Em sembla que no vaig escriure cap comentari sobre la segona temporada de «House of Cards» i amb això ja es revela el poc entusiasme que em desvetllà. Un cop acabada de veure la tercera, puc confirmar que el meu interès roman tebi. Si a la tanda anterior el congressista demòcrata Frank Underwood arribava a la presidència dels Estats Units per calculada carambola, ara toca presentar-se a les pròximes eleccions i guanyar-les. La campanya començarà a l’estat d’Iowa, també conegut com l’Albacete d’Amèrica. Que el president en funcions guanyi aquest primer «round» no serà cap sorpresa: amb els vaivens que eren d’esperar, «House of Cards» dibuixa una ascensió social imparable i immoral, equivalent a la del «Rake’s Progress» de William Hogarth.
Com sol passar, el desenvolupament és lent i rarament electritzant. La tensió (i la diversió) puja quan hi figura el President de Rússia, un molt adequat imitador de Vladimir Putin (Lars Mikkelsen). El capítol on se suposa que el matrimoni presidencial viatja a Moscou és dels millors de la temporada, paraula de gai! Mentrestant, Robin Wright vesteix models de COS i els decorats són grisos i beige. Visualment fan badallar una mica. Al menys a «The West Wing» hi havia barroquisme, multituds, i moviment.
Entre altres qüestions menors, cal donar la benvinguda a la història d’amor interracial de Jackie Sharp (Molly Parker) i Remy Danton (Mahershala Ali). No acaba precisament malament.
La temporada no sap què fer amb el personatge de Doug Stamper (Michael Kelly) i allarga la seva tediosa recuperació fins l’últim capítol, quan pren decisions importants que queden disminuïdes per l’elaborada congelació anterior. La temporada acaba de manera una mica previsible. A més, «House of Cards» no facilita precisament cap simpatia, o sigui que se me’n fot el que els hi passi a aquest matrimoni en perill que anuncia amb lletres de neó el seu fracàs conjugal.
Com sol passar, el desenvolupament és lent i rarament electritzant. La tensió (i la diversió) puja quan hi figura el President de Rússia, un molt adequat imitador de Vladimir Putin (Lars Mikkelsen). El capítol on se suposa que el matrimoni presidencial viatja a Moscou és dels millors de la temporada, paraula de gai! Mentrestant, Robin Wright vesteix models de COS i els decorats són grisos i beige. Visualment fan badallar una mica. Al menys a «The West Wing» hi havia barroquisme, multituds, i moviment.
Entre altres qüestions menors, cal donar la benvinguda a la història d’amor interracial de Jackie Sharp (Molly Parker) i Remy Danton (Mahershala Ali). No acaba precisament malament.
La temporada no sap què fer amb el personatge de Doug Stamper (Michael Kelly) i allarga la seva tediosa recuperació fins l’últim capítol, quan pren decisions importants que queden disminuïdes per l’elaborada congelació anterior. La temporada acaba de manera una mica previsible. A més, «House of Cards» no facilita precisament cap simpatia, o sigui que se me’n fot el que els hi passi a aquest matrimoni en perill que anuncia amb lletres de neó el seu fracàs conjugal.
M'agrada molt Kevin Spacey, però crec que vaig deixar la sèrie a falta de dos capítols per acabar la segona temporada. Ara dubto perquè no m'ha semblat que diguis res que no sàpiga, potser ho vaig deixar a la tercera... no per falta de ganes, tot i que és cert que el ritme és lent i no sembla que hi passin massa coses. Vaig deixar de tenir temps, i es va acabar. De vegades penso en reprendre-la, però no hi ha manera, de moment. A veure si trobo un forat, encara que ara toca la tercera de Galàctica, que sí que fa un gir que convida a seguir-la mirant, després d'una temporada en la que es va perdent l'interès progressivament.
ResponEliminaXexu, el teu dubte sobre si has arribat fins a la segona o la tercera retrata molt bé la indiferència general que provoquen les trames.
EliminaCom que encara no he vist la tercera temporada i a mi sí que em té enganxat, he deixat de llegir a mig paràgraf per si de cas.
ResponEliminaFas bé, perquè sempre se'm pot escapar alguna.
EliminaA mi si m'interessa una sèrie el que em queda al cap és una llarga pel·lícula que he anat veient a trossos. Procuro recordar l'última temporada vista per estar a l'aguait de la propera. És el cas de "House of cards" que, tan imperfecte, desprèn una atmosfera inquietant com inquietant és el president Kevin Spacey, sobretot quan parla a càmera.
ResponEliminaAllau, Spacey i Wright no són un matrimoni. Jo els veig una parella de socis que lluiten junts per fer-se amb el poder. M'agrada com està portada la seva estranya relació -amb afecte però sense sexe- perquè al President perd els papers per altres. Espero la quarta temporada en la qual es mostraran el què ja són, rabiosos rivals.
Primer paràgraf: Rectifico:
ResponEliminaA mi el que m'interessa d'una sèrie és el que em queda al cap, una llarga pel·lícula que he anat veient a trossos.
Sorry.
Glòria, potser el meu problema és que el poder m'interessa més aviat poquet i aquest parell no té gaire més per oferir.
EliminaAquesta temporada ha punxat. A part del moment a Rússia, la resta és fluix. Pel gir argumental de la darrera temproada, s'han vist obligats a entrar en territori de The West Wing, i allà el Sorkin els apallissa. House of cards juga a segona divisió, en comparació. Confio que aconseguiran tornar al que eren les dues primeres temporades.
ResponEliminaSalvador, la segona tanda tampoc em va semblar gaire reeixida. Aquí l'únic salvable són els protagonistes i alguna peça del mobiliari.
EliminaComparar House of Cards amb The West Wing es trampa, això no es fa, quina sèrie vols que la superi? Impossible. La sèrie està bé, i a més pots gaudir del gran Kevin Spacey en acció, si posen al "Putin" pel mig no hi pots demanar més, bé, si pots... sigui com sigui jo tinc ganes de la quarta.
ResponEliminaTot i fent trampa, l'escala de qualitat entre "The West Wing" i aquesta que ara ens ocupa ofereix lloc per enquibir-hi moltes altres sèries mès interessants.
Elimina