultures del Crystal Palace Park l’any 1854, un conjunt de quinze gèneres d’animals extints (no exclusivament dinosaures) que encara es poden visitar en l’actualitat. Tot i que la reconstrucció de la seva hipotètica aparença ha estat ridiculitzada per estudis més recents, no me’ls penso perdre en la meva propera visita a Londres.

La primera menció literària d’un dinosaure la trobarem a can Dickens, a la primera pàgina de «Bleak House» (El Casalot), novel·la escrita entre 1852 i 1853. No és que hi aparegui una bèstia real, només es tracta d’una metàfora, però l’estrena té un marc de categoria innegable:
Temps implacable de novembre. Tant de fang als carrers com si les aigües s’haguessin enretirat de nou de la faç de la terra i no fóra cap prodigi trobar-se un megalosaure d’uns quaranta peus de llargada, balancejant-se com un llangardaix elefantí, Holborn Hill amunt.
El segle XIX no abundarà en representacions de sauris extints, potser perquè el seu descobriment era encara massa recent. El següent exemple canònic que es recorda el trobem a «Voyage au centre de la Terre» (1864) de Jules Verne, on una expedició espeleològica acaba descobrint un meravellós món subterrani on perviuen ictiosaures, plesiosaures i mastodonts. La novel·la fantàstica de Verne resol per la via expeditiva d’imaginar-se un món atrapat en una bombolla intemporal l’etern anhel que patim els humans de no haver sigut mai contemporanis dels dinosaures.

Solucions similars utilitzaren Arthur Conan Doyle (el de Sherlock Holmes!) a «The Lost World» (1912) i Edgar Rice Burroughs (el de Tarzan!) a la seva sèrie sobre el món subterrani de Pellucidar (1914-1963). El mític «King Kong» (Cooper & Schoedsak, 1933) traslladà al cinema la convenció de l’illa perduda on el temps havia quedat abolit, per enfrontar una vegada més l’home (i sobretot la dona) contemporanis amb els seus dinosaures més ancestrals. Fins i tot una sèrie d’animació tan històricament «correcta» i tan antropocèntrica com ho és «Ice Age», hagué de cedir a la temptació dels dinosaures en el seu tercer lliurament, «Dawn of the Dinosaurs», on es descobria (com no podria ser de cap altra manera) que hi havia un món subterrani on les bèsties juràssiques campaven lliurement, sota la ignorància de les seves germanes quaternàries.

De tota manera, des de ben aviat, humans i dinosaures convisquérem en la ficció sense necessitat de buscar coartades que no fossin les de la pura diversió. El gran precursor cinematogràfic David Ward Griffith filmà l’any 1914 «Brute Force», on uns homes de les cavernes es barallaven amb un Ceratosaure de forma totalment anacrònica. Segurament només estava buscant l’espectacle.

Demà parlarem de Rachel Welch i el seu biquini.

10 comentaris:

  1. Si no vaig errat, hominids i dinosaures no varen arribar a coincidir en el temps, els homínids vàren apareixer després de la caiguda de la quarta lluna quan ja no hi havia dinosaures.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el que dic, Francesc, i per això s'han d'inventar aquestes trampes dels "mons perduts" per salvar aquesta impossibilitat.

      Elimina
  2. Doncs mira, Allau, enllaçaràs els dos grans mites de la pubertat: King Kong i la pel·lícula de la Welch, on els monstres de les hormones van començar a obrir-se camí entre els estrips de la roba de Fay Wray i el biquini de la Welch.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, hi ha tot un corrent digne d'estudi entre els dinosaures i l'alleugeriment de la roba femenina.

      Elimina
  3. Trobava a faltar la Welch i el seu bikini, l'anacronisme més vell de tots els que es fan i es desfan! Estarem atents al següent lliurament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com sou els homes: ben bé allò de tiren més dues tetes...

      Elimina
  4. És evident que he comentat el post anterior sense conèixer l'existència d'aquest, coses del feedly. Trobo natural que en moltes obres de ficció s'hagin fet coexistir humans o homínids amb dinosaures, posat que tenim aquesta atracció cap a ells. Molts autors deuen haver pensat que era una pena que això no passés, i per què no fer-ho passar en la ficció. I així estem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que és natural, Xexu, i ni tan sols necessito que m'ho justifiquin de cap manera.

      Elimina
  5. El gènere “homo” va aparèixer fa 2,5 milions d’anys i tenia més de mono que de humà, en canvi els dinosaures la van palmar fa 65 milions d’anys, es pot dir que vam deixar de coincidir per només 62,5 milions d’anys, casi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va anar de poc, oi? Sort que amb la ficció ho vam arreglar.

      Elimina