Etern retorn a la mateixa galàxia

Se n’havia parlat tant i tant des de molts mesos abans, se n’havien filtrat tants detalls i se n’havien fet tantes cabòries que, quan finalment vas a veure «Star Wars: El despertar de la força», hi ha ben poques coses que et sorprenguin. Efectivament, com ja ha dit tothom, el film revisita en gran part les escenes més emblemàtiques de les dues primeres parts de la trilogia original, només que amb personatges nous i amb un sentit de l’escala una mica exagerat. Això tant pot ser bo com dolent: tot és qüestió de perspectiva. És bo, perquè la saga recupera el to dels seus bons temps i esmena l’avorrida mediocritat de la segona trilogia; però és dolent perquè aquest anar sobre segur deixa fora qualsevol indici de creativitat. Sembla que als fans, aquesta actitud ja els ha deixat satisfets; però, com vaig dir fa poc, jo no sóc fan de «Star Wars»…

Tot i que apareixen també els vells (en tots els sentits) protagonistes, tan estimats pel públic en general, la sèrie sembla que vulgui fer «tàbula rasa» amb la finalitat de reiniciar-se. Al final de «The Return of the Jedi» semblava que la República havia vençut definitivament les forces del Costat Fosc. Ara, sense més explicacions, se’ns informa que tornem a ser com al principi, amb una República, una Resistència (en planeta apart) i uns dolents pseudo-nazis que es diuen «The First Order» (això cada vegada s’assembla més a «Allo, Allo»). Caldrà esperar a l’episodi VIII per veure si era necessari aquest ‘reset’. Les noves incorporacions no estan malament i omplen les quotes de participació de grups oprimits. La «noia» (Daisy Ridley) és la que presenta millors maneres i pot ser considerada com un feliç descobriment. L’«immigrant hispano» (el més que competent Oscar Isaac) segur que destacarà així que li ofereixin una mica més de paper. El «negre» (John Boyega) és el més fluix del tercet; però com que es passa la pel·lícula corrent, no molesta gaire. No he sabut detectar cap personatge que representi el col·lectiu LGTB; però de segur n’hi ha d’haver algun sota una aparença alienígena.

El nou androide BB-8, malgrat la simplicitat del seu disseny, és d’una admirable expressivitat. Molt menys convincent és el succedani de Darth Vader que fa Adam Driver, massa gran per fer d’adolescent aviciat (m’estimo més veure’l amb el tors nu fent de xicot de Lena Dunham a la sèrie «Girls»). Com que la pel·lícula gaudeix d’un molt saludable pressupost, es pot permetre contractar el gran Max von Sydow perquè digui dues frases de compromís, mentre que Lupita Nyong’o dóna veu a una mena de «naranjito» creat digitalment. Mark Hamill (o sigui Luke Skywalker) fa el paper de Wally i quasi no surt, però de segur tindrà més minutatge al proper episodi. Carrie Fisher, mai una bona actriu, deixa que parlin per ella les marques de l’edat (o del seu historial addictiu). Indubtablement els millors continuen sent Han Solo (Harrison Ford) i Chewbacca (Peter Mayhew), tots dos en una de les intervencions més dolces de tota la saga. De fet, en el cas de Ford, ja li trobàvem a faltar des de fa bastant temps treballs d’aquest calibre.

Ho tornaré a dir, aquesta pel·lícula és com la «Star Wars» del 1977, però corregida i augmentada fins a extrems que voregen més aviat el ridícul que la grandiositat. Ara la cantina de Mos Eisley, ha esdevingut un Parador Nacional de «mueble castellano», mentre que la nova Estrella de la Mort adquireix categoria planetària, amb microclima i absurdes muntanyes nevades. Si al 77 es carregaven el planeta de la princesa Leia, ara es carreguen tot un sistema (que ni ens va ni ens ve). Fins i tot el nou emperador, o com s’anomeni en la nova versió al dolent més dolent de tots, és una holografia de tres pisos que provoca molta més pena que glòria. Predomina l’estrèpit, per les simples ganes de fer soroll, i la destrucció de maquetes en cascada, el que a Hollywood confonen amb l’èpica i jo considero simplement una narrativa pobre.

I tanmateix, res a «The Force Awakens» suggereix distàncies galàctiques, més aviat el contrari. Des del firmament del planeta on resideix «la Resistència» es pot contemplar com es destrueix tot el sistema de la República. I és lícit preguntar-se perquè van permetre que construïssin aquesta híper-mega-estrella-de-la-mort al pati de casa seva. Les coincidències abunden, fins a extrems d’agressiva inversemblança, només acceptables si tot s’esdevingués a la Plana de Vic. Se'm dirà que filo prim, que només es tracta d'un entreteniment; però també la pel·lícula del 77 era només una diversió però presentava una trama perfectament lligada. Podríem discutir-ho en privat, perquè aquí no ventilarem "spoilers".

Ja ho he dit, no sóc fan. Fa anys «Star Wars» era una bestiesa. Ara ja és una bestiesa colossal. De molts milions de dòlars de benefici. De moment ja hi ha cua per visitar Skellig.