Difunts exquisits: els dinosaures (4)

I si deixem tranquils els dinosaures i no ens immiscim a les seves vides? De ficcions amb dinosaures i sense cap presència humana, la més cèlebre i matinera se situa en aquell segment de «Fantasia» (Walt Disney, 1940), en el qual el ballet de «La Consagració de la Primavera» d’Igor Stravinsky agermanava els seus sons brutals amb una visió accelerada dels primers temps de la vida a la Terra. Els avanços científics han deixat aquesta seqüència totalment obsoleta, la relació entre Stravinsky i els dinosaures està totalment agafada pels pèls i a mi, de petit, tot aquest fragment em feia molta por. De fet, tot «Fantasia» em feix molta por amb l’excepció dels hipopòtams amb tutú.

També anava de dinosaures campant per les seves «The Land Before Time»/«En busca del valle encantado» (1988) de l’animador Don Bluth. Aquesta producció de Steven Spielberg i George Lucas prenia un punt de vista decididament infantil amb una colla pessigolla de dinosaures de diverses espècies que perden de vista les seves respectives famílies i pateixen tota mena d’aventures. El film gaudí d’un èxit fenomenal i generà fins a tretze seqüeles, totes editades directament en vídeo i sense cap intervenció de les llumeneres abans citades.

Una mica més adulta va ser la sitcom «Dinosaurs», una producció conjunta de Disney i Jim Henson que durà quatre temporades entre 1991 i 1994. La idea inicial era la de recrear les situacions d’una sitcom estàndard, però que la família protagonista estigués formada per ninots amb forma de dinosaures. El projecte va quedar aparcat durant força temps, atesa la seva excentricitat, i només rebé llum verda quan «The Simpsons» demostraren que a la televisió també hi havia lloc per les audàcies.

Els progressos en la generació d’imatges digitals ha permès mostrar en pantalla uns dinosaures cada vegada més versemblants. En anys recents ens han deixat bocabadats documentals tan realistes com el «Walking with Dinosaurs» (1999) de la BBC o la seva resposta americana «When Dinosaurs Roamed America» (2001) del Discovery Channel. Per la seva banda els Estudis Disney produïren l’any 2000 el film «Dinosaur», amb criatures generades per ordinador col·locades sobre escenaris reals. Costà una milionada, no convencé a la crítica la seva espinada dramàtica, però sí la seva solvència tècnica. En tot cas triomfà a taquilla, encara que avui em temo que està mig oblidat.

L’última baula a l’eterna història d’amor entre el públic i els dinosaures és la recent «The Good Dinosaur» (o «l’intent de Pixar d’assaltar un mercat més que explotat»). La idea de base —que els dinosaures en realitat no s’extingiren, perquè el famós meteorit letal fallà l’objectiu— és brillant en la seva projecció distòpica i introdueix els humans en papers inesperats. Més enllà de les objeccions que hi podria oposar, els conceptes annexos són interessants.